Els Aliscamps d'Arle

Mencionats per Dante a la Divina Comèdia i convertits en pictòricament cèlebres per Vincent Van Gogh i Paul Gaugin, els Aliscamps d'Arle (Arles, en francès) constitueixen una immersió fora del temps, suposa endinsar-se en un passeig que semble extret directament del període romàntic del segle XIX, que ens acosta al mon de l'Avern i a les dubtoses esperances humanes de sobreviure a la pròpia mort, sàviament alimentades per la religió cristiana per afermar el control polític i social sobre la població europea, o a les una mica més realistes expectatives de intentar deixar una pitjada perdurable del pas per aquesta vida, encara que tant sols sigui sota la modesta forma d'una tomba.

Runes de l'església de Saint-Césaire-le-Vieux als Aliscamps

Els 'Elisii Campi', els Camps Elisis romàs, que en la seva versió provençal es transformaren en Aliscamps, es troben situats fora de les muralles de l'antiga ciutat romana i de la posterior muralla medieval. Les primeres tombes, sarcòfags i mausoleus s'instal·laren en el primer segle de la nostra era en els voltants del tram final de la Via Aureliana, que connectava la ciutat amb Roma i amb la Via Domitia.

Amb el pas dels segles es convertí en una vasta necròpolis, en concordança amb l'importància de l'Arle romà, però fou durant el període paleocristià quan adquirí el seu gran renom i es transformà en un lloc de culte després de l'inhumació del màrtir Sant Ginés i posteriorment de Sant Tròfim i dels següents bisbes de la ciutat.

La petita capella que albergava les tombes dels sants i bisbes aviat es va veure rodejada de més d'un miler de sepultures atapeïdes en diferents nivells. A l'etapa final de l'Imperi Romà ja cristianitzat i posteriorment, tothom qui podia permetre-s'ho a la regió i més lluny intentava ser enterrat als Aliscamps i els taüts afluïen a la necròpolis a través del riu Roine. Les llegendes afirmen que els taüts baixaven fin i tot sols pel riu i que s'aturaven miraculosament a l'alçada d'Arles sense anar més lluny.

L'avinguda arborada dels Aliscamps d'Arle

La capella es transformà cap 1040 en el Priorat de Saint-Honorat i més endavant l'església fou reconstruïda amb el campanar octogonal que encara avui domina la necròpolis. Convertits en una etapa destacada del pelegrinatge medieval a Santiago de Compostela , els Aliscamps conservaren el seu prestigi durant tota l'Edat Mitja, malgrat la pèrdua de les relíquies de Sant Tròfim, que es traslladaren a la nova catedral d'Arle en 1152.

Vaig entrar en aquest regne dels morts d'hora pel matí, abans de que els sorollosos grups de turistes espatllaren amb el seu bullici la quietud i l'encant del lloc. Davant meu s'obrí una llarga avinguda arborada, flanquejada per sarcòfags petris, alineats a tots dos costats, tal com els deixaren els Germans Mínims en el segle XVII.

L'aspecte dels Aliscamps actuals es molt diferent del que oferia a l'Edat Mitja, ja que durant el Renaixement la necròpolis fou sistemàticament saquejada per les autoritats polítiques i religioses de la ciutat. Fins i tot els Germans Mínims, que s'havien compromès a preservar les antiguitats del lloc quan adquiriren el Priorat de Saint-Honorat en 1615, no tingueren cap escrúpol en utilitzar sarcòfags i pedres de les tombes per la construcció dels fonaments dels seus edificis.

Les tombes dels Aliscamps amb el monuments als Cònsols 

Tres sarcòfags paleocristians bellament esculpits de l'antiga necròpolis s'utilitzen com altars a la catedral de Saint-Trophime i la resta de les peces importants rescatades es troben preservades en el museu arqueològic d'Arle, que posseeix la segona col·lecció de sarcòfags més important després de la del Vaticà.

Una mica més endavant, a l'esquerra, s'aixequen les runes de l'antiga església de Saint-Césaire-le-Vieux, de la que sols queda un bell arc de mig punt amb ornamentacions florals i geomètriques que acaben en unes cares esquemàtiques d'imaginària medieval, una tomba en un panteó encastat a un dels pilars de l'arc i una capella expiatòria.

El temps ha esborrat les inscripcions i els texts a la majoria dels sarcòfags, destruint les somnis dels seus propietaris de ser recordats per la posteritat. Però encara poden percebre's aquí i allà algun fragment d'inscripció i algun detall escultòric, probablement als sarcòfags de les persones amb més mitjans econòmics i en els més antics, construïts abans del col·lapse de la civilització romana i la pèrdua dels seus coneixements tècnics.

Església de Saint-Honorat amb el campanar octogonal

A terra, a la dreta, la tapa trencada d'un sarcòfag conserva encara un rostre esculpit en dos dels seus angles. Potser per l'efecte de l'erosió del temps o com a conseqüència de la limitada habilitat de l'escultor, l'expressió del rostre semble reflectir tot el temor i el pànic del difunt a abandonar aquest mon, en les antípodes de la serenitat que s'esforçaren a ensenyar Epicur i els seus deixebles, tant vilipendiats pel cristianisme que s'imposà sepultant sota els seus dogmes e intransigències la cultura grecoromà.

A la mitat de l'avinguda sepulcral, també a la dreta, s'aixeca el monument dels Cònsols, erigit en el segle XVIII en honor dels edils municipals morts durant l'epidèmia de pesta de 1721, en el que la clara pedra tallada desentona amb el gris erosionat dels vells sarcòfags.

La petita capella sepulcral medieval de la família Porcelet-Vieux, més endavant a la esquerra, amb la seva porta d'arc ogival i els escuts d'armes tallats a tots dos costats, també trenca l'alineament sepulcral. De forma quadrangular, la blancor impol·luta dels seus murs revela una recent restauració i una sòlida reixa de ferro impedeix que els els curiosos pertorbin el descans etern dels membres de una de les més antigues famílies d'Arle. Aquesta es la darrera supervivent de les antigues capelles que les grans famílies nobles havien aixecat a la necròpolis.

L'avinguda desemboca en l'església de Saint-Honorat, reconstruïda en el segle XII i coronada pel campanar octogonal de dos pisos, els arcs del qual em recorden els del proper circ romà de la ciutat. Deixant a l'esquerra un recinte enfonsat on s'amunteguen les sepultures paleocristianes, es penetra en el pati de l'església per un arc romànic de múltiples motllures i d'estil provençal, sostingut per dues columnes a cada costat amb capitells de motius vegetals, que semblen una versió estilitzada dels antics capitells romàs de fulles d'acant.

Sarcòfag a l'interior de l'església de Saint-Honorat

A l'interior de de l'església, el continu voltejar dels coloms, que han convertit l'antic recinte sacre en un refugi permanent, esberlà el silenci i desfà l'encís del lloc. La penombra i els bassals a terra provocats per la pluja confereixen al recinte un aire d'abandonament, encara que es evident que l'interior de l'església ha sigut restaurat recentment i que fins i tot s'ha recreat l'antic passadís de circulació dels pelegrins a la cripta de les relíquies.

En una capella lateral a la dreta, s'amaga un immens sarcòfag ben conservat. La tapa de cobertura en forma de taulat de dos vessants uns magnífics caps esculpits als angles i el retrat d'un baró en el timpà. El sarcòfag, d'aparença romà, dona l'impressió que fou reutilitzat posteriorment en el període cristià, com molts altres. El sarcòfag de Sant Ginés , per exemple, havia estat construït i utilitzat per Tarentius Museus per enterrar a la seva dona Hydra Tertulla i a la seva filla Ascia Emiliana, abans d'ésser utilitzat pel patriarca eclesial, segons explica en una antiga guia de 1925 Danis Poullinet.

Les narracions medievals, com la Crònica de Turpin, converteixen la necròpolis en el darrer repòs mític de nombrosos cavallers francesos caiguts a Roncesvalls, potser en memòria dels combats contra els sarraïns que es desenvoluparen als seus voltants després de la conquesta del territori per les forces musulmanes en 730.

Sarcòfag als Aliscamps d'Arle

Abans que Ludovico Ariosto, en Orland Furiós, mencionara la necròpolis d'Arle, ja les cançons dels trobadors havien evocat el lloc en els seus poemes heroics relacionats amb els combats contra les tropes àrabs, com el que narra la valerosa mort de Vivien, nebot del comte Guillem de Provença.

Recinte de mort, les tradicions cristianes converteixen també la necròpolis d'Arle en un recinte de vida gracies al miracle de Sant Virgili, que el dia del seu enterrament retornà la vida a una jove que acabava de morir tan sols amb tocar el taüt del sant bisbe, que ja en vida s'havia distingit per la seva habilitat en fer ressuscitar a la filla d'una pobra vídua.

Al sortir de l'església, veig els primers grups de turistes que han envaït el lloc. Les seves converses a viva veu, els seus crits a uns nens d'esperit inquiet i independent i els seus comentaris sardònics mentre es fotografien dissol la màgica atmosfera de runes romàntiques suspeses fora del temps i m'empenyen cap a la sortida, no sense abans aturar-me de nou davant del rostre del difunt horroritzat davant de la mort, que també pot considerar-se com una exhortació a aprofitar la vida i a gaudir del present, com una altre forma de presentar la poètica recomanació d'Horaci: “Carpe diem”, “Aprofita el dia”.