Homenatge belga a Ferrer i Guardia


Com cada any, el 13 d’octubre, al complir-se l’aniversari de l’afusellament el 1909 a Montjuïc del pedagog català Francesc Ferrer i Guàrdia, es dipositen rams i corones de flors davant l’estàtua erigida a Brussel·les en homenatge al màrtir de la llibertat de pensament per part de l’escola universitària que porta el seu nom, dels alumnes de la veïna Universitat Lliure de Brussel·les (ULB) i dels cercles de lliure pensament de la capital belga.

Monument a Francesc Ferrer i Guardia
Ferrer i Guàrdia també rep un altre homenatge anual per part dels alumnes de la ULB, coincidint amb la celebració de l’aniversari de la fundació de la universitat laica de Brussel·les, el 20 de novembre. Un homenatge que ja es produïa quan l’estàtua es trobava al centre de la ciutat i no, com ara, prop dels edificis universitaris.

La veneració i el respecte belga per la figura de l’insigne pedagog racionalista, víctima de la repressió i d’un judici sumaríssim del Govern autoritari d’Antonio Maura, contrasta amb l’oblit general entre la població que pateix a Espanya i amb la viva hostilitat contra ell que encara mostren avui dia les forces conservadores espanyoles i catalanes.

El simbolisme de la figura del fundador de l’Escola Moderna i el seu laïcisme és tan rellevant i incòmode per a les forces polítiques conservadores que un segle després del seu afusellament encara intenten denigrar la seva tasca i la seva persona a Espanya, com va passar amb la sèrie d’articles i llibres publicats coincidint amb la celebració del centenari de la sublevació popular de Barcelona que es va produir el juliol del 1909 contra les lleves forçoses de l’exèrcit entre la classe treballadora per obtenir carn de canó en la guerra colonial del Marroc i que ha passat a la història com la Setmana Tràgica.

La seva detenció, judici i afusellament per les autoritats, acusant-lo falsament de ser l’instigador de la revolta, va despertar una onada general d’indignació per tot Europa, amb innombrables denúncies d’intel·lectuals, protestes, manifestacions, vagues i fins i tot atacs a alguna seu diplomàtica.

Malgrat l’activa oposició de les autoritats espanyoles, la capital belga va erigir immediatament per subscripció popular un monument en la seva memòria, mentre que les forces polítiques conservadores catalanes van aconseguir endarrerir fins al 1990 que Barcelona recordés el pedagog amb un monument amagat a Montjuïc, que és una rèplica del que existeix a Brussel·les el 1911.

L’estàtua de Ferrer i Guàrdia es troba des del 1984 a l’avinguda Franklin Roosevelt, mirant a l’edifici històric de la Universitat Lliure de Brussel·les (ULB), on es va traslladar coincidint amb el 75 aniversari del seu afusellament. El monument és una figura humana aixecant una torxa cap al cel, que simbolitza la flama de la llibertat de pensament i la llum que aporta el coneixement racional.

Detall de l'alegat del capità defensor al judici en 1909
En el pedestal, una inscripció recorda el seu afusellament com a ”màrtir de la llibertat de consciència”. Més avall es reprodueix un paràgraf d’una de les seves cartes: “L’ensenyament racionalista pot i ho ha de discutir tot, col·locant els nens en la via simple i directa de la investigació personal”.

En la part posterior es reprodueixen unes frases de l’advocat militar defensor de Ferrer i Guàrdia, el capità Galceran, en què va denunciar el 9 d’octubre del 1909 durant el seu al·legat que el judici “en cap moment havia buscat la veritat”.

Fins a principis dels anys 60, els estudiants de la ULB desfilaven el dia de l’aniversari de la fundació de la universitat, davant l’estàtua de Ferrer i Guàrdia als seus anteriors emplaçaments a la ciutat, com a homenatge a qui simbolitza “la defensa de la llibertat intel·lectual”. Les cerimònies han canviat des d’aleshores, però sempre finalitzen amb la col·locació de flors al peu del monument.

L’estàtua va ser retirada del seu emplaçament original darrere de la plaça Sainte-Catherine el 1915 per l’exèrcit ocupant alemany, en un gest cap al Govern espanyol i al rei Alfons XIII, que el 1912 va rebutjar visitar Bèlgica pels homenatges al pedagog.

Després de la Primera Guerra Mundial i malgrat les noves maniobres d’Espanya contra el monument, l’estàtua va ser recol·locada el 1919. No obstant, com a concessió a les autoritats espanyoles, es va suprimir el nom Francesc Ferrer i Guàrdia i la placa denunciant el fals judici que el va condemnar, transformant-se en un homenatge a la llibertat de consciència.

L’estàtua no va recuperar el nom del pedagog fins després de la caiguda de la monarquia espanyola el 1931. En la impressionant cerimònia de trasllat de l’estàtua davant la ULB el 1984, el rector va lamentar que no hi assistís cap representant de l’Espanya democràtica, malgrat que en aquella època el PSOE governava amb majoria absoluta. La tragèdia de Ferrer i Guàrdia és que la dreta i l’obscurantisme el mantenen com un personatge maleït al seu propi país, mentre és venerat a Europa, per exemple, amb carrers al seu nom en unes 60 ciutats franceses.

Jazz pels quatre costats


Jazz a les places, jazz als cafès, als clubs, als restaurants, als hotels, jazz per tot arreu. Com cada any, durant els tres dies del darrer cap de setmana de maig, els habitants de Brussel·les s'han entregat amb entusiasme a la tradicional marató de jazz de la ciutat, potser per oblidar la paràlisi política que arrossega el país i a la que no es veu cap sortida.

Saxo de la Beat'n Blow Brass Band


Enguany, la nova meteorologia del canvi climàtic s'ha apiadat dels ciutadans i va deixar de ploure just quan anaven a començar les primeres grans actuacions al carrer al final de la tarda del divendres. Altres anys, la pluja ha sigut menys clement, deslluint el desenvolupament del macrofestival musical i obligant a la gent a protegir-se amb un paraigües.

Més de 700 músics han participat als més de cent concerts gratuïts celebrats als llocs emblemàtics de la ciutat, com la Grand-Place, la plaça Sainte-Catherine, la plaça del Sablon i la plaça Fernand Coq i a la miríada de locals que participen a la marató jazzística.

Des de el divendres 27 de maig a la tarda fins el diumenge 29 de maig al vespre, tots el que viuen a Brussel·les i nombrosos visitants van recórrer el centre de la ciutat a la recerca dels successius concerts a l'aire lliure o als abarrotats locals, segons les seves preferències: jazz tradicional, jazz modern, llatí, funk, blues o world. N'hi va haver per tots el gustos.

Solo del trompeta de la Beat 'n Blow Brass Band 
Per segon anys consecutiu, el divendres el vespre es va celebrar amb un nou èxit immens un gran ball sota el ritme del swing i del rockabilly al local La Tentanción, un popular centre dedicat a promoure la cultura gallega a la capital belga.

Els més petits, com ja ha esdevingut tradicional des de fa cinc anys, tenen una programació específica al matí del dissabte a la plaça del Sablon, amb concerts, tallers d'iniciació musical, maquillatges i jocs.

Bèlgica està directament associada al jazz des dels seus orígens, ja que va ser precisament un belga, Adolphe Sax, nascut a Dinant, al cor de Valònia, el que va inventar el saxòfon al voltant de 1840. Aquest instrument es va convertir en la peça central dels nous ritmes que van sorgir a l'altre costat de l'Atlàntic, encara que inicialment el seu creador l'havia dissenyat perquè s'integrés en les orquestres simfòniques.

Jove promesa al Marató de Jazz
L'afició belga al jazz va arrencar amb força després de la Primera Guerra Mundial, quan la nova música va arribar en 1918 gràcies a les forces expedicionàries alliberadores nord-americanes. Malgrat que en els anys 30 van aparèixer les primeres big bands belgues, paradoxalment va ser durant l'ocupació nazi, quan el jazz va rebre un nou impuls. Encara que estava oficialment prohibit per règim hitlerià o potser per això mateix, es tocava i ballava per tot arreu a Brussel·les i a Lieja, i fins i tot se'n van arribar a realitzar gravacions.

L'alliberament de l'ocupació nazi va generar un nou entusiasme popular pel jazz. No obstant, a partir dels anys 50 va quedar arraconat pel rock and roll, la música sud-americana i la cançó francesa. No va ésser fins a finals dels 80 quan el jazz va començar a recuperar l'espai perdut a Bèlgica.

La marató de jazz de Brussel·les (que aquest any ha celebrat la seva 16 edició), l'obertura en els darrers anys de nous locals (Sounds Jazz Club, Jazz Station, The Music Village, Espace Flagey) i la proliferació de grups i intèrprets mostren el renovat vigor del jazz a la capital belga.

Bèlgica, un any sense Govern


Un any després de les eleccions legislatives del 13 de juny del 2010, Bèlgica segueix sense haver aconseguit formar un Govern, i no hi ha cap perspectiva que el pugui consensuar un a curt termini. Les abismals diferències entre els partits flamencs i francòfons sobre la reforma de l’Estat i del sistema de finançament de les regions, que exigeix Flandes, han impedit fins ara qualsevol acord.


Manifestació de maig de 2010 en favro de l'unitat 
Malgrat la successió d’informadors, mediadors, clarificadors, conciliadors i formadors de Govern nomenats pel rei Albert II durant els últims 12 mesos, la situació política és pitjor que fa un any, perquè es manté el bloqueig i ha desaparegut l’esperança post-electoral d’un acord.


Bèlgica «és una mica menys belga», flamencs i francòfons «viuen sota el mateix sostre, però comparteixen poques coses en comú» i la crisi sembla confirmar que «l’Estat belga potser no és indispensable», destacava amb pesar aquest cap de setmana l'editorial del diari Le Soir.


Flandes, la regió més rica i que agrupa al 60% de la població del país, reclama transformar l’Estat federal en una espècie d’Estat confederal, amb una àmplia regionalització dels impostos, la sanitat, la política d’ocupació i les polítiques socials.


El programa confederal de la independentista Nova Aliança Flamenca (NVA), que va guanyar les eleccions passades, compta més o menys amb el suport dels democristians (CDV), els liberals (VLD), els extremistes Vlaams Belang i de la poderosa patronal flamenca.


Un gos amb la bandera belga 
La minoritària comunitat francòfona, liderada pel Partit Socialista (PS), rebutja aquesta àmplia regionalització dels impostos i les polítiques socials, perquè en la pràctica implicaria una dràstica reducció dels fons que rebrien Valònia i Brussel·les (fins ara aportats per les transferències procedents de Flandes), cosa que obligaria a retallar de forma substancial les despeses d’educació, sanitat, desocupació i protecció social.


A més de la reforma del finançament de les regions i la transferència de poders de l’Estat a les regions, flamencs i francòfons mantenen un tens pols entorn a dues qüestions polítiques d’alt calat simbòlic: el futur de Brussel·les i la supressió dels drets especials polítics, lingüístics i judicials dels 150.000 francòfons que viuen a la perifèria flamenca de la capital.


Els sondejos indiquen que el bloqueig de les negociacions està afavorint els independentistes de la NVA, que guanyen uns 7 punts i se situen amb una intenció de vot del 35,1% a Flandes. Entre la comunitat francòfona, els socialistes continuen imbatibles amb un retrocés mínim.


Albert II està decidit a no convocar eleccions anticipades, perquè tem que serien les últimes d’una Bèlgica unida davant la imparable radicalització de Flandes. Fins i tot els partits francòfons ja parlen obertament de preparar un futur sense Flandes.


Bart De Wever, líder de la NVA
De moment, Bèlgica funciona econòmicament per inèrcia amb un bon creixement (2,4% previst el 2011). Però davant l’absència de reformes els problemes que s’acumulen al soterrani amenacen d’enderrocar tot l’edifici a mitjà termini: el deute públic pujarà aquest any al 97% del producte interior brut (PIB), la inflació és molt alta (3,6%), el país perd competitivitat, les prejubilacions es produeixen a partir dels 52 anys, el finançament del sistema de pensions és insostenible i els elevats impostos sobre els assalariats fomenten que els aturats prefereixin seguir cobrant l’assegurança de desocupació.


La Comissió Europea acaba de recomanar al país una sèrie d’importants reformes econòmiques i laborals, entre les quals figuren el retard de l’edat de jubilació, la reforma de l’assegurança d’atur i la supressió de la revisió automàtica dels salaris en funció de la inflació. Però l’actual Govern en funcions no pot portar-les a terme.


Elio Di Rupo, líder del PS
El líder socialista francòfon, Elio Di Rupo, que l’estiu passat va fracassar en el seu primer intent de formar un Govern, ha anunciat que presentarà abans de final de mes una nova «proposta de base» sobre la reforma de l’Estat. Les anteriors propostes de Di Rupo, del líder de la NVA, Bart de Wever, i dels successius mediadors van ser rebutjades alternativament pels flamencs o pels francòfons.


Les declaracions a la televisió aquestes dies del senador de la NVA Karl Vanlouwe, en les què va destacar que “els francòfons encara no han comprès el missatge electoral flamenc”, revelen l’amplitud del diàleg de sords que es repeteix entre les dues comunitats belgues.


Davant la paràlisi política, un grup de 25 intel·lectuals intenta mobilitzar la població a través del denominat manifest G-1000 (utilitzant la mateixa terminologia que el G-8 i el G-20) perquè expressin les seves idees i propostes per superar l’actual bloqueig. L’objectiu és celebrar una cimera ciutadana de “democràcia deliberadora” l’11 de novembre a Brussel·les.


Els diferents intents ciutadans de mobilitzar a la població belga davant de la incapacitat dels polítics i la creixent fractura del país han tingut un èxit molt limitat (35.000 manifestants a Brussel·les el gener passat) i han perdut força en els últims mesos, mentre l’apatia sembla ser la nota dominant.

(Vaig publicar una versió més curta a El Periódico el 12 de juny de 2011)

Els Aliscamps d'Arle


Mencionats per Dante a la Divina Comèdia i convertits en pictòricament cèlebres per Vincent Van Gogh i Paul Gaugin, els Aliscamps d'Arle (Arles, en francès) constitueixen una immersió fora del temps, suposa endinsar-se en un passeig que semble extret directament del període romàntic del segle XIX, que ens acosta al mon de l'Avern i a les dubtoses esperances humanes de sobreviure a la pròpia mort, sàviament alimentades per la religió cristiana per afermar el control polític i social sobre la població europea, o a les una mica més realistes expectatives de intentar deixar una pitjada perdurable del pas per aquesta vida, encara que tant sols sigui sota la modesta forma d'una tomba.

Runes de l'església de Saint-Césaire-le-Vieux als Aliscamps
Els 'Elisii Campi', els Camps Elisis romàs, que en la seva versió provençal es transformaren en Aliscamps, es troben situats fora de les muralles de l'antiga ciutat romana i de la posterior muralla medieval. Les primeres tombes, sarcòfags i mausoleus s'instal·laren en el primer segle de la nostra era en els voltants del tram final de la Via Aureliana, que connectava la ciutat amb Roma i amb la Via Domitia.

Amb el pas dels segles es convertí en una vasta necròpolis, en concordança amb l'importància de l'Arle romà, però fou durant el període paleocristià quan adquirí el seu gran renom i es transformà en un lloc de culte després de l'inhumació del màrtir Sant Ginés i posteriorment de Sant Tròfim i dels següents bisbes de la ciutat.

La petita capella que albergava les tombes dels sants i bisbes aviat es va veure rodejada de més d'un miler de sepultures atapeïdes en diferents nivells. A l'etapa final de l'Imperi Romà ja cristianitzat i posteriorment, tothom qui podia permetre-s'ho a la regió i més lluny intentava ser enterrat als Aliscamps i els taüts afluïen a la necròpolis a través del riu Roine. Les llegendes afirmen que els taüts baixaven fin i tot sols pel riu i que s'aturaven miraculosament a l'alçada d'Arles sense anar més lluny.

L'avinguda arborada dels Aliscamps d'Arle
La capella es transformà cap 1040 en el Priorat de Saint-Honorat i més endavant l'església fou reconstruïda amb el campanar octogonal que encara avui domina la necròpolis. Convertits en una etapa destacada del pelegrinatge medieval a Santiago de Compostela , els Aliscamps conservaren el seu prestigi durant tota l'Edat Mitja, malgrat la pèrdua de les relíquies de Sant Tròfim, que es traslladaren a la nova catedral d'Arle en 1152.

Vaig entrar en aquest regne dels morts d'hora pel matí, abans de que els sorollosos grups de turistes espatllaren amb el seu bullici la quietud i l'encant del lloc. Davant meu s'obrí una llarga avinguda arborada, flanquejada per sarcòfags petris, alineats a tots dos costats, tal com els deixaren els Germans Mínims en el segle XVII.

L'aspecte dels Aliscamps actuals es molt diferent del que oferia a l'Edat Mitja, ja que durant el Renaixement la necròpolis fou sistemàticament saquejada per les autoritats polítiques i religioses de la ciutat. Fins i tot els Germans Mínims, que s'havien compromès a preservar les antiguitats del lloc quan adquiriren el Priorat de Saint-Honorat en 1615, no tingueren cap escrúpol en utilitzar sarcòfags i pedres de les tombes per la construcció dels fonaments dels seus edificis.

Les tombes dels Aliscamps amb el monuments als Cònsols 
Tres sarcòfags paleocristians bellament esculpits de l'antiga necròpolis s'utilitzen com altars a la catedral de Saint-Trophime i la resta de les peces importants rescatades es troben preservades en el museu arqueològic d'Arle, que posseeix la segona col·lecció de sarcòfags més important després de la del Vaticà.

Una mica més endavant, a l'esquerra, s'aixequen les runes de l'antiga església de Saint-Césaire-le-Vieux, de la que sols queda un bell arc de mig punt amb ornamentacions florals i geomètriques que acaben en unes cares esquemàtiques d'imaginària medieval, una tomba en un panteó encastat a un dels pilars de l'arc i una capella expiatòria.

El temps ha esborrat les inscripcions i els texts a la majoria dels sarcòfags, destruint les somnis dels seus propietaris de ser recordats per la posteritat. Però encara poden percebre's aquí i allà algun fragment d'inscripció i algun detall escultòric, probablement als sarcòfags de les persones amb més mitjans econòmics i en els més antics, construïts abans del col·lapse de la civilització romana i la pèrdua dels seus coneixements tècnics.

Església de Saint-Honorat amb el campanar octogonal
A terra, a la dreta, la tapa trencada d'un sarcòfag conserva encara un rostre esculpit en dos dels seus angles. Potser per l'efecte de l'erosió del temps o com a conseqüència de la limitada habilitat de l'escultor, l'expressió del rostre semble reflectir tot el temor i el pànic del difunt a abandonar aquest mon, en les antípodes de la serenitat que s'esforçaren a ensenyar Epicur i els seus deixebles, tant vilipendiats pel cristianisme que s'imposà sepultant sota els seus dogmes e intransigències la cultura grecoromà.

A la mitat de l'avinguda sepulcral, també a la dreta, s'aixeca el monument dels Cònsols, erigit en el segle XVIII en honor dels edils municipals morts durant l'epidèmia de pesta de 1721, en el que la clara pedra tallada desentona amb el gris erosionat dels vells sarcòfags.

La petita capella sepulcral medieval de la família Porcelet-Vieux, més endavant a la esquerra, amb la seva porta d'arc ogival i els escuts d'armes tallats a tots dos costats, també trenca l'alineament sepulcral. De forma quadrangular, la blancor impol·luta dels seus murs revela una recent restauració i una sòlida reixa de ferro impedeix que els els curiosos pertorbin el descans etern dels membres de una de les més antigues famílies d'Arle. Aquesta es la darrera supervivent de les antigues capelles que les grans famílies nobles havien aixecat a la necròpolis.

L'avinguda desemboca en l'església de Saint-Honorat, reconstruïda en el segle XII i coronada pel campanar octogonal de dos pisos, els arcs del qual em recorden els del proper circ romà de la ciutat. Deixant a l'esquerra un recinte enfonsat on s'amunteguen les sepultures paleocristianes, es penetra en el pati de l'església per un arc romànic de múltiples motllures i d'estil provençal, sostingut per dues columnes a cada costat amb capitells de motius vegetals, que semblen una versió estilitzada dels antics capitells romàs de fulles d'acant.

Sarcòfag a l'interior de l'església de Saint-Honorat
A l'interior de de l'església, el continu voltejar dels coloms, que han convertit l'antic recinte sacre en un refugi permanent, esberlà el silenci i desfà l'encís del lloc. La penombra i els bassals a terra provocats per la pluja confereixen al recinte un aire d'abandonament, encara que es evident que l'interior de l'església ha sigut restaurat recentment i que fins i tot s'ha recreat l'antic passadís de circulació dels pelegrins a la cripta de les relíquies.

En una capella lateral a la dreta, s'amaga un immens sarcòfag ben conservat. La tapa de cobertura en forma de taulat de dos vessants uns magnífics caps esculpits als angles i el retrat d'un baró en el timpà. El sarcòfag, d'aparença romà, dona l'impressió que fou reutilitzat posteriorment en el període cristià, com molts altres. El sarcòfag de Sant Ginés , per exemple, havia estat construït i utilitzat per Tarentius Museus per enterrar a la seva dona Hydra Tertulla i a la seva filla Ascia Emiliana, abans d'ésser utilitzat pel patriarca eclesial, segons explica en una antiga guia de 1925 Danis Poullinet.

Les narracions medievals, com la Crònica de Turpin, converteixen la necròpolis en el darrer repòs mític de nombrosos cavallers francesos caiguts a Roncesvalls, potser en memòria dels combats contra els sarraïns que es desenvoluparen als seus voltants després de la conquesta del territori per les forces musulmanes en 730.

Sarcòfag als Aliscamps d'Arle
Abans que Ludovico Ariosto, en Orland Furiós, mencionara la necròpolis d'Arle, ja les cançons dels trobadors havien evocat el lloc en els seus poemes heroics relacionats amb els combats contra les tropes àrabs, com el que narra la valerosa mort de Vivien, nebot del comte Guillem de Provença.

Recinte de mort, les tradicions cristianes converteixen també la necròpolis d'Arle en un recinte de vida gracies al miracle de Sant Virgili, que el dia del seu enterrament retornà la vida a una jove que acabava de morir tan sols amb tocar el taüt del sant bisbe, que ja en vida s'havia distingit per la seva habilitat en fer ressuscitar a la filla d'una pobra vídua.

Al sortir de l'església, veig els primers grups de turistes que han envaït el lloc. Les seves converses a viva veu, els seus crits a uns nens d'esperit inquiet i independent i els seus comentaris sardònics mentre es fotografien dissol la màgica atmosfera de runes romàntiques suspeses fora del temps i m'empenyen cap a la sortida, no sense abans aturar-me de nou davant del rostre del difunt horroritzat davant de la mort, que també pot considerar-se com una exhortació a aprofitar la vida i a gaudir del present, com una altre forma de presentar la poètica recomanació d'Horaci: “Carpe diem”, “Aprofita el dia”.



Una escapada turística a Brussel·les


Brussel·les, capital de l’Europa reunificada i d’un país fracturat, mereix una escapada turística, curta o llarga. Més enllà de les institucions europees, l’antiga capital de l’imperi on no es ponia mai el sol de Carles I (V per a Bèlgica) no deixa mai de sorprendre al visitant ocasional, ni l’incorregible reincident.

Grand Place amb la catifa de flors del 15 d'agost
Tot i les desoladores ferides arquitectòniques deixades per l’urbanisme salvatge de la postguerra, Brussel·les conserva encants per seduir tot tipus de viatger, des de l’apassionat de l’art i l’arquitectura fins a l’exigent gourmet, passant per l’amant de la cervesa o la xocolata, l’escodrinyador de paradetes, l’aficionat al còmic i el noctàmbul impenitent.

La primavera i l’estiu són el moment ideal per visitar Brussel·les, ja que els dies són més llargs i lluminosos i la ciutat acull molts certàmens musicals i culturals. Però també l’hivern té els seus encants, amb el seu mercat nadalenc i la ciutat engalanada, malgrat el fred, la grisaille i la pluja freqüent.

Atomium
La visita de la capital belga ha de començar per la Grand-Place, el majestuós conjunt d’edificis que va meravellar Victor Hugo i que és considerada com una de les places més boniques del món.

La Grand Place s’ha de visi-tar al matí quan el sol fa resplendir els daurats de les majestuoses cases dels gremis que envolten l’impressionant ajuntament gòtic i la seva vertiginosa torre de 96 metres d’altura. Però també s’hi ha de tornar a la nit per deixar-se subjugar per l’aspecte misteriós i màgic que confereixen les ombres i les llums als contorns i relleus dels edificis.

Les terrasses i cafès de la Grand Place constitueixen un lloc ideal per començar a descobrir i degustar algun dels més de 250 tipus de cervesa que existeixen a Bèlgica. Aquells que vulguin aprofundir els seus coneixements sobre aquesta verdadera passió belga poden visitar el Museu de la Cervesa a l’antiga casa gremial dels cervesers, que està situada en un angle de la plaça.

A prop de la Grand Place hi ha l’estatueta del cèlebre Mannequen Pis, que simbolitza l’esperit rebel de la ciutat i que disposa d’un guarda-roba amb més de 800 vestits diferents, inclòs el de l’equip del Barça i la indumentària tradicional catalana.

Parc del Cinquantenari
Per anar fins a la catedral gòtica de Sant Miquel i Santa Gúdula des de la Grand Place és aconsellable passar per les senyorials Galeries Reials de Saint- Hubert, que des de la seva inauguració l’any 1847 s’han convertit en un enclavament clàssic de la capital belga.

Les galeries, amb les seves botigues, llibreries, cafès, restaurants, el seu teatre i el seu cine, són un lloc de pas gairebé obligat per a qualsevol persona que es desplaça pel centre de la ciutat. En l’extrem més pròxim a la catedral hi ha un popular i antic cafè amb un nom que crida l’atenció –A la Mort Subite (A la Mort Sobtada)– en honor a la marca de cervesa belga que té la mateixa denominació.

Art Nouveau
Una altra zona del centre de visita obligada és el barri del Sablon, on es pot arribar caminant des de la Grand Place. El barri està dominat per  l’església gòtica de Nostra Senyora del Sablon, considerada com un dels més bonics edificis del gòtic flamíger de Bèlgica.

A prop de l’església hi ha el museu de Belles Arts, el novíssim museu Magritte i el Palau de Belles Arts (Bozar) amb les seves variades exposicions temporals, sala de concerts, teatre i la filmoteca. El Sablon està ple de botigues d’antiguitats i galeries d’art i els dissabtes i diu-menges es fa una fira d’antiguitats a la plaça.

Una mica més enllà, a partir de l’església gòtica de Nostra Senyora de la Capella, s’estén el popular barri de Marolles, que compta amb un molt concorregut mercat diari d’ocasió, amb objectes i mobles vells, discos, llibres, roba i tota mena de trastos.

A sobre de Marolles s’aixeca imponent el gegantí Palau de Justícia, un dels edificis més grans del món.  D’estil clàssic grec-romà, mereix una visita (de dilluns a divendres) per les seves dimensions colossals.

Mural amb personatges de comic
L’Atòmium, el símbol de l’Exposició Universal de 1958, és un altre dels referents de Brussel·les, encara que es troba en un extrem de la ciutat i s’ha d’utilitzar el metro (estació de Heysel) per poder-lo contemplar de prop.

Per als amants de l’arquitectura, hi ha diferents rutes a través de la ciutat per admirar els edificis de l’Art Nouveau. També existeix una ruta a partir del Museu del Còmic (Centre Belge de la Bande Dessinée) per recórrer els grans murals pintats amb personatges de les historietes gràfiques que estan dispersos per la ciutat. El mateix museu és un edifici emblemàtic de l’Art Noveau de Victor Horta.

Si el temps no acompanya, val la pena visitar, al parc del Cinquantenari, els museus d’Art i Història per la seva col·lecció arqueològica i antropològica, l’Autoworld per la seva col·lecció d’automòbils antics o el de l’Exèrcit per la col·lecció d’avions antics i moderns.

Actuació de Jazz a The Music Village
Brussel·les és també una ciutat de contrastos socials i ètnics. A la zona de l’estació de Midi i entre el Parvis de Saint-Gilles i la porta medieval de Hal, encara hi queden bars i botigues de l’antic barri espanyol de la postguerra, mentre que en altres zones hi domina la cultura magribina (Molenbeek. Anderlecht i Schaerbeek) i subsahariana (Matonge).

La vida nocturna és molt animada al centre de la ciutat i en determinats punts dels diferents barris.  No només hi ha bars i locals que no tanquen fins a l’alba, sinó que també s’hi pot escoltar un jazz excel·lent (The Music Village), ballar salsa fins a caure extenuat (Montecristo) i assaborir tot tipus de còctels (L’Archiduc). Al centre, la zona que hi ha al voltant de l’antic mercat de Saint-Gery està plena de bars i és molt popular entre els expatriats i els autòctons. Qui ha dit que Brussel·les sigui una ciutat avorrida?


Els belgues celebren el carnaval a Binche




Els belgues, en especial els francòfons, fan cap en massa a celebrar el carnaval a Binche, una petita ciutat medieval situada en el cor de l'antiga regió hullera i metal·lúrgica d'Hainaut, al sud-oest de Brussel·les. Reconegut com Patrimoni Oral e Immaterial de l'Humanitat per l'UNESCO des de el 2003, el carnaval de Binche es el mes famós de tots els que es celebren a Bèlgica i constitueix el moment culminant de la vida de la ciutat.


"Gilles" de Binche
Durant tres dies, desenes de milers de visitants inunden els carrers del centre històric, encotillat dins dels restes d'una imposant muralla medieval. Per imperatiu climàtic, les festivitats estan molt allunyades de les despullades exuberàncies tropicals brasileres. Però el carnaval de Binche gaudeix també d'un bigarrat colorit i una enorme vitalitat autòctona, dominada per la voluminosa presència dels “Gilles”.


Més enllà de la tradicional desfilada carnavalesca, les batalles de confetis, les disfresses i els balls, el que caracteritza el carnaval de Binche es l'inesgotable ballaire pels carrers d'un miler de “Gilles” durant el “Mardi Gras” (dimarts de carnaval), des de la matinada fins al final de la nit.


Aquest personatges emblemàtics apareixen per primera vegada quatre setmanes abans del diumenge de carnaval per anunciar les festivitats que s'acosten i no tornen a aparèixer fins el “Mardi Gras”.


Els “Gilles”, calçats amb esclops de fusta, estan vestits amb una brusa i uns pantalons decorats amb desenes d'estels, lleons i corones. La brusa està folrada per davant i pel darrera de palla, lo que els confereix el seu aspecte aparatós tan característic.


Els “Gilles” sempre es desplacen acompanyats per tambors, ballen per celebrar l'imminència de la primavera, llencen taronges al públic per estimular la fecunditat i porten a la ma un petit feix de fusta que simbolitza la renovació.


Jove Arlequí de Binche 
Durant els balls del matí porten una màscara de cera, amb unes ulleres verdes i una petita barba i bigoti. Per la tarda, durant el llançament de les taronges, porten sobre el seu cap un aparatós barret de plomes d'estruç, que pesa prop de tres quilos.


Aquestes figures llegendàries, els orígens de les quals es perden en les tradicions paganes, s'associen històricament, segons els investigadors, a una festa de disfresses organitzada a 1549 per Maria d'Hongria en honor a la visita del seu germà Carles V (I a Espanya), en la que els invitats disfressats d'inques peruans se'ls denominava “Gils”.


La tradició exigeix que els “Gilles” només mengin ostres i només beguin champagne durant tota la jornada del “Mardi Gras” des de les 4 de la matinada, encara que a algun al·lèrgic al marisc se li permet substituir les ostres per salmó fumat.


Altres regles del comportament públic dels “Gilles” son no fumar, no utilitzar el telèfon mòbil, no menjar pel carrer, no donar signes d'ebrietat, no donar un petó a la seva dona i no agafar als nens en braços.


A la regió flamenca, el carnaval més famós es el d'Aalst (Alost, en francès), al nord de Brussel·les, amb una espectacular desfilada dominical en la que participen més de 70 confraries disfressades i un “Mardi Gras” dominat per la nodrida presència de les “Voil Jeannetten” (literalment Brutes Joanetes, en neerlandès), homes disfressats de dones.


Una visitant del carnval de Binche
Un altre carnaval famós a Bèlgica es el de la localitat valona de Stavelot, on els personatges característics son els “Blancs-Moussis”, vestits amb unes túniques i unes caputxes blanques, que evoquen els hàbits dels monjos i que porten una mascara amb un llarg nas vermell punxegut.


Els “Blancs-Moussis” foren creats per la població a l'Edat Mitja com a reacció a la prohibició decretada a finals del segle XV pel príncep-abat per impedir que els monjos continuaren participant a les festivitats del carnaval com era costum.


Al principi, la població de Stavelot es disfressà amb una indumentària del mateix tipus i color que la dels monjos per expressar el seu rebuig a l'arbitraria decisió del príncep-abat, Al final, després de noves prohibicions, la població optà per una vestimenta blanca menys conflictiva, però que amb la seva caputxa seguia recordant als monjos.






Una passió belga


Tot bon belga adora les patates fregides i té la seva paradeta favorita on adquirir-les i on amanir-les amb fins a 28 tipus de salses diferents.  La irresistible passió per les sempre presents 'frites' (patates fregides) és una de les poques coses que comparteixen sense disputa flamencs i francòfons, tan distanciats en la majoria de les altres qüestions en aquest país fracturat.

Maison Antoine a la plaça Jourdan
Els belgues mengen les 'frites' en cucurutxos de paper caminant pel carrer, als bars i cafès, asseguts en una plaça o còmodament instal·lats a casa al matí, migdia, tarda i fins i tot nit. Les 'frites' constitueixen una peça essencial del patrimoni culinari i cultural belga, molt més quotidianes que els també tradicionals musclos, malgrat el seu caràcter dietètic poc saludable. Les parades de fregits no sols són presents a tots els llocs estratègics de les ciutats belgues, sinó que s’escampen com bolets al llarg de les carreteres i autopistes.

El Govern való promociona activament el consum de 'frites' amb una setmana dedicada a la patata fregida per desembre, malgrat les protestes i les queixes dels metges i els nutricionistes, que consideren aquesta promoció perniciosa davant de l'epidèmia d'obesitat entre la població belga, en especial la francòfona, menys inclinada a les activitats esportives que la flamenca.

Amb documents a la mà, els belgues s’atribueixen fins i tot la invenció de les patates fregides i qualifiquen els francesos d’imitadors poc afortunats. Un manuscrit de l’any 1781 de Joseph Gérard narra que ja hi havia la tradició d’elaborar patates fregides a la zona de Namur, Dinant i Andenne, al costat del riu Mosa, des de com a mínim 100 anys abans.

Fritland al vespre en el centra de la capital belga
Les patates tallades en forma allargada i fregides van començar a utilitzar-se com a substitut dels tradicionals peixets fregits quan el riu es gelava i quan la pesca resultava escassa.  Les patates precisament es tallaven de manera allargada per imitar els peixos que substituïen a les taules de la població més humil de la zona valona.

Els belgues sostenen a més a més que el nom anglès de 'French Fries' no es refereix a que siguin d'origen francès, si no que la paraula 'french' deriva en aquest cas del verb utilitzat a Estats Units per referir-se a tallar en palets i que aquesta interpretació ja figurava en un llibre de receptes nord-americà de finals del segle XIX, abans de que els soldats d'Estats Units es familiaritzaren amb les patates fregides en el Front de l'Oest durant la Primera Guerra Mundial.

França, fidel a la seva afició al 'grandeur' també reivindica la paternitat de les 'frites' i assegura que la seva existència està documentada ja en l'època de la gloriosa Revolució de 1789, on es coneixien com les patates del Pont-Neuf, per que allà es servien.

L’opinió més arrelada sosté que la millor parada de fregits de Brussel·les· les és la Maison Antoine de la plaça Jourdan, al límit del barri europeu.  Una reputació aconseguida gràcies a 61 anys de servei continu i consolidada a través de les guies de viatges, els blocs i els comentaris que deixen a Internet tant els belgues com els turistes.

La Maison Antoine va ser fundada el 1948 per Antoine Desmet i la seva dona quan van decidir abandonar la seva activitat de fregidoria ambulant de fira en fira per establir-se al cor d’Etterbeek. La petita barraca original s’ha transformat amb el pas dels anys en un quiosc amb un doble taulell gestionat per la quarta generació familiar i al davant de la qual hi ha gairebé permanentment una doble i llarga fila de clients per comprar les seves 'frites'.

La recentment renovada Frit-Flagey a la plaça Flagey
Però no tothom comparteix aquesta opinió i la petita fregidoria Frit-Flagey, recentment renovada, és considera per molts brussel·lesos com la millor de la ciutat.  Situada a la plaça Flagey, un dels focus de la vida social de Brussel·les fora del barri antic, la petita barraca compta entre els seus fidels defensors la cèlebre escriptora Amélie Nothomb i manté també una cua gairebé permanent de clients.

Algunes altres parades de patates fregides ben populars a Brussel·les· les són Fritland, al centre de la ciutat; Clémentine, a la plaça Saint Job d’Uccle, i Charles, a la plaça Dumon de Stockel, per esmentar-ne tan sols uns pocs exemples.

Uns dies abans d'acabar el 2009, va tencar una altre de les fregidories més clàssiques de la capital, la paradeta Martin, a la plaça de Saint-Josse, després de 78 anys servint patates fregides a tot el popular barri de la capital. La noticia ocupà una capçalera de pàgina en el diaries belgues, de la mateixa manera que la premsa belga recollí àmpliament les múltiples movilitzacions ciutadanes que es van produir successivament per preservar la petita fregidoria de la plaça Flagey durant els avatars de les eternes obres de remodelació de l'indret que es menjaren literalment la plaça durant un pilot d'anys.

(Vaig publicar una primera versió el 22 de gener de 2010)


La jove de Nevers


Mai vaig arribar a saber el seu nom. De ondulada cabellera i engrescador somriure, l'encisadora mirada del seus profunds ulls foscos podia arribar a fer oblidar la voluptuositat de les seves generoses i apreciables formes. En una Nevers molt allunyada dels recordats personatges de Paul Féval, ella evolucionava entre les taules d'aquella terrassa de la plaça Carnot amb la mateixa despreocupació que Aurora en un dels balls de la cort borbònica de la novel·la “El Geperut” .

Palau dels Ducs de Nevers dels segles XV i XVI
M'havia aturat a aquesta ciutat al costat del riu Loire per les seves ressonàncies literàries personals: Nevers, l'estocada de Nevers, aquella seqüència imbatible d'atacs i parades amb l'espasa que conduïen a l'inevitable i definitiva estocada mortal entre ells ulls, el secret de la qual s'havia transmès de generació en generació dins de l'antic llinatge ducal i que la discutida veracitat de la mateixa reivindiquen actualment els clubs d'esgrima de la ciutat com un fet demostrat. Sí, una novel·la i una estocada m'havien conduit a aquest allunyat racó de la França profunda, fora dels principals eixos de comunicació i d'aspecte adormit, malgrat la destacada riquesa del seu patrimoni cultural.

Estatua de la Catedral de Nevers
Per a la meva generació, que va haver d'aprendre masses coses del llibres, figures llegendàries com l'imbatible Enric de Lagardère formen part del nostre imaginari col·lectiu, d'aquella educació romàntica rebuda a través de les novel·les, que ens feren interioritzar un sentit de l'honor i del deure, potser anacrònic en aquests temps d'utilitarisme exacerbat i d'una deshumanitzada tecnologia punta.

Després de tants anys, encara ressonen en les meves oïdes frases grandiloqüents com aquella de “si tu no vas a Lagardère, Lagardère irà a per tu”, de l'època de les meves lectures infantils i del enlluernament davant de la pel·lícula d'André Hunebelle, en la que el carismàtic Jean Marais interpretava a Enric de Lagardère i François Chaumette al malèvol príncep de Gonzague, una pel·lícula literalment devorada en el cine de Figueres acompanyat dels meus avis, en aquelles desaparegudes sessions dobles dels anys seixanta, abans de que la televisió i el vídeo imposessin els seus propis ritmes, tant allunyats de la màgia inoblidable de les sales fosques del cines Sala Edison, Juncaria, Teatre Jardí o Las Vegas de la capital de l'Alt Empordà.

Torre de la Porta de Croux a Nevers (S. XIV)
Després d'haver explorat tots els racons possibles de la històrica Nevers, la meva mirada i la meva atenció es concentraven ara en aquesta Aurora contemporània, encara que la seva despreocupada remenada entre les taules lluint unes esveltes cames amb prou feines tapades per una escassa minifaldilla em feia pensar cada cop més en la provocativa Léonore (Eleanor Parker) de la pel·lícula Scaramouche que en la ingènua filla del duc de Nevers.

Inclinat-se sobre la meva taula per que no em perdés cap detall de la rotunda bellesa exuberant dels seus joves pits, que una brusa negligentment descordada pretenia realçar encara més, em recomanà una cervesa artesanal de nom prometedor i insinuant: “Cervesa de l'Abadia de Gaudir”. Però abans de que pogués expressar-li la meva satisfacció per el seu encertat consell i intentar esbrinar al menys el seu nom, ella havia desaparegut misteriosament del local, deixant darrera d'ella el record d'una bellesa desbordant i inaccessible, com la majoria dels somnis.


(Publicat originalment el 2 de gener de 2011)