La jove de Nevers

Mai vaig arribar a saber el seu nom. De ondulada cabellera i engrescador somriure, l'encisadora mirada del seus profunds ulls foscos podia arribar a fer oblidar la voluptuositat de les seves generoses i apreciables formes. En una Nevers molt allunyada dels recordats personatges de Paul Féval, ella evolucionava entre les taules d'aquella terrassa de la plaça Carnot amb la mateixa despreocupació que Aurora en un dels balls de la cort borbònica de la novel·la “El Geperut” .

Palau dels Ducs de Nevers dels segles XV i XVI

M'havia aturat a aquesta ciutat al costat del riu Loire per les seves ressonàncies literàries personals: Nevers, l'estocada de Nevers, aquella seqüència imbatible d'atacs i parades amb l'espasa que conduïen a l'inevitable i definitiva estocada mortal entre ells ulls, el secret de la qual s'havia transmès de generació en generació dins de l'antic llinatge ducal i que la discutida veracitat de la mateixa reivindiquen actualment els clubs d'esgrima de la ciutat com un fet demostrat. Sí, una novel·la i una estocada m'havien conduit a aquest allunyat racó de la França profunda, fora dels principals eixos de comunicació i d'aspecte adormit, malgrat la destacada riquesa del seu patrimoni cultural.

Estatua de la Catedral de Nevers

Per a la meva generació, que va haver d'aprendre masses coses del llibres, figures llegendàries com l'imbatible Enric de Lagardère formen part del nostre imaginari col·lectiu, d'aquella educació romàntica rebuda a través de les novel·les, que ens feren interioritzar un sentit de l'honor i del deure, potser anacrònic en aquests temps d'utilitarisme exacerbat i d'una deshumanitzada tecnologia punta.

Després de tants anys, encara ressonen en les meves oïdes frases grandiloqüents com aquella de “si tu no vas a Lagardère, Lagardère irà a per tu”, de l'època de les meves lectures infantils i del enlluernament davant de la pel·lícula d'André Hunebelle, en la que el carismàtic Jean Marais interpretava a Enric de Lagardère i François Chaumette al malèvol príncep de Gonzague, una pel·lícula literalment devorada en el cine de Figueres acompanyat dels meus avis, en aquelles desaparegudes sessions dobles dels anys seixanta, abans de que la televisió i el vídeo imposessin els seus propis ritmes, tant allunyats de la màgia inoblidable de les sales fosques del cines Sala Edison, Juncaria, Teatre Jardí o Las Vegas de la capital de l'Alt Empordà.

Torre de la Porta de Croux a Nevers (S. XIV)

Després d'haver explorat tots els racons possibles de la històrica Nevers, la meva mirada i la meva atenció es concentraven ara en aquesta Aurora contemporània, encara que la seva despreocupada remenada entre les taules lluint unes esveltes cames amb prou feines tapades per una escassa minifaldilla em feia pensar cada cop més en la provocativa Léonore (Eleanor Parker) de la pel·lícula Scaramouche que en la ingènua filla del duc de Nevers.

Inclinat-se sobre la meva taula per que no em perdés cap detall de la rotunda bellesa exuberant dels seus joves pits, que una brusa negligentment descordada pretenia realçar encara més, em recomanà una cervesa artesanal de nom prometedor i insinuant: “Cervesa de l'Abadia de Gaudir”. Però abans de que pogués expressar-li la meva satisfacció per el seu encertat consell i intentar esbrinar al menys el seu nom, ella havia desaparegut misteriosament del local, deixant darrera d'ella el record d'una bellesa desbordant i inaccessible, com la majoria dels somnis.

(Publicat originalment el 2 de gener de 2011)