Els belgues celebren el carnaval a Binche

Els belgues, en especial els francòfons, fan cap en massa a celebrar el carnaval a Binche, una petita ciutat medieval situada en el cor de l'antiga regió hullera i metal·lúrgica d'Hainaut, al sud-oest de Brussel·les. Reconegut com Patrimoni Oral e Immaterial de l'Humanitat per l'UNESCO des de el 2003, el carnaval de Binche es el mes famós de tots els que es celebren a Bèlgica i constitueix el moment culminant de la vida de la ciutat.

"Gilles" de Binche

Durant tres dies, desenes de milers de visitants inunden els carrers del centre històric, encotillat dins dels restes d'una imposant muralla medieval. Per imperatiu climàtic, les festivitats estan molt allunyades de les despullades exuberàncies tropicals brasileres. Però el carnaval de Binche gaudeix també d'un bigarrat colorit i una enorme vitalitat autòctona, dominada per la voluminosa presència dels “Gilles”.

Més enllà de la tradicional desfilada carnavalesca, les batalles de confetis, les disfresses i els balls, el que caracteritza el carnaval de Binche es l'inesgotable ballaire pels carrers d'un miler de “Gilles” durant el “Mardi Gras” (dimarts de carnaval), des de la matinada fins al final de la nit.

Aquest personatges emblemàtics apareixen per primera vegada quatre setmanes abans del diumenge de carnaval per anunciar les festivitats que s'acosten i no tornen a aparèixer fins el “Mardi Gras”.

Els “Gilles”, calçats amb esclops de fusta, estan vestits amb una brusa i uns pantalons decorats amb desenes d'estels, lleons i corones. La brusa està folrada per davant i pel darrera de palla, lo que els confereix el seu aspecte aparatós tan característic.

Els “Gilles” sempre es desplacen acompanyats per tambors, ballen per celebrar l'imminència de la primavera, llencen taronges al públic per estimular la fecunditat i porten a la ma un petit feix de fusta que simbolitza la renovació.

Jove Arlequí de Binche 

Durant els balls del matí porten una màscara de cera, amb unes ulleres verdes i una petita barba i bigoti. Per la tarda, durant el llançament de les taronges, porten sobre el seu cap un aparatós barret de plomes d'estruç, que pesa prop de tres quilos.

Aquestes figures llegendàries, els orígens de les quals es perden en les tradicions paganes, s'associen històricament, segons els investigadors, a una festa de disfresses organitzada a 1549 per Maria d'Hongria en honor a la visita del seu germà Carles V (I a Espanya), en la que els invitats disfressats d'inques peruans se'ls denominava “Gils”.

La tradició exigeix que els “Gilles” només mengin ostres i només beguin champagne durant tota la jornada del “Mardi Gras” des de les 4 de la matinada, encara que a algun al·lèrgic al marisc se li permet substituir les ostres per salmó fumat.

Altres regles del comportament públic dels “Gilles” son no fumar, no utilitzar el telèfon mòbil, no menjar pel carrer, no donar signes d'ebrietat, no donar un petó a la seva dona i no agafar als nens en braços.

A la regió flamenca, el carnaval més famós es el d'Aalst (Alost, en francès), al nord de Brussel·les, amb una espectacular desfilada dominical en la que participen més de 70 confraries disfressades i un “Mardi Gras” dominat per la nodrida presència de les “Voil Jeannetten” (literalment Brutes Joanetes, en neerlandès), homes disfressats de dones.

Una visitant del carnval de Binche

Un altre carnaval famós a Bèlgica es el de la localitat valona de Stavelot, on els personatges característics son els “Blancs-Moussis”, vestits amb unes túniques i unes caputxes blanques, que evoquen els hàbits dels monjos i que porten una mascara amb un llarg nas vermell punxegut.

Els “Blancs-Moussis” foren creats per la població a l'Edat Mitja com a reacció a la prohibició decretada a finals del segle XV pel príncep-abat per impedir que els monjos continuaren participant a les festivitats del carnaval com era costum.

Al principi, la població de Stavelot es disfressà amb una indumentària del mateix tipus i color que la dels monjos per expressar el seu rebuig a l'arbitraria decisió del príncep-abat, Al final, després de noves prohibicions, la població optà per una vestimenta blanca menys conflictiva, però que amb la seva caputxa seguia recordant als monjos.