Lliçons de la guerra de Geòrgia

(Publicat originalment el 15 d'agost de 2008)

La curta però cruenta guerra desenvolupada a Geòrgia durant l'última setmana permet extreure ja algunes primeres lliçons del conflicte en l'actual fase de fràgil treva. La primera és que la Unió Europea (UE), quan actua de forma políticament autònoma, té la capacitat diplomàtica de reconduir greus crisis internacionals cap a solucions pacífiques negociades, com va demostrar la presidència francesa de la UE a l'aconseguir arrencar en un temps rècord de Moscou la suspensió de les operacions militars de represàlia per la brutal agressió de Geòrgia a la població d'Ossètia del Sud. Va ser la UE i no EUA qui va haver de resoldre la crisi.

President de Geòrgia, Mikhail Saakaixvili

La segona lliçó és que Geòrgia, malgrat l'opinió dels EUA i els seus aliats d'Europa de l'Est, no és un país prou madur ni responsable per estrènyer els seus llaços amb la UE i l'OTAN, ja que segueix considerant que els conflictes es resolen per la força de les armes. La política d'aventurisme militar del president georgià, Mikhaïl Saakaixvili, no només ha causat la innecessària destrucció de la capital d'Ossètia del Sud i la mort de centenars dels seus habitants, sinó que ha atret la desgràcia cap al seu propi poble, al desencadenar amb el seu atac suïcida una intervenció militar russa de represàlia. L'atac de l'exèrcit georgià a Ossètia del Sud a més ha destruït probablement qualsevol possibilitat de reintegrar en el futur la regió separatista al si de Geòrgia.

Si Geòrgia fos membre de l'OTAN o estigués en el procés d'adhesió, el conflicte hauria pogut arrossegar l'Aliança Atlàntica a una perillosa confrontació no desitjada amb Rússia. L'experiència demostra que no es pot integrar en una organització militar, com l'OTAN, un estat amb seriosos conflictes regionals sense resoldre, com és el cas de Geòrgia amb Ossètia del Sud i Abkhàzia, les dues regions russòfones semiindependents des de principis dels 90, perquè això transforma els conflictes d'un sol estat en uns conflictes de tots els països aliats.

A la UE, la integració de Xipre sense reunificar és una constant font de tensions i problemes, que compliquen les relacions d'Europa amb Turquia. Aquests contenciosos repercuteixen també al si de l'OTAN, amb obstacles d'Ankara a plantejaments dels països aliats europeus com a represàlia pels vetos xipriotes a gestos europeus cap a la comunitat turca del nord de Xipre.

La UE i el president francès, Nicolas Sarkozy, han aconseguit un èxit internacional de primer ordre al presentar un pla de pau que va fer possible aturar els combats abans que la crisi degenerada. Van ser Sarkozy i el ministre francès d'Afers Estrangers, Bernard Kouchner, els que es van desplaçar a Moscou i Tbilissi per resoldre el conflicte, mentre que EUA es limitava a repetir vàcues amenaces. La secretària d'Estat nord-americana, Condoleezza Rice, només s'ha desplaçat a Tbilissi quan les armes havien callat i per mirar de recolzar públicament a Saakaixvili. Cal recordar que les gestions diplomàtiques europees i del responsable de la política exterior de la UE, Javier Solana, ja van aturar a principis de la dècada la incipient guerra civil ètnica a Macedònia i van facilitar la separació pacífica de Sèrbia i Montenegro.

Geroge Bush i Mikhail Saakaixvili

La tercera lliçó de la guerra de Geòrgia és que cal comptar amb Rússia, tot i que els seus blindats semblin vetustos en comparació amb el modern equipament nord-americà de què disposen les forces de Geòrgia. L'Administració de George Bush ha seguit actuant com si Rússia seguís enfonsada en l'època de Borís Ieltsin, que acabava sotmetent-se o resignant-se a les exigències occidentals.

La metòdica política de reconstrucció de l'Estat rus portada a terme amb procediments autoritaris per l'actual primer ministre i anterior president rus, Vladímir Putin, i els ingents ingressos procedents de les exportacions de gas i petroli han tornat a Rússia la seva capacitat d'actuar com a gran potència. Rússia torna a ser un actor internacional ineludible, i les seves posicions, preocupacions i raonaments cal tenir-los en compte.

La quarta lliçó és que l'exemple de Kosovo comença a repercutir en l'escena internacional. La recepció al Kremlin del president rus, Dmitri Medvédev, als líders de les regions separatistes georgianes d'Abkhàzia i Ossètia del Sud anticipa que Moscou defensarà a partir d'ara amb més afany els interessos de les poblacions dels dos territoris. La pretensió de la UE, l'OTAN i EUA que el Kosovo és "un cas excepcional que no pot invocar-se com a precedent" resulta ingènua i fútil.

L'estratègia nord-americana de refermar la seva influència al Caucas a través del suport incondicional a Saakaixvili i d'alimentar sense fre les seves ambicions s'ha revelat errònia. EUA ha perdut credibilitat entre la població de Geòrgia al no haver aportat el seu suport militar quan les forces russes van repel·lir l'intent de conquistar Ossètia del Sud i Washington corre el risc d'alienar-se amb aquest conflicte la cooperació de Rússia en altres crisis internacionals molt més greus, com la guerra de l'Afganistan, el programa nuclear iranià o el procés de pau de Pròxim Orient.

Sorprèn que des de l'OTAN, les institucions europees i EUA se centrin les crítiques i condemnes en l'actuació de Rússia, sense que en cap moment es condemnés l'atac destructiu i el bombardeig artiller de les forces de Geòrgia a la capital d'Ossètia del Sud, Tskhinvali.