La ira de la crisis

Una massiva manifestació, pels cànons de Brussel·les, amb més de 30.000 participants (50.000, segons els sindicats), va recórrer el passat 4 d'abril els carrers del centre de la capital belga i del districte de les institucions de la Unió Europea (UE) per protestar un cop més contra la política d'ajustos i de retallades imposada per la Comissió Europea davant la crisis i per defensaruna altre política econòmica a favor de l'ocupació i de la igualtat social.

La manifestació, convocada per la Confederació Europea de Sindicats (CES), fou fundamentalment pacífica. Però a prop de les institucions europees es produïren violents incidents amb les forces de la policia, protagonitzats principalment per treballadors dels diferents ports de Flandès i que reflecteixen la ràbia generada per la crisis i la seva seqüela interminable d'ajustos laborals, retallades salarials i reduccions de la protecció i de les prestacions socials.

A continuació van unes quantes fotos d'aquests enfrontaments, que col·lapsaren la zona al costa del Consell de Ministres de la UE, la Comissió Europea i el Servei Exterior de la UE.

     

 

 

Altres informacions sobre llibres, blogs:   http://www.eliseooliveras.com/

Més fotos a:  https://www.flickr.com/photos/eliseo-oliveras/

Lliçons de la crisi a Líbia

(Publicat originalment el 17 d'abril de 2011)

La crisi a Líbia està lluny de resoldre’s, però els gairebé dos mesos transcorreguts des de l’inici de la protesta popular contra el règim autoritari del coronel Muammar Gaddafi ja permeten extreure algunes lliçons sobre l’estratègia polític-militar de la Unió Europea (UE) que poden ser extrapolables a altres crisis internacionals.

Avió de l'operació de l'OTAN a Líbia

Primer. La diplomàcia declarativa no serveix per a res, només tranquil·litza la consciència de qui les emet. Les pures declaracions de condemna de la repressió del règim de Gaddafi que va emetre inicialment la UE no van tenir, ni podien tenir cap resultat pràctic, perquè no anaven acompanyades de mesures de pressió adequades per intentar aturar aquesta repressió.

Segon. Quan es declara públicament que un règim és il·legítim i ja no pot seguir dirigint un país, com va fer posteriorment la UE amb Gaddafi, s’ha d’estar disposat a adoptar immediatament totes les mesures polítiques, econòmiques i fins i tot militars necessàries per a enderrocar aquest règim i a recolzar activament l’oposició d’aquest país per tots els mitjans possibles sense escatimar recursos. Si no s’està disposat o preparat per a això, és millor llavors no trencar les relacions diplomàtiques amb aquest règim i intentar influir-hi a través d’incentius econòmics i polítics.

Vaixells de l'OTAN a la costa líbia

La UE va posar contra el mur el règim de Gaddafi, però després no va adoptar mesures contundents adequades per empènyer la seva caiguda. Fins i tot, l’adopció de sancions econòmiques es va produir amb una enorme lentitud.

Si no hagués estat per la fermesa de França i la Gran Bretanya, que es van mobilitzar per obtenir un aval de l’ONU per a una intervenció militar limitada a Líbia, les forces de Gaddafi haurien escombrat la població rebel i haurien arribat fins a la frontera egípcia. Llavors, la UE hauria emès una vegada més una declaració de condemna inútil, però Gaddafi s’hauria consolidat en el poder i la revolta popular hauria estat aixafada, cosa que al seu torn hauria enviat un senyal demolidor per a les esperances de democratització al món àrab.

Només s’ha de recordar que el primer atac aeri francès a Líbia el 19 de març es va produir per evitar la imminent caiguda de Benghazi, l’últim bastió dels rebels, després que les forces de Gaddafi haguessin recuperat una darrere l’altra la majoria de les ciutats rebels davant la passivitat de la UE.

Tercer. Quan es decideix una intervenció militar, com en el cas actual de Líbia, s’ha de tenir prèviament una estratègia política clara dels objectius a curt, mitjà i llarg termini que es volen obtenir i els mitjans que s’està disposat a utilitzar. Aquesta estratègia és la gran absent de la intervenció a Líbia i explica els vaivens de les operacions.

Avions de l'OTAN a l'operació a Líbia 

La intervenció s’ha iniciat oficialment per protegir la població civil, però l’objectiu polític real hauria de ser fer possible l’enderrocament del règim de Gaddafi per la seva població, ja que la UE i la comunitat internacional no es poden permetre que es perpetuï en el poder un líder al qual s’ha decidit acusar de crims contra la humanitat i al qual el Tribunal Penal Internacional de l’ONU està preparant la seva imputació.

L’absència d’una estratègia clara explica que els atacs de l’OTAN no hagin estat més contundents i no hagin destruït amb més intensitat i rapidesa les capacitats militars de Gaddafi per precipitar la seva caiguda. Aquesta falta d’una estratègia elaborada també explica l’escàs suport polític, econòmic i logístic als rebels. La UE i l’OTAN estan simplement reaccionant dia a dia l’evolució dels esdeveniments sobre el terreny sense un pla clar a llarg termini i això pot conduir a un conflicte de llarga durada i a un estacament de la situació, amb tota la perillosa inestabilitat regional i pèrdua de credibilitat occidental que genera.

Quart. La crisi ha demostrat que la ministra europea d’Afers Estrangers, Catherine Ashton, no és la persona adequada per a aquest càrrec tan important i en el qual s’havien posat tantes esperances. En lloc de dissenyar i promoure una política exterior adequada per als interessos de la UE i de convèncer cada un dels 27 països de recolzar aquesta política, Ashton s’ha limitat a convertir-se en el portaveu d’Exteriors de la desunió dels Vint-i-set.

Catherine Ashton al Consell de Ministres de l'UE

La falta de visió global internacional i geoestratègica, de coratge polític i d’iniciativa d’Ashton va quedar patent des de l’inici de la revolta àrab a Tunísia, es va agreujar en la crisi d’Egipte i s’ha transformat en un desastre en l’actual crisi de Líbia. Ashton fins i tot va preferir enviar una delegació a Trípoli enmig del conflicte en lloc d’enviar-la a Benghazi.

Ashton ha optat per l’actitud passiva d’assumir el mínim comú denominador de la divisió dels Vint-i-set, en lloc d’actuar hàbilment per sumar voluntats al voltant d’una política exterior europea coherent, com feia el seu antecessor en el càrrec, Javier Solana, amb moltíssims menys mitjans a la seva disposició. Han hagut de ser França i la Gran Bretanya els que assumissin aquest paper de mobilitzar la UE i la comunitat internacional.

Si Ashton no canvia radicalment la seva actitud, la política exterior europea seguirà sent la suma desorganitzada dels interessos divergents dels Vint-i-set, sense cohesió i amb limitada efectivitat i influència a nivell internacional.

Bèlgica va a la deriva

(Publicat originalment el 27 de gener de 2011)

Nou mesos  després de la caiguda del Govern i set mesos i mig després de les eleccions generals del 13 de juny, Bèlgica va a la deriva. Les profundes divergències entre els partits de la majoria flamenca i de la minoria francòfona sobre la reforma de l’Estat i del finançament de les regions van conduir ahir a l’últim mediador real a tirar definitivament la tovallola.

Una parella es dona un petó sota la bandera

Albert II ha acceptat la dimissió irrevocable del senador socialista flamenc Johan Vande Lanotte i ha iniciat una nova ronda de consultes per buscar un nou mediador per a una missió que cada vegada més sembla impossible: aconseguir un acord entre flamencs i francòfons i constituir un Govern.

“L’impàs és total”, titulava avui a la portada el diari La Libre Belgique. “Sense compromís no hi ha país” titulava Le Soir. La crida als partits polítics per part dels més de 30.000 manifestants el 23 de gener als carrers de Brussel·les a consensuar un Govern no ha servit de res. “Vergonya”, titulada el diari flamenc De Morgen, recollint l’eslògan dels manifestants.

Els partits flamencs i francòfons es responsabilitzaven avui mútuament del nou fracàs de la classe política belga. Els flamencs acusen els francòfons de tancar-se en un immobilisme i els francòfons els retreuen de pretendre reformes irrealistes.

Estimo Bèlgica, en neerlandés

Els independentistes de la Nova Aliança Flamenca (NVA), vencedors de les últimes eleccions, i els democristians flamencs (CDV), segona força política flamenca, reclamen en la seva última proposta com a mínim una regionalització de les polítiques d’ocupació i assistència sanitària. “Inacceptable”, han respost els socialistes (PS) i centristes (CDH) francòfons, que veuen en això la ruptura de la solidaritat interna del país i la preparació del desmantellament de Bèlgica.

Flandes, la regió més poblada, més rica i més dinàmica del país, reclama un substancial increment de competències i una modificació radical del sistema de finançament per reduir les quantioses transferències de fons cap a la deficitària i empobrida comunitat francòfona, amb una baixa recaptació fiscal, un atur molt elevat i quantiosos subsidis socials.

Una manifestant en favor de l'unitat de Bèlgica

Els partits francòfons volen limitar l’abast de la reforma i del finançament regional per por de veure reduït substancialment el diner públic que la comunitat francòfona rep de l’Estat, cosa que obligaria a retallar les prestacions socials o a apujar els impostos, ja molt elevats.

Tothom coincideix que la convocatòria de noves eleccions no resoldria els problemes, sinó que radicalitzaria encara més la situació. Mentre el monarca inicia una nova ronda desesperada de consultes, Bèlgica s’encamina a batre el rècord mundial de país sense Govern i superar l’Iraq, com a mostra implacablement el comptador digital de la web Le Record du Monde

EUA comença a cobrar pel permís per viatjar al país

(Publicat originalment el 9 de setembre de 2010)

Mentre els Estats Units sotmeten els ciutadans europeus que viatgen al seu país a un nova imposició arbitrària, la Unió Europea (UE), la Comissió Europea i els principals governs europeus callen i es comporten com simples súbdits en comptes dels aliats independents que afirmen que són.

Aeroport de Zaventem (Bèlgica)

Els ciutadans espanyols i europeus que vulguin viatjar als EUA per a estades curtes d'oci o negocis han de pagar des del 8 de setembre del 2010 una tarifa de 14 dòlars (uns 11 euros al canvi actual) per obtenir l'Autorització Electrònica de Viatge (ESTA, en anglès), sense la qual no podran pujar a bord de l'avió o del vaixell amb destinació a aquest país.

La nova imposició constitueix un nou desequilibri en contra d'Europa en les relacions transatlàntiques i una nova mostra de la profunda debilitat política de la Unió Europea (UE) davant els EUA, que es poden permetre maltractar el seu principal soci polític sense conseqüències.

Els ciutadans nord-americans visiten Europa sense pagar cap taxa, sense controls humiliants a l'arribada i sense la necessitat d'entregar les dades de la seva targeta de crèdit, ni el correu electrònic, domicili...etc. als serveis secrets o policials europeus.

Per contra, els ciutadans europeus que viatgen als EUA han d'entregar totes les seves dades personals (incloent-hi el número de la targeta de crèdit amb què ha pagat el bitllet) a l'Administració nord-americana a través de les companyies aèries. A l'arribar als EUA se'ls prenen les empremtes dactilars dels deu dits i se'ls fitxa fotografiant fins i tot l'iris de l'ull com si es tractés de delinqüents. Ara, a més han de pagar una taxa per poder viatjar al país.

Aeroport de Lisboa (Portugal)

Malgrat aquest tracte discriminatori, la UE, la Comissió Europea i els governs dels Vint-i-set s'afanyen a satisfer qualsevol exigència nord-americana, com ja va passar amb l'entrega i l'emmagatzematge durant anys de totes les dades personals dels viatgers i amb l'autorització per espiar les transaccions financeres, que primer els EUA van començar de manera clandestina fins que es va descobrir la jugada. Ara han acceptat la reintroducció d'un visat encobert sense dir ni piu.

El permís electrònic per viatjar als EUA es va introduir de forma obligatòria el 12 de gener del 2009 per als ciutadans dels 36 països del món que, com Espanya i la majoria dels països de la UE, estaven exempts fins llavors de visat per a visites d'una durada de fins a 90 dies.

L'Administració nord-americana va introduir aquest visat encobert amb l'argument de reforçar la seguretat nacional i evitar que persones sospitoses d'activitats terroristes o delictives puguin viatjar al país.

L'autorització electrònica, que s'ha de sol·licitar a través d'internet almenys 72 hores abans de l'inici del vol (https://esta.cbp.dhs.gov/esta/), era inicialment gratuïta, però des del principi Washington ja va insinuar que aquesta gratuïtat era només temporal.

Ara, els EUA han introduït dues taxes diferents per finançar-la que sumen els esmentats 14 dòlars i que reforcen el caràcter real de visat encobert que constitueix l'Autorització Electrònica de Viatge.

Aeroport de Zaventem (Bélgica) de matinada 

Els primers quatre dòlars serveixen per pagar els costos nord-americans de tramitació de la sol·licitud. Els altres 10 dòlars addicionals es carreguen al concedir el permís electrònic de viatge. Si l'autorització no es concedeix, aquesta segona taxa no es carrega al sol·licitant. El pagament s'ha de fer mitjançant una targeta de crèdit Visa, American Express, MasterCard o Discover, les dades de la qual s'han d'introduir a l'omplir la sol·licitud.

L'autorització és valida per dos anys, a menys que el passaport expiri abans. A més de les dades personals, el viatger ha de respondre si té alguna malaltia contagiosa, algun problema físic o mental, si és consumidor o addicte a drogues i si ha estat detingut o condemnat per qüestions morals o per possessió de substàncies il·lícites. Després hi ha les habituals preguntes relatives al terrorisme, l'espionatge i la immigració i una de relativa als conflictes de custòdia de nens en què un dels progenitors sigui nord-americà.

L'obtenció de l'autorització electrònica no garanteix totalment l'entrada als EUA, com adverteixen les autoritats nord-americanes, ja que els agents fronterers als aeroports tenen potestat per denegar l'entrada al país si ho consideren pertinent, malgrat disposar del permís de viatge.

La comissària europea d'Interior, Cecilia Malmström, va expressar a l'agost el seu «profund» malestar pels plans dels EUA de cobrar la taxa, però després la Comissió Europea no ha adoptat cap mesura efectiva de pressió, ni ha proposat als governs dels Vint-i-set cap mena de resposta a Washington.

Bèlgica, una crisi existencial

(Publicat originalmente el 24 de maig de 2010)

Quan falten tres setmanes per a unes eleccions legislatives clau per al futur de Bèlgica (13 de juny de 2010), el país fa la impressió d'anar més a la deriva que mai. Mentre els partits i la població flamenca es preparen per anar a les urnes amb el decidit objectiu de transformar l'actual Estat Federal en un Estat Confederal, la població francòfona sembla dominada per l'apatia i els partits francòfons, ancorats en una estratègia de resistència numantina a les exigències de la majoria flamenca, no semblen capaços de presentar cap alternativa viable al progressiu desmantellament de l'estat belga que va fent Flandes.

Jove a favor de l'unitat de Bèlgica

Bèlgica és un país fracturat des de fa molts anys, on les comunitats flamenca i francòfona viuen cada vegada més separades i d'esquena l'una de l'altra, amb una creixent radicalització nacionalista a Flandes en cada una de les eleccions des de l'inici del nou segle.

L'enèsima crisi política del país, amb la tercera dimissió del primer ministre, Yves Leterme, en tan sols dos anys, i la convocatòria d'eleccions anticipades a causa dels conflictes regionals, reflecteix aquesta realitat social amb tota la seva cruesa.

Després de les eleccions del juny del 2007, Bèlgica va necessitar deu mesos de tempestuoses negociacions polítiques per aconseguir formar una inestable coalició governamental democristiana-liberal-socialista de cinc partits. Després dels comicis del 13 de juny, la tasca es presenta encara més àrdua i incerta.

SENSE BASE PER A UN CONSENS

Les posicions entre els partits flamencs i francòfons són tan distants que no hi ha una base a sobre de la qual construir un consens sobre el model d'estat i de relacions entre les dues comunitats. «¿Aquest país té encara algun sentit?», es preguntava a la portada el principal diari francòfon Le Soir el dia 23 de abril, condensant en una sola frase la situació real de Bèlgica.

Kraainem, a la periferia de la capital

L'actual crisi és fruit de la pugna entre flamencs i francòfons pel control polític i lingüístic de la perifèria de Brussel·les. Però és molt més profunda i va molt més enllà del bloqueig de l'escissió del districte electoral i judicial que uneix Brussel·les amb els 35 municipis flamencs de la seva perifèria que ha fet caure el Govern. És la pròpia concepció de Bèlgica i de la convivència de les dues comunitats el que està en qüestió.

Flandes, la comunitat més poblada, rica i dinàmica de Bèlgica, s'ha transformat al llarg de les últimes dècades en una nació de facto, amb una agenda i uns objectius polítics propis i amb la voluntat de convertir-se a la llarga en un Estat.

Després de la segona guerra mundial, els flamencs, la comunitat històricament pobra, marginada i menyspreada socialment i políticament, han anat assumint de mica en mica un creixent pes econòmic i polític a Bèlgica, que els ha permès aconseguir un reconeixement de drets regionals i lingüístics cada vegada més ampli. Ara, al sumar el 60% de la població, detenen així mateix la majoria del Parlament federal.

RADICALITZACIÓ NACIONALISTA

L'èxit electoral de l'extrema dreta independentista flamenca, el Vlaams Belang (Interès Flamenc, antigament denominat Vlaams Blok) ha empès a més els altres partits flamencs a assumir unes posicions cada vegada més nacionalistes i exigir poders cada vegada més amplis per a Flandes.

Oficina del Vlaams Belang a Mechelen

La dissolució de l'antic partit nacionalista flamenc Volksunie (Unió Popular) el 2001 i la integració de part dels seus membres en els altres partits flamencs han accentuat aquesta tendència.

La Nova Aliança Flamenca (NVA), on es van agrupar la majoria dels antics membres de Volksunie i que defensa la independència a mitjà termini de Flandes, apareix precisament com a favorit en les eleccions i els primers sondejos li auguren convertir-se en el partit amb més diputats en el nou Parlament federal belga: 22 de 150 escons.

La NVA obtindria, segons els sondejos, el 22,9% dels vots de Flandes, 4 punts davant dels democristians (CDV). Sumant els vots atribuïts a les forces radicals, Vlaams Belang (12,5%) i Llista Dedecker (3,9%), els partits que donen suport a la independència de Flandes sumen gairebé el 40% de les intencions de vot.

Seu de la Presidència de Flandes

Després d'obtenir un Estat Federal el 1993, l'objectiu ara de Flandes és aconseguir un Estat Confederal, amb una total regionalització dels impostos i de la seguretat social, que la minoria francòfona tem que sigui l'antesala de l'escissió definitiva.

A LA DEFENSIVA I SUBSIDIADA

La comunitat francòfona representa al voltant del 40% de la població i viu repartida a Walonia i Brussel·les. Davant dels flamencs que tenen Flandes com a referència identitària nacional, els francòfons són els que defensen una Bèlgica al més integrada possible, perquè necessiten les subvencions amb els fons recaptats a Flandes per mantenir el seu nivell de vida i perquè si Bèlgica es dissol no els queda res.

Manifestació de maig de 2010

L'abans totpoderosa comunitat francòfona, que va dominar econòmicament, socialment i políticament Bèlgica fins fa poques dècades, es troba a la defensiva. Està empobrida arran de les successives crisis de la mineria i de la indústria siderometal·lúrgica i per la pèrdua de la riquesa procedent del Congo, sense que hagi estat capaç de generar un nou teixit empresarial potent que substitueixi el perdut.

Sense les transferències procedents de Flandes, la protecció social francòfona s'hauria de retallar en un 30%, segons determinats estudis. La comunitat francòfona no ha estat conscient de l'enorme esforç financer que han suposat per a Flandes aquestes ajudes, ni del malestar creixent que es generava al nord del país per l'autoabandonament de Walonia en una crisi endèmica i pel seu acomodament a una cultura del subsidi i a l'assegurança d'atur pràcticament eterna.

SENSE NEXE D'UNIÓ

La fixació de la frontera lingüística definitiva que va instaurar una divisió de Bèlgica per la meitat el 1962, va allunyar decisivament una comunitat de l'altra. Des de fa unes quantes dècades no hi ha cap partit d'àmbit estatal i les relacions entre els partits flamencs i francòfons de la mateixa família política són nul·les. La fragmentació arriba a tots els àmbits de la vida quotidiana, fins i tot les federacions esportives estan separades.

Llibres sobre la crisi belga

Cada comunitat viu al seu món, veu televisions diferents i llegeix uns diaris diferents que només donen notícies negatives del que passa a l'altra part del país: Corrupció francòfona, impunitat dels delinqüents i abusos de la protecció social als mitjans de comunicació flamencs i corrupció flamenca i persecució dels francòfons a Flandes als mitjans de comunicació francòfons.

Fins i tot les novel·les, les pel·lícules, els programes televisius i els còmics d'èxit són diferents en un costat i l'altre de la frontera lingüística. Els flamencs acostumen a saber francès, però eviten parlar-lo al seu territori, mentre que un alt percentatge de francòfons no sap neerlandès.

Noia amb la bandera pintada a la cara

En aquest context, els flamencs exigeixen posar fi al districte electoral i judicial de Brussel·les-Hal-Vilvoorde (BHV) per establir l'homogeneïtat territorial, política i lingüística de Flandes i per frenar el que consideren una creixent «invasió francòfona» del seu territori.

Els partits francòfons es resisteixen a aquesta escissió perquè retallaria el dret dels 150.000 francòfons que resideixen a la perifèria flamenca de Brussel·les a ser jutjats en francès, a utilitzar el francès en les seves relacions amb la administració i a votar partits de la seva llengua. Els francòfons consideren aquesta escissió com una vulneració de les garanties donades quan es va fixar la frontera lingüística del país. Per als flamencs és essencial consolidar la frontera lingüística com a frontera política, mentre que els francòfons hi veuen la preparació de la independència de Flandes.

APATIA I DESCRÈDIT

Malgrat aquest temor francòfon a la ruptura del país, la mobilització ciutadana en defensa de la unitat de Bèlgica és molt feble. Les banderes tricolors belgues han reaparegut a les finestres i balcons de la capital, però amb menys intensitat que el 2007, i la manifestació celebrada el 16 de maig a Brussel·les en defensa de Bèlgica va ser un fracàs. Amb prou feines hi van participar unes 3.000 persones, mentre que el 2007 una manifestació similar va mobilitzar 35.000 persones a la capital, encara que també va suposar una participació escassa per a una població francòfona d'uns 4 milions de persones.

Bandera belga a la finestra d'un pis a la capital

A l'apatia ciutadana s'hi suma un marcat descrèdit dels polítics belgues, en especial dels francòfons, amb l'acumulació de casos de corrupció, prebendes i tripijocs entre amics i cada vegada més allunyats de la realitat quotidiana dels ciutadans.

Els partidaris de boicotejar el vot obligatori per expressar la seva repulsa a l'establishment polític, malgrat el risc de ser multats amb 55 euros, s'estan mostrant molt actius. Aquesta campanya ha trobat el suport públic de figures destacades, com el cantant flamenc Stijn Meuris. El web http://www.jenevotepas.be/ ha aconseguit més de 5.000 adhesions en molt pocs dies i altres grups a Factbook, que proposen anar a la piscina en lloc d'anar a votar també acumulen ja més de 12.000 adherents.

Brussel·les, un niu d'espies

(Publicat originalment 26 de maig de 2009)

Brussel·les és un niu d'espies. El final de la Guerra Freda no només no ha reduït l'activitat dels serveis secrets estrangers a la capital belga, sinó que en canvi ha multiplicat les seves accions i els seus objectius.

Kristof Clerix a un café a la capital belga

L'activitat dels espies és tan intensa que la Comissió Europea va transmetre fa poc una nota interna als directius de la institució perquè prenguessin mesures de precaució davant els intents repetits i creixents “d'obtenir documentació confidencial i sensible" de l'activitat legislativa i supervisora de l'Executiu comunitari.

La nota indicava que "alguns països, grups de pressió, periodistes i agències privades intenten obtenir informacions sensibles i protegides". La nota precisava que "persones vinculades a serveis secrets" actuen sota la cobertura de "becaris, periodistes, funcionaris dels estats de la Unió Europea (UE) agregats a la Comissió Europea i tècnics informàtics".

Els equips informàtics de la Comissió Europea i fins i tot els del mateix responsable de la política exterior i de defensa de la UE, Javier Solana, han estat objecte de reiterats intents de penetració en els últims mesos.

"Brussel·les és, juntament amb Washington i Ginebra, una de les tres ciutats clau per als serveis d'espionatge de tot el món", explica Kristof Clerix, autor del llibre Els Serveis Secrets Estrangers a Bèlgica.

Periodistes al Consell Europeu de desembre de 2008 

"Els mètodes segueixen sent els mateixos de la Guerra Freda: guanyar la confiança i després explotar aquesta confiança. El que ha canviat és l'ús de les noves tecnologies i la importància cada vegada més gran de les qüestions econòmiques", precisa Clerix, periodista de la revista belga de política internacional MO. "Els grans països no dubten a utilitzar els seus serveis secrets per promocionar i defensar els seus interessos econòmics i industrials en un món globalitzat", afegeix Clerix en una conversa mantinguda en un vell cafè de Brussel·les.

"En afers polítics i militars, Brussel·les és encara més interessant per als espies que a l'època de la Guerra Freda", destaca Clerix. L'OTAN ja no es limita a la defensa dels aliats, sinó que ha emprès operacions militars a Bòsnia, Kosovo i l'Afganistan i ha estès la seva influència a les antigues repúbliques soviètiques d'Àsia central. La UE, per la seva part, té competències en política exterior i defensa i també desenvolupa operacions militars i polítiques d'envergadura (Bòsnia, Kosovo, Macedònia, Congo, Somàlia).

A més d'aquestes qüestions polítiques i militars clàssiques, hi ha tres factors més que reforcen l'interès de Brussel·les per part dels serveis d'espionatge estrangers: la presència a Bèlgica de centres tecnològics d'ús espacial i militar, el paper del país com a rereguarda del terrorisme internacional i les nodrides comunitats immigrants turques, marroquins i d'Àfrica central, molt actives políticament i que són vigilades de prop pels governs dels seus països d'origen.

"En els últims 20 anys Bèlgica ha exercit un paper important en el terrorisme internacional. És un país petit, del qual és fàcil fugir, amb una elevada comunitat immigrant musulmana", assenyala Clerix. "El primer manual de Gihad a la UE va ser publicat a Bèlgica, els assassins del líder rebel afganès Ahmad Xa Massud tenien passaport belga i els que van realitzar els atemptats de Madrid van tenir vincles amb Bèlgica", recorda Clerix.

Un dels edificis del Parlament Europeu

La Xina és un dels nous actors més actius en el tauler de l'espionatge a Bèlgica, amb un interès molt marcat en l'obtenció d'informacions científiques i tecnològiques, però vigilant també la qüestió tibetana, els opositors polítics i el moviment Falun Gong. Així mateix, la Xina és un especialista a utilitzar els seus estudiants per obtenir informacions sensibles, però no l'únic, assegura Clerix.

Els estudiants estrangers, que es compten per milers a Bèlgica, també serveixen per realitzar un seguiment i control de les activitats polítiques de la població immigrant jove per part de les autoritats dels països d'origen.

El control i vigilància de les poblacions immigrants per part dels governs dels seus respectius països es realitza així mateix a Bèlgica a través d'associacions culturals i socials promogudes per aquestes autoritats nacionals per emmarcar i tenir localitzades aquestes persones, encarrilar les seves opinions polítiques i frenar activitats perjudicials per als seus respectius règims.

Al marge de l'espionatge nord-americà a les transaccions bancàries mundials a través de l'empresa Switf --que continua malgrat l'escàndol que va aixecar--, el cas recent més important d'espionatge es va produir al Consell de Ministres de la UE de forma continuada durant vuit anys fins a la seva detecció el 2003.

Un conjunt de cinc caixes instal·lades durant la construcció de l'edifici permetia interceptar les converses telefòniques de les delegacions nacionals d'Espanya, França, Alemanya, Itàlia, la Gran Bretanya i Àustria.

Fonts diplomàtiques van responsabilitzar Israel d'aquest sistema sofisticat d'escoltes, però ningú es va atrevir a formular una acusació pública oficial i els investigadors belgues van rebre instruccions de no aprofundir massa en el cas, segons fonts pròximes al cas.

Seu de la Comissió Europea

El sector privat també és víctima reiterada dels espies. En els últims anys, per exemple, nou empreses del parc tecnològic de Lieja han estat víctima del robatori de discos durs i ordinadors amb dades tècniques clau mentre que els lladres van desestimar la sostracció de material molt més valuós.

A més dels serveis oficials d'espionatge, també operen a Bèlgica companyies privades dedicades a l'obtenció d'informació sensible, a la infiltració en organitzacions no governamentals i a l'elaboració de dossiers per encàrrec.

Entre altres, han operat al país Wacken Hut, Hakluyt, Control Risk Group, Risk Crisis Analyses i més recentment el European Strategic Intelligence and Security Center (ESISC), creat pel periodista Claude Moniquet, de qui s'assegura que col·labora amb els serveis d'informació francesos i israelians.

L'activitat dels serveis secrets dels països aliats i d'Israel és tolerada per part de les autoritats belgues. En canvi, el Govern es mostra molt més puntós amb els agents d'altres països, com ho va demostrar la recent expulsió de diversos agents marroquins per haver anat massa lluny en la pressió sobre residents d'origen marroquí i per no haver-ne informat prèviament els seus col·legues belgues.

Amb 56.000 diplomàtics, 15.000 lobbystes, 1.200 periodistes i milers d'intèrprets lingüístics i estudiants estrangers, Brussel·les és la plaça ideal per exercir la que és coneguda com a segona professió més vella del món i és el lloc on és més fàcil estar en contacte amb un espia sense saber-ho.

Kosovo, un paradís pel crim organitzat

(Publicat originalment el 5 de novembre de 2008)

Gairebé nou mesos després de la proclamació unilateral d'independència de Kosovo, l'antiga regió sèrbia continua sent un paradís per al crim organitzat i el tràfic de dones destinades a l'explotació sexual. I tot passa davant de les forces de pau de l'OTAN (Kfor) i de la missió policial i judicial de la Unió Europea (UE) i de l'ONU.

El president Hashim Thaçi

L'informe presentat avui per la Comissió Europea sobre la situació a Kosovo és demolidor: la corrupció governamental és generalitzada, la llibertat d'expressió, més que precària; la protecció de les minories, teòrica, i no existeix una voluntat política per combatre el crim organitzat, el narcotràfic i el tràfic de dones.

Si l'OTAN i l'ONU no van prestar mai especial atenció durant la seva tutela de Kosovo des del 1999 als greus problemes de criminalitat organitzada, la regió, sota el seu flamant govern independent presidit per Hashim Thaçi, continua sent un perillós forat negre per a Europa, emmascarat sota una fictícia imatge d'aparent seguretat.

L'informe elaborat pel comissari europeu responsable de l'Ampliació, el finlandès Olli Rehn, destaca que "Kosovo continua sent una àrea d'origen, trànsit i destí de víctimes del tràfic d'éssers humans". Aquestes persones utilitzades "gairebé exclusivament per a l'explotació sexual procedeixen majoritàriament de Moldàvia, Rússia i Ucraïna", precisa el document. "Un nombre creixent de menors kosovars són captats entre les famílies més vulnerables i desafavorides", afegeix l'informe.

Kosovo, destaca en un altre apartat el document, constitueix una peça central del tràfic d'heroïna cap a la UE. La droga entra al territori a través de la frontera de Macedònia procedent de Turquia i continua cap a Sèrbia, Hongria i Albània. "No hi ha cap pla d'acció, ni estratègia per combatre el narcotràfic", lamenta la Comissió Europea.

"Tampoc hi ha cap pla ni estratègia per combatre el crim organitzat" i el "blanqueig de diners constitueix un problema gravíssim", prossegueix el document. "El crim organitzat és un problema molt greu que afecta el mateix estat de Dret" i el Govern no té la "determinació requerida" per lluitar-hi en contra, subratlla l'informe. 

"La policia tendeix a concentrar-se a mantenir l'ordre en lloc de combatre el crim organitzat", detalla el document. Els jutges i fiscals tampoc tenen motivació per a aquesta tasca, afegeix l'informe.

Celebració de l'independència

La corrupció està tan generalitzada que "soscava el funcionament de les institucions" i és un dels principals problemes de Kosovo, destaca la Comissió Europea. Una anàlisi recent ha mostrat que "desapareixen" del pressupost públic fins a 5 milions d'euros per ministeri cada any.

El respecte a la pràctica dels teòrics drets i llibertats fonamentals garantits per la Constitució de Kosovo resulta així mateix molt problemàtic, en especial en protecció de les minories, llibertat d'expressió, prevenció de la tortura i drets de la dona. L'informe assenyala que els mitjans de comunicació estan sotmesos a "intimidació política" i que "els drets de les dones són violats amb freqüència".

Aquesta és la crua i cruel realitat del nou estat independent dels Balcans, promogut pels Estats Units i beneït per la UE i l'OTAN. I no té res a veure amb la imatge romàntica que pretén transmetre el seu president, Hashim Thaçi, d'un poble que ha conquistat la seva llibertat.