Lliçons de la crisi a Líbia

(Publicat originalment el 17 d'abril de 2011)

La crisi a Líbia està lluny de resoldre’s, però els gairebé dos mesos transcorreguts des de l’inici de la protesta popular contra el règim autoritari del coronel Muammar Gaddafi ja permeten extreure algunes lliçons sobre l’estratègia polític-militar de la Unió Europea (UE) que poden ser extrapolables a altres crisis internacionals.

Avió de l'operació de l'OTAN a Líbia

Primer. La diplomàcia declarativa no serveix per a res, només tranquil·litza la consciència de qui les emet. Les pures declaracions de condemna de la repressió del règim de Gaddafi que va emetre inicialment la UE no van tenir, ni podien tenir cap resultat pràctic, perquè no anaven acompanyades de mesures de pressió adequades per intentar aturar aquesta repressió.

Segon. Quan es declara públicament que un règim és il·legítim i ja no pot seguir dirigint un país, com va fer posteriorment la UE amb Gaddafi, s’ha d’estar disposat a adoptar immediatament totes les mesures polítiques, econòmiques i fins i tot militars necessàries per a enderrocar aquest règim i a recolzar activament l’oposició d’aquest país per tots els mitjans possibles sense escatimar recursos. Si no s’està disposat o preparat per a això, és millor llavors no trencar les relacions diplomàtiques amb aquest règim i intentar influir-hi a través d’incentius econòmics i polítics.

Vaixells de l'OTAN a la costa líbia

La UE va posar contra el mur el règim de Gaddafi, però després no va adoptar mesures contundents adequades per empènyer la seva caiguda. Fins i tot, l’adopció de sancions econòmiques es va produir amb una enorme lentitud.

Si no hagués estat per la fermesa de França i la Gran Bretanya, que es van mobilitzar per obtenir un aval de l’ONU per a una intervenció militar limitada a Líbia, les forces de Gaddafi haurien escombrat la població rebel i haurien arribat fins a la frontera egípcia. Llavors, la UE hauria emès una vegada més una declaració de condemna inútil, però Gaddafi s’hauria consolidat en el poder i la revolta popular hauria estat aixafada, cosa que al seu torn hauria enviat un senyal demolidor per a les esperances de democratització al món àrab.

Només s’ha de recordar que el primer atac aeri francès a Líbia el 19 de març es va produir per evitar la imminent caiguda de Benghazi, l’últim bastió dels rebels, després que les forces de Gaddafi haguessin recuperat una darrere l’altra la majoria de les ciutats rebels davant la passivitat de la UE.

Tercer. Quan es decideix una intervenció militar, com en el cas actual de Líbia, s’ha de tenir prèviament una estratègia política clara dels objectius a curt, mitjà i llarg termini que es volen obtenir i els mitjans que s’està disposat a utilitzar. Aquesta estratègia és la gran absent de la intervenció a Líbia i explica els vaivens de les operacions.

Avions de l'OTAN a l'operació a Líbia 

La intervenció s’ha iniciat oficialment per protegir la població civil, però l’objectiu polític real hauria de ser fer possible l’enderrocament del règim de Gaddafi per la seva població, ja que la UE i la comunitat internacional no es poden permetre que es perpetuï en el poder un líder al qual s’ha decidit acusar de crims contra la humanitat i al qual el Tribunal Penal Internacional de l’ONU està preparant la seva imputació.

L’absència d’una estratègia clara explica que els atacs de l’OTAN no hagin estat més contundents i no hagin destruït amb més intensitat i rapidesa les capacitats militars de Gaddafi per precipitar la seva caiguda. Aquesta falta d’una estratègia elaborada també explica l’escàs suport polític, econòmic i logístic als rebels. La UE i l’OTAN estan simplement reaccionant dia a dia l’evolució dels esdeveniments sobre el terreny sense un pla clar a llarg termini i això pot conduir a un conflicte de llarga durada i a un estacament de la situació, amb tota la perillosa inestabilitat regional i pèrdua de credibilitat occidental que genera.

Quart. La crisi ha demostrat que la ministra europea d’Afers Estrangers, Catherine Ashton, no és la persona adequada per a aquest càrrec tan important i en el qual s’havien posat tantes esperances. En lloc de dissenyar i promoure una política exterior adequada per als interessos de la UE i de convèncer cada un dels 27 països de recolzar aquesta política, Ashton s’ha limitat a convertir-se en el portaveu d’Exteriors de la desunió dels Vint-i-set.

Catherine Ashton al Consell de Ministres de l'UE

La falta de visió global internacional i geoestratègica, de coratge polític i d’iniciativa d’Ashton va quedar patent des de l’inici de la revolta àrab a Tunísia, es va agreujar en la crisi d’Egipte i s’ha transformat en un desastre en l’actual crisi de Líbia. Ashton fins i tot va preferir enviar una delegació a Trípoli enmig del conflicte en lloc d’enviar-la a Benghazi.

Ashton ha optat per l’actitud passiva d’assumir el mínim comú denominador de la divisió dels Vint-i-set, en lloc d’actuar hàbilment per sumar voluntats al voltant d’una política exterior europea coherent, com feia el seu antecessor en el càrrec, Javier Solana, amb moltíssims menys mitjans a la seva disposició. Han hagut de ser França i la Gran Bretanya els que assumissin aquest paper de mobilitzar la UE i la comunitat internacional.

Si Ashton no canvia radicalment la seva actitud, la política exterior europea seguirà sent la suma desorganitzada dels interessos divergents dels Vint-i-set, sense cohesió i amb limitada efectivitat i influència a nivell internacional.

Els escàners que despullen ataquen de nou

(Publicat originalment el 7 de gener de 2010)

A causa d'un error generalitzat dels serveis d'intel·ligència nord-americans, que va possibilitar que un jove extremista nigerià que figurava en la llista de presumptes terroristes pugés a bord d'un avió amb destinació a Detroit sense cap control específic, els polèmics escàners corporals que despullen el viatger han tornat a ressorgir amb un ímpetu aclaparador a Europa.

Exemple d'escàner que despulla

El fallit atemptat, en comptes de promoure la revisió intel·ligent d'una estratègia de seguretat que s'ha demostrat poc eficaç, sembla que només ha reafirmat la posició de les autoritats nord-americanes en el sentit que tot passatger és sospitós i que, per tant, s'han de reforçar encara més els controls. No obstant, com va assenyalar encertadament el president de Lufthansa, Wolfgang Mayrhuber, encara és hora que s'enxampi un sol terrorista en els controls de seguretat dels aeroports.

La instal·lació generalitzada dels escàners que despullen, que va intentar promoure la Comissió Europea el 2008, va ser paralitzada gràcies al sentit comú del Parlament Europeu i d'un grup de governs europeus, encapçalat per Alemanya. Els EUA estan pressionant des de principis del 2010 els governs europeus perquè instal·lin aquests aparells i perquè facin un control individual i personalitzat de cada passatger. La Gran Bretanya, Holanda i Itàlia han anunciat que els instal·laran.

L'Executiu comunitari també ha anunciat que tornarà a proposar la instal·lació generalitzada d'aquests controvertits escàners als aeroports europeus una vegada es comprovi que no tenen efectes perjudicials per a la salut, que són eficaços i que es protegeix la intimitat de les persones. És sorprenent que la Comissió Europea només descobrís que havia de preocupar-se dels possibles efectes nocius per a la salut humana de la reiterada submissió dels passatgers a radiacions quan l'Eurocambra va plantejar aquest problema.

Una vegada més, davant un nou risc de seguretat, les autoritats dels EUA i Europa s'inclinen per multiplicar els controls per demostrar que fan alguna cosa, encara que aquesta complicació addicional de la vida dels viatgers tingui tan poca eficàcia, com la restricció imperant sobre els líquids en l'equipatge de mà.

L'únic cas d'un avió de passatgers destruït per un atemptat en què es van utilitzar explosius líquids es va produir el 29 de novembre de 1987, en un Boeing 707 de Korean Airlines, en què van morir 115 persones. Després d'aquest atemptat la gent va seguir volant sense especials controls, ni restriccions, fins que la psicosi creada pels atemptats de l'11 de setembre a Nova York va introduir una política de control extrem, com si cada passatger planegés destruir l'avió en què vola.

Un escàner corporal al aeroport

La restricció en el transport de líquids en l'equipatge de mà només es va introduir gairebé 20 anys després d'aquest únic atemptat exitós. La restricció va ser imposada per la Gran Bretanya a la resta del món el 2006, quan la policia va descobrir l'agost del 2006 un complot que pretenia combinar a bord dels avions uns explosius líquids. Els autors van ser detinguts abans que es plantegessin ni tan sols obtenir el material per a les bombes casolanes i, a més, hi ha dubtes que haguessin estat capaços de fabricar-les.

És a dir, no hi ha hagut mai ni el més mínim risc real que es produís un atemptat contra els vols amb destinació als EUA i el Canadà que sortien de l'aeroport londinenc de Heathrow, malgrat que el llavors ministre de l'Interior britànic, John Reid, va intentar persuadir el món del contrari amb l'operació antiterrorista aeroportuària més paranoica i caòtica que s'hagi desfermat mai.

Malgrat això, els viatgers són obligats a desfer-se de qualsevol líquid o gel que no hagin facturat i que estigui en un recipient superior a 100 mil·lilitres, per no parlar de l'obsessió per fer descalçar els viatgers i treure's el cinturó. Només a l'aeroport de Frankfurt es calcula que els passatgers són forçats a abandonar 1,5 tones de líquids cada dia (begudes, licors, perfums, pasta dentífrica, cosmètics...).

Els líquids autoritzats, continguts en una bossa de plàstic transparent d'un litre com a màxim, han de ser trets de l'equipatge de mà i passats a través de la maquina de raigs x. Aquest control únicament serveix per vigilar que els recipients tenen la mida autoritzada, ja que l'aparell és incapaç de distingir un líquid normal d'un d'explosiu. És més, fins ara no s'ha descobert cap explosiu líquid en els controls dels aeroports.

Els experts en seguretat coincideixen a dir que les úniques mesures realment efectives que s'han adoptat després de l'11 de setembre del 2001 són l'assegurament de la cabina de pilotatge de l'avió i la predisposició dels passatgers a reduir immediatament qualsevol viatger que adopti un comportament sospitós. Tota la resta és pur xou per fer la impressió que tot està sota control, quan en realitat no és així.

En els controls de seguretat, als passatgers se'ls retiren des d'un petit tornavís fins a eines de manicura. Però després aquest mateix passatger pot obtenir als restaurants de la zona segura tots els ganivets que vulgui, per citar només un exemple.

En comptes de tractar tots els passatgers com a criminals en potència fins que no demostrin el contrari després de sotmetre's pacientment a desmesurats controls i escorcolls, les autoritats haurien de focalitzar el control i la vigilància en les persones perilloses, dels extremistes, de la gent vinculada amb grups extremistes.

Un altre escàner corporal a EUA

Els EUA tenen una obsessió per recopilar per endavant totes les dades privades dels passatgers aeris amb destí al seu territori. No només les companyies aèries han de facilitar amb antelació a les autoritats nord-americanes fins a la més mínima dada personal dels viatgers, sinó que aquests, a més, han d'obtenir un visat o una autorització electrònica prèvia per desplaçar-se als EUA. Cap d'aquests requisits va permetre detectar amb anticipació l'extremista nigerià Umar Faruk Abdulmutal·lab que va pretendre atemptar contra l'avió que el transportava a Detroit, tot i figurar en la llista de presumptes terroristes.

L'obsessió per recopilar massa dades impedeix al final detectar la informació clau, perquè està submergida sota una muntanya gegant de dades impossible de processar. De manera que també s'hauria de reorientar la tasca dels serveis d'intel·ligència i seguretat cap a una actuació més focalitzada i efectiva.

Els extremistes islàmics s'han apuntat la gran victòria de fer caure els EUA i Europa en una psicosi de pànic i por irracional, que arriba a la màxima expressió en els controls desmesurats dels aeroports, més propis d'un règim policial dictatorial que d'una democràcia.

Els fets han demostrat que existeix un risc real d'atemptats en altres mitjans de transport com els trens o el metro, com va passar a Madrid i Londres, però no per això ningú s'ha plantejat introduir aquesta mena de controls aeris en altres mitjans de transport, perquè seria inviable.

Malgrat que el risc d'atemptat és probablement el mateix en tots els transports col·lectius (per no parlar dels llocs públics, com estadis esportius, mercats, festivals...), els governs europeus semblen predisposats a fer un altre pas de rosca inútil en les mesures de seguretat dels aeroports i acceptar els controvertits escàners que despullen, per a desgràcia dels ciutadans.