Lliçons de la crisi a Líbia

(Publicat originalment el 17 d'abril de 2011)

La crisi a Líbia està lluny de resoldre’s, però els gairebé dos mesos transcorreguts des de l’inici de la protesta popular contra el règim autoritari del coronel Muammar Gaddafi ja permeten extreure algunes lliçons sobre l’estratègia polític-militar de la Unió Europea (UE) que poden ser extrapolables a altres crisis internacionals.

Avió de l'operació de l'OTAN a Líbia

Primer. La diplomàcia declarativa no serveix per a res, només tranquil·litza la consciència de qui les emet. Les pures declaracions de condemna de la repressió del règim de Gaddafi que va emetre inicialment la UE no van tenir, ni podien tenir cap resultat pràctic, perquè no anaven acompanyades de mesures de pressió adequades per intentar aturar aquesta repressió.

Segon. Quan es declara públicament que un règim és il·legítim i ja no pot seguir dirigint un país, com va fer posteriorment la UE amb Gaddafi, s’ha d’estar disposat a adoptar immediatament totes les mesures polítiques, econòmiques i fins i tot militars necessàries per a enderrocar aquest règim i a recolzar activament l’oposició d’aquest país per tots els mitjans possibles sense escatimar recursos. Si no s’està disposat o preparat per a això, és millor llavors no trencar les relacions diplomàtiques amb aquest règim i intentar influir-hi a través d’incentius econòmics i polítics.

Vaixells de l'OTAN a la costa líbia

La UE va posar contra el mur el règim de Gaddafi, però després no va adoptar mesures contundents adequades per empènyer la seva caiguda. Fins i tot, l’adopció de sancions econòmiques es va produir amb una enorme lentitud.

Si no hagués estat per la fermesa de França i la Gran Bretanya, que es van mobilitzar per obtenir un aval de l’ONU per a una intervenció militar limitada a Líbia, les forces de Gaddafi haurien escombrat la població rebel i haurien arribat fins a la frontera egípcia. Llavors, la UE hauria emès una vegada més una declaració de condemna inútil, però Gaddafi s’hauria consolidat en el poder i la revolta popular hauria estat aixafada, cosa que al seu torn hauria enviat un senyal demolidor per a les esperances de democratització al món àrab.

Només s’ha de recordar que el primer atac aeri francès a Líbia el 19 de març es va produir per evitar la imminent caiguda de Benghazi, l’últim bastió dels rebels, després que les forces de Gaddafi haguessin recuperat una darrere l’altra la majoria de les ciutats rebels davant la passivitat de la UE.

Tercer. Quan es decideix una intervenció militar, com en el cas actual de Líbia, s’ha de tenir prèviament una estratègia política clara dels objectius a curt, mitjà i llarg termini que es volen obtenir i els mitjans que s’està disposat a utilitzar. Aquesta estratègia és la gran absent de la intervenció a Líbia i explica els vaivens de les operacions.

Avions de l'OTAN a l'operació a Líbia 

La intervenció s’ha iniciat oficialment per protegir la població civil, però l’objectiu polític real hauria de ser fer possible l’enderrocament del règim de Gaddafi per la seva població, ja que la UE i la comunitat internacional no es poden permetre que es perpetuï en el poder un líder al qual s’ha decidit acusar de crims contra la humanitat i al qual el Tribunal Penal Internacional de l’ONU està preparant la seva imputació.

L’absència d’una estratègia clara explica que els atacs de l’OTAN no hagin estat més contundents i no hagin destruït amb més intensitat i rapidesa les capacitats militars de Gaddafi per precipitar la seva caiguda. Aquesta falta d’una estratègia elaborada també explica l’escàs suport polític, econòmic i logístic als rebels. La UE i l’OTAN estan simplement reaccionant dia a dia l’evolució dels esdeveniments sobre el terreny sense un pla clar a llarg termini i això pot conduir a un conflicte de llarga durada i a un estacament de la situació, amb tota la perillosa inestabilitat regional i pèrdua de credibilitat occidental que genera.

Quart. La crisi ha demostrat que la ministra europea d’Afers Estrangers, Catherine Ashton, no és la persona adequada per a aquest càrrec tan important i en el qual s’havien posat tantes esperances. En lloc de dissenyar i promoure una política exterior adequada per als interessos de la UE i de convèncer cada un dels 27 països de recolzar aquesta política, Ashton s’ha limitat a convertir-se en el portaveu d’Exteriors de la desunió dels Vint-i-set.

Catherine Ashton al Consell de Ministres de l'UE

La falta de visió global internacional i geoestratègica, de coratge polític i d’iniciativa d’Ashton va quedar patent des de l’inici de la revolta àrab a Tunísia, es va agreujar en la crisi d’Egipte i s’ha transformat en un desastre en l’actual crisi de Líbia. Ashton fins i tot va preferir enviar una delegació a Trípoli enmig del conflicte en lloc d’enviar-la a Benghazi.

Ashton ha optat per l’actitud passiva d’assumir el mínim comú denominador de la divisió dels Vint-i-set, en lloc d’actuar hàbilment per sumar voluntats al voltant d’una política exterior europea coherent, com feia el seu antecessor en el càrrec, Javier Solana, amb moltíssims menys mitjans a la seva disposició. Han hagut de ser França i la Gran Bretanya els que assumissin aquest paper de mobilitzar la UE i la comunitat internacional.

Si Ashton no canvia radicalment la seva actitud, la política exterior europea seguirà sent la suma desorganitzada dels interessos divergents dels Vint-i-set, sense cohesió i amb limitada efectivitat i influència a nivell internacional.