Sota l'encís d'Ítaca

(Publicat originalment el 20 de febrer de 2008)

Ítaca, la illa d'Odisseu, el mes humà dels herois grecs, que no titubejà a baixar fins a les mateixes portes de l'Avern. Ítaca, l'entranyable poema de Konstandinos Kavafis, que representa aquella passió de voler anar sempre més lluny, de voler descobrir que hi ha a després del darrer turó, al altre costat de les muntanyes, de no poder viure sense descobrir que s'amaga més enllà de la línia de l'horitzó.

Posta de sol sobre l'Adriàtic a Piran (Eslovènia)

Ítaca, el poema que vaig descobrir en la exquisida traducció de Carles Riba a la meva tendra joventut, quan els policies vestien de gris i el ciutadans teníem que ser àgils per poder corre pels carrers a una saludable distancia davant d'ells després de intentar fer sentir la nostra veu.

Ítaca parla de les nostres arrels mediterranis, d'una tradició mil·lenària d'intercanvis culturals, del lliure pensament que va precedir a l'irrupció del fanatisme monoteista a les dues riberes. Ítaca m'evoca el record dels filòsofs hel·lènics que ens ensenyaren a pensar, a no tenir por dels deus, ni dels dimonis, ni de la mateixa mort, per que, como deia Epicuri, “quan nosaltres hi som, la mort no ha arribat, i quan la mort ha arribat, nosaltres ja no hi som”.

Ítaca simbolitza millor que cap altre poema aquesta passió de viatjar, d'arribar a ports que abans desconeixies, a valls perdudes entre les muntanyes, a ciutats llunyanes o a petits poblets. Ítaca encarna l'encís d'assolir la riba d'un nou mar, de contemplar per primera vegada un riu mític, d'ascendir fins un temple oblidat, de recórrer runes mil·lenàries o de coronar el cim nevat d'una muntanya.

Costa de Sud-àfrrica, a l'Oceà Índic 

Ítaca representa el plaer de deambular pels carrers i els mercats, de seure's en els cafès, de parlar amb la gent, d'aprendre i gaudir, d'impregnar-se de les olors i els sabors, de submergir-se en el bullici de la vida.

Mai he visitat la illa d'Ítaca, potser per seguir el consell de Kavafis, com si de forma inconscient volgués assegurar-me de que el meu viatge vital sigui encara més llarg. Però Ítaca sempre m'acompanya per tot arreu, des de que vaig quedar fascinat per les aventures d'Odisseu, quan no era més que un nen crescut, que aprenia a viure dels herois de l'Antiguitat i a qui la tramuntana animava els seus somnis.