Brussel·les, un niu d'espies

(Publicat originalment 26 de maig de 2009)

Brussel·les és un niu d'espies. El final de la Guerra Freda no només no ha reduït l'activitat dels serveis secrets estrangers a la capital belga, sinó que en canvi ha multiplicat les seves accions i els seus objectius.

Kristof Clerix a un café a la capital belga

L'activitat dels espies és tan intensa que la Comissió Europea va transmetre fa poc una nota interna als directius de la institució perquè prenguessin mesures de precaució davant els intents repetits i creixents “d'obtenir documentació confidencial i sensible" de l'activitat legislativa i supervisora de l'Executiu comunitari.

La nota indicava que "alguns països, grups de pressió, periodistes i agències privades intenten obtenir informacions sensibles i protegides". La nota precisava que "persones vinculades a serveis secrets" actuen sota la cobertura de "becaris, periodistes, funcionaris dels estats de la Unió Europea (UE) agregats a la Comissió Europea i tècnics informàtics".

Els equips informàtics de la Comissió Europea i fins i tot els del mateix responsable de la política exterior i de defensa de la UE, Javier Solana, han estat objecte de reiterats intents de penetració en els últims mesos.

"Brussel·les és, juntament amb Washington i Ginebra, una de les tres ciutats clau per als serveis d'espionatge de tot el món", explica Kristof Clerix, autor del llibre Els Serveis Secrets Estrangers a Bèlgica.

Periodistes al Consell Europeu de desembre de 2008 

"Els mètodes segueixen sent els mateixos de la Guerra Freda: guanyar la confiança i després explotar aquesta confiança. El que ha canviat és l'ús de les noves tecnologies i la importància cada vegada més gran de les qüestions econòmiques", precisa Clerix, periodista de la revista belga de política internacional MO. "Els grans països no dubten a utilitzar els seus serveis secrets per promocionar i defensar els seus interessos econòmics i industrials en un món globalitzat", afegeix Clerix en una conversa mantinguda en un vell cafè de Brussel·les.

"En afers polítics i militars, Brussel·les és encara més interessant per als espies que a l'època de la Guerra Freda", destaca Clerix. L'OTAN ja no es limita a la defensa dels aliats, sinó que ha emprès operacions militars a Bòsnia, Kosovo i l'Afganistan i ha estès la seva influència a les antigues repúbliques soviètiques d'Àsia central. La UE, per la seva part, té competències en política exterior i defensa i també desenvolupa operacions militars i polítiques d'envergadura (Bòsnia, Kosovo, Macedònia, Congo, Somàlia).

A més d'aquestes qüestions polítiques i militars clàssiques, hi ha tres factors més que reforcen l'interès de Brussel·les per part dels serveis d'espionatge estrangers: la presència a Bèlgica de centres tecnològics d'ús espacial i militar, el paper del país com a rereguarda del terrorisme internacional i les nodrides comunitats immigrants turques, marroquins i d'Àfrica central, molt actives políticament i que són vigilades de prop pels governs dels seus països d'origen.

"En els últims 20 anys Bèlgica ha exercit un paper important en el terrorisme internacional. És un país petit, del qual és fàcil fugir, amb una elevada comunitat immigrant musulmana", assenyala Clerix. "El primer manual de Gihad a la UE va ser publicat a Bèlgica, els assassins del líder rebel afganès Ahmad Xa Massud tenien passaport belga i els que van realitzar els atemptats de Madrid van tenir vincles amb Bèlgica", recorda Clerix.

Un dels edificis del Parlament Europeu

La Xina és un dels nous actors més actius en el tauler de l'espionatge a Bèlgica, amb un interès molt marcat en l'obtenció d'informacions científiques i tecnològiques, però vigilant també la qüestió tibetana, els opositors polítics i el moviment Falun Gong. Així mateix, la Xina és un especialista a utilitzar els seus estudiants per obtenir informacions sensibles, però no l'únic, assegura Clerix.

Els estudiants estrangers, que es compten per milers a Bèlgica, també serveixen per realitzar un seguiment i control de les activitats polítiques de la població immigrant jove per part de les autoritats dels països d'origen.

El control i vigilància de les poblacions immigrants per part dels governs dels seus respectius països es realitza així mateix a Bèlgica a través d'associacions culturals i socials promogudes per aquestes autoritats nacionals per emmarcar i tenir localitzades aquestes persones, encarrilar les seves opinions polítiques i frenar activitats perjudicials per als seus respectius règims.

Al marge de l'espionatge nord-americà a les transaccions bancàries mundials a través de l'empresa Switf --que continua malgrat l'escàndol que va aixecar--, el cas recent més important d'espionatge es va produir al Consell de Ministres de la UE de forma continuada durant vuit anys fins a la seva detecció el 2003.

Un conjunt de cinc caixes instal·lades durant la construcció de l'edifici permetia interceptar les converses telefòniques de les delegacions nacionals d'Espanya, França, Alemanya, Itàlia, la Gran Bretanya i Àustria.

Fonts diplomàtiques van responsabilitzar Israel d'aquest sistema sofisticat d'escoltes, però ningú es va atrevir a formular una acusació pública oficial i els investigadors belgues van rebre instruccions de no aprofundir massa en el cas, segons fonts pròximes al cas.

Seu de la Comissió Europea

El sector privat també és víctima reiterada dels espies. En els últims anys, per exemple, nou empreses del parc tecnològic de Lieja han estat víctima del robatori de discos durs i ordinadors amb dades tècniques clau mentre que els lladres van desestimar la sostracció de material molt més valuós.

A més dels serveis oficials d'espionatge, també operen a Bèlgica companyies privades dedicades a l'obtenció d'informació sensible, a la infiltració en organitzacions no governamentals i a l'elaboració de dossiers per encàrrec.

Entre altres, han operat al país Wacken Hut, Hakluyt, Control Risk Group, Risk Crisis Analyses i més recentment el European Strategic Intelligence and Security Center (ESISC), creat pel periodista Claude Moniquet, de qui s'assegura que col·labora amb els serveis d'informació francesos i israelians.

L'activitat dels serveis secrets dels països aliats i d'Israel és tolerada per part de les autoritats belgues. En canvi, el Govern es mostra molt més puntós amb els agents d'altres països, com ho va demostrar la recent expulsió de diversos agents marroquins per haver anat massa lluny en la pressió sobre residents d'origen marroquí i per no haver-ne informat prèviament els seus col·legues belgues.

Amb 56.000 diplomàtics, 15.000 lobbystes, 1.200 periodistes i milers d'intèrprets lingüístics i estudiants estrangers, Brussel·les és la plaça ideal per exercir la que és coneguda com a segona professió més vella del món i és el lloc on és més fàcil estar en contacte amb un espia sense saber-ho.