L'Arche de François Schuiten

L'espectacular mural “L'Arche”, dissenyat pel prestigiós artista belga FrançoisSchuiten i pintat a la pared per l'especialista en pintura monumental Alexandre Obolensky, és un dels frescs més recents que decoren les parets oblidades de Brussel·les. Inaugurat el 21 de juny de 2013, el mural es troba situat a la chaussée d'Ixelles, a prop de la plaça Flagey. Però, como que està allunyat del centre de la capital belga, escapa a molts turistes.

El mural mostra un gran creuer transatlàntic amb una frondosa selva a la seva coberta superior sorgint en mig dels teulats de la ciutat. La captivadora imatge comparteix la particular estètica del món fantàstic de les “Cités Obscures”, una serie de culte en el món del còmic, creada per François Schuiten i Benoît Peeters.

“L'Arche” forma part del projecte Redibuixa Ixelles i en la realització del mural han col·laborat la llibreria Brüsel Flagey, especialitzada en còmics, així com l'Ajuntament de Ixelles (un dels municipis que formen la capital belga), Atrium i Brussel·les Capital.

La ira de la crisis

Una massiva manifestació, pels cànons de Brussel·les, amb més de 30.000 participants (50.000, segons els sindicats), va recórrer el passat 4 d'abril els carrers del centre de la capital belga i del districte de les institucions de la Unió Europea (UE) per protestar un cop més contra la política d'ajustos i de retallades imposada per la Comissió Europea davant la crisis i per defensaruna altre política econòmica a favor de l'ocupació i de la igualtat social.

La manifestació, convocada per la Confederació Europea de Sindicats (CES), fou fundamentalment pacífica. Però a prop de les institucions europees es produïren violents incidents amb les forces de la policia, protagonitzats principalment per treballadors dels diferents ports de Flandès i que reflecteixen la ràbia generada per la crisis i la seva seqüela interminable d'ajustos laborals, retallades salarials i reduccions de la protecció i de les prestacions socials.

A continuació van unes quantes fotos d'aquests enfrontaments, que col·lapsaren la zona al costa del Consell de Ministres de la UE, la Comissió Europea i el Servei Exterior de la UE.

     

 

 

Altres informacions sobre llibres, blogs:   http://www.eliseooliveras.com/

Més fotos a:  https://www.flickr.com/photos/eliseo-oliveras/

Homenatge belga a Ferrer i Guardia

Com cada any, el 13 d’octubre, al complir-se l’aniversari de l’afusellament el 1909 a Montjuïc del pedagog català Francesc Ferrer i Guàrdia, es dipositen rams i corones de flors davant l’estàtua erigida a Brussel·les en homenatge al màrtir de la llibertat de pensament per part de l’escola universitària que porta el seu nom, dels alumnes de la veïna Universitat Lliure de Brussel·les (ULB) i dels cercles de lliure pensament de la capital belga.

Monument a Francesc Ferrer i Guardia

Ferrer i Guàrdia també rep un altre homenatge anual per part dels alumnes de la ULB, coincidint amb la celebració de l’aniversari de la fundació de la universitat laica de Brussel·les, el 20 de novembre. Un homenatge que ja es produïa quan l’estàtua es trobava al centre de la ciutat i no, com ara, prop dels edificis universitaris.

La veneració i el respecte belga per la figura de l’insigne pedagog racionalista, víctima de la repressió i d’un judici sumaríssim del Govern autoritari d’Antonio Maura, contrasta amb l’oblit general entre la població que pateix a Espanya i amb la viva hostilitat contra ell que encara mostren avui dia les forces conservadores espanyoles i catalanes.

El simbolisme de la figura del fundador de l’Escola Moderna i el seu laïcisme és tan rellevant i incòmode per a les forces polítiques conservadores que un segle després del seu afusellament encara intenten denigrar la seva tasca i la seva persona a Espanya, com va passar amb la sèrie d’articles i llibres publicats coincidint amb la celebració del centenari de la sublevació popular de Barcelona que es va produir el juliol del 1909 contra les lleves forçoses de l’exèrcit entre la classe treballadora per obtenir carn de canó en la guerra colonial del Marroc i que ha passat a la història com la Setmana Tràgica.

La seva detenció, judici i afusellament per les autoritats, acusant-lo falsament de ser l’instigador de la revolta, va despertar una onada general d’indignació per tot Europa, amb innombrables denúncies d’intel·lectuals, protestes, manifestacions, vagues i fins i tot atacs a alguna seu diplomàtica.

Malgrat l’activa oposició de les autoritats espanyoles, la capital belga va erigir immediatament per subscripció popular un monument en la seva memòria, mentre que les forces polítiques conservadores catalanes van aconseguir endarrerir fins al 1990 que Barcelona recordés el pedagog amb un monument amagat a Montjuïc, que és una rèplica del que existeix a Brussel·les el 1911.

L’estàtua de Ferrer i Guàrdia es troba des del 1984 a l’avinguda Franklin Roosevelt, mirant a l’edifici històric de la Universitat Lliure de Brussel·les (ULB), on es va traslladar coincidint amb el 75 aniversari del seu afusellament. El monument és una figura humana aixecant una torxa cap al cel, que simbolitza la flama de la llibertat de pensament i la llum que aporta el coneixement racional.

Detall de l'alegat del capità defensor al judici en 1909

En el pedestal, una inscripció recorda el seu afusellament com a ”màrtir de la llibertat de consciència”. Més avall es reprodueix un paràgraf d’una de les seves cartes: “L’ensenyament racionalista pot i ho ha de discutir tot, col·locant els nens en la via simple i directa de la investigació personal”.

En la part posterior es reprodueixen unes frases de l’advocat militar defensor de Ferrer i Guàrdia, el capità Galceran, en què va denunciar el 9 d’octubre del 1909 durant el seu al·legat que el judici “en cap moment havia buscat la veritat”.

Fins a principis dels anys 60, els estudiants de la ULB desfilaven el dia de l’aniversari de la fundació de la universitat, davant l’estàtua de Ferrer i Guàrdia als seus anteriors emplaçaments a la ciutat, com a homenatge a qui simbolitza “la defensa de la llibertat intel·lectual”. Les cerimònies han canviat des d’aleshores, però sempre finalitzen amb la col·locació de flors al peu del monument.

L’estàtua va ser retirada del seu emplaçament original darrere de la plaça Sainte-Catherine el 1915 per l’exèrcit ocupant alemany, en un gest cap al Govern espanyol i al rei Alfons XIII, que el 1912 va rebutjar visitar Bèlgica pels homenatges al pedagog.

Després de la Primera Guerra Mundial i malgrat les noves maniobres d’Espanya contra el monument, l’estàtua va ser recol·locada el 1919. No obstant, com a concessió a les autoritats espanyoles, es va suprimir el nom Francesc Ferrer i Guàrdia i la placa denunciant el fals judici que el va condemnar, transformant-se en un homenatge a la llibertat de consciència.

L’estàtua no va recuperar el nom del pedagog fins després de la caiguda de la monarquia espanyola el 1931. En la impressionant cerimònia de trasllat de l’estàtua davant la ULB el 1984, el rector va lamentar que no hi assistís cap representant de l’Espanya democràtica, malgrat que en aquella època el PSOE governava amb majoria absoluta. La tragèdia de Ferrer i Guàrdia és que la dreta i l’obscurantisme el mantenen com un personatge maleït al seu propi país, mentre és venerat a Europa, per exemple, amb carrers al seu nom en unes 60 ciutats franceses.

Jazz pels quatre costats

Jazz a les places, jazz als cafès, als clubs, als restaurants, als hotels, jazz per tot arreu. Com cada any, durant els tres dies del darrer cap de setmana de maig, els habitants de Brussel·les s'han entregat amb entusiasme a la tradicional marató de jazz de la ciutat, potser per oblidar la paràlisi política que arrossega el país i a la que no es veu cap sortida.

Saxo de la Beat'n Blow Brass Band

Enguany, la nova meteorologia del canvi climàtic s'ha apiadat dels ciutadans i va deixar de ploure just quan anaven a començar les primeres grans actuacions al carrer al final de la tarda del divendres. Altres anys, la pluja ha sigut menys clement, deslluint el desenvolupament del macrofestival musical i obligant a la gent a protegir-se amb un paraigües.

Més de 700 músics han participat als més de cent concerts gratuïts celebrats als llocs emblemàtics de la ciutat, com la Grand-Place, la plaça Sainte-Catherine, la plaça del Sablon i la plaça Fernand Coq i a la miríada de locals que participen a la marató jazzística.

Des de el divendres 27 de maig a la tarda fins el diumenge 29 de maig al vespre, tots el que viuen a Brussel·les i nombrosos visitants van recórrer el centre de la ciutat a la recerca dels successius concerts a l'aire lliure o als abarrotats locals, segons les seves preferències: jazz tradicional, jazz modern, llatí, funk, blues o world. N'hi va haver per tots el gustos.

Solo del trompeta de la Beat 'n Blow Brass Band 

Per segon anys consecutiu, el divendres el vespre es va celebrar amb un nou èxit immens un gran ball sota el ritme del swing i del rockabilly al local La Tentanción, un popular centre dedicat a promoure la cultura gallega a la capital belga.

Els més petits, com ja ha esdevingut tradicional des de fa cinc anys, tenen una programació específica al matí del dissabte a la plaça del Sablon, amb concerts, tallers d'iniciació musical, maquillatges i jocs.

Bèlgica està directament associada al jazz des dels seus orígens, ja que va ser precisament un belga, Adolphe Sax, nascut a Dinant, al cor de Valònia, el que va inventar el saxòfon al voltant de 1840. Aquest instrument es va convertir en la peça central dels nous ritmes que van sorgir a l'altre costat de l'Atlàntic, encara que inicialment el seu creador l'havia dissenyat perquè s'integrés en les orquestres simfòniques.

Jove promesa al Marató de Jazz

L'afició belga al jazz va arrencar amb força després de la Primera Guerra Mundial, quan la nova música va arribar en 1918 gràcies a les forces expedicionàries alliberadores nord-americanes. Malgrat que en els anys 30 van aparèixer les primeres big bands belgues, paradoxalment va ser durant l'ocupació nazi, quan el jazz va rebre un nou impuls. Encara que estava oficialment prohibit per règim hitlerià o potser per això mateix, es tocava i ballava per tot arreu a Brussel·les i a Lieja, i fins i tot se'n van arribar a realitzar gravacions.

L'alliberament de l'ocupació nazi va generar un nou entusiasme popular pel jazz. No obstant, a partir dels anys 50 va quedar arraconat pel rock and roll, la música sud-americana i la cançó francesa. No va ésser fins a finals dels 80 quan el jazz va començar a recuperar l'espai perdut a Bèlgica.

La marató de jazz de Brussel·les (que aquest any ha celebrat la seva 16 edició), l'obertura en els darrers anys de nous locals (Sounds Jazz Club, Jazz Station, The Music Village, Espace Flagey) i la proliferació de grups i intèrprets mostren el renovat vigor del jazz a la capital belga.

Bèlgica, un any sense Govern

Un any després de les eleccions legislatives del 13 de juny del 2010, Bèlgica segueix sense haver aconseguit formar un Govern, i no hi ha cap perspectiva que el pugui consensuar un a curt termini. Les abismals diferències entre els partits flamencs i francòfons sobre la reforma de l’Estat i del sistema de finançament de les regions, que exigeix Flandes, han impedit fins ara qualsevol acord.

Manifestació de maig de 2010 en favro de l'unitat 

Malgrat la successió d’informadors, mediadors, clarificadors, conciliadors i formadors de Govern nomenats pel rei Albert II durant els últims 12 mesos, la situació política és pitjor que fa un any, perquè es manté el bloqueig i ha desaparegut l’esperança post-electoral d’un acord.

Bèlgica «és una mica menys belga», flamencs i francòfons «viuen sota el mateix sostre, però comparteixen poques coses en comú» i la crisi sembla confirmar que «l’Estat belga potser no és indispensable», destacava amb pesar aquest cap de setmana l'editorial del diari Le Soir.

Flandes, la regió més rica i que agrupa al 60% de la població del país, reclama transformar l’Estat federal en una espècie d’Estat confederal, amb una àmplia regionalització dels impostos, la sanitat, la política d’ocupació i les polítiques socials.

El programa confederal de la independentista Nova Aliança Flamenca (NVA), que va guanyar les eleccions passades, compta més o menys amb el suport dels democristians (CDV), els liberals (VLD), els extremistes Vlaams Belang i de la poderosa patronal flamenca.

Un gos amb la bandera belga 

La minoritària comunitat francòfona, liderada pel Partit Socialista (PS), rebutja aquesta àmplia regionalització dels impostos i les polítiques socials, perquè en la pràctica implicaria una dràstica reducció dels fons que rebrien Valònia i Brussel·les (fins ara aportats per les transferències procedents de Flandes), cosa que obligaria a retallar de forma substancial les despeses d’educació, sanitat, desocupació i protecció social.

A més de la reforma del finançament de les regions i la transferència de poders de l’Estat a les regions, flamencs i francòfons mantenen un tens pols entorn a dues qüestions polítiques d’alt calat simbòlic: el futur de Brussel·les i la supressió dels drets especials polítics, lingüístics i judicials dels 150.000 francòfons que viuen a la perifèria flamenca de la capital.

Els sondejos indiquen que el bloqueig de les negociacions està afavorint els independentistes de la NVA, que guanyen uns 7 punts i se situen amb una intenció de vot del 35,1% a Flandes. Entre la comunitat francòfona, els socialistes continuen imbatibles amb un retrocés mínim.

Albert II està decidit a no convocar eleccions anticipades, perquè tem que serien les últimes d’una Bèlgica unida davant la imparable radicalització de Flandes. Fins i tot els partits francòfons ja parlen obertament de preparar un futur sense Flandes.

Bart De Wever, líder de la NVA

De moment, Bèlgica funciona econòmicament per inèrcia amb un bon creixement (2,4% previst el 2011). Però davant l’absència de reformes els problemes que s’acumulen al soterrani amenacen d’enderrocar tot l’edifici a mitjà termini: el deute públic pujarà aquest any al 97% del producte interior brut (PIB), la inflació és molt alta (3,6%), el país perd competitivitat, les prejubilacions es produeixen a partir dels 52 anys, el finançament del sistema de pensions és insostenible i els elevats impostos sobre els assalariats fomenten que els aturats prefereixin seguir cobrant l’assegurança de desocupació.

La Comissió Europea acaba de recomanar al país una sèrie d’importants reformes econòmiques i laborals, entre les quals figuren el retard de l’edat de jubilació, la reforma de l’assegurança d’atur i la supressió de la revisió automàtica dels salaris en funció de la inflació. Però l’actual Govern en funcions no pot portar-les a terme.

Elio Di Rupo, líder del PS

El líder socialista francòfon, Elio Di Rupo, que l’estiu passat va fracassar en el seu primer intent de formar un Govern, ha anunciat que presentarà abans de final de mes una nova «proposta de base» sobre la reforma de l’Estat. Les anteriors propostes de Di Rupo, del líder de la NVA, Bart de Wever, i dels successius mediadors van ser rebutjades alternativament pels flamencs o pels francòfons.

Les declaracions a la televisió aquestes dies del senador de la NVA Karl Vanlouwe, en les què va destacar que “els francòfons encara no han comprès el missatge electoral flamenc”, revelen l’amplitud del diàleg de sords que es repeteix entre les dues comunitats belgues.

Davant la paràlisi política, un grup de 25 intel·lectuals intenta mobilitzar la població a través del denominat manifest G-1000 (utilitzant la mateixa terminologia que el G-8 i el G-20) perquè expressin les seves idees i propostes per superar l’actual bloqueig. L’objectiu és celebrar una cimera ciutadana de “democràcia deliberadora” l’11 de novembre a Brussel·les.

Els diferents intents ciutadans de mobilitzar a la població belga davant de la incapacitat dels polítics i la creixent fractura del país han tingut un èxit molt limitat (35.000 manifestants a Brussel·les el gener passat) i han perdut força en els últims mesos, mentre l’apatia sembla ser la nota dominant.

(Vaig publicar una versió més curta a El Periódico el 12 de juny de 2011)

Una escapada turística a Brussel·les

Brussel·les, capital de l’Europa reunificada i d’un país fracturat, mereix una escapada turística, curta o llarga. Més enllà de les institucions europees, l’antiga capital de l’imperi on no es ponia mai el sol de Carles I (V per a Bèlgica) no deixa mai de sorprendre al visitant ocasional, ni l’incorregible reincident.

Grand Place amb la catifa de flors del 15 d'agost

Tot i les desoladores ferides arquitectòniques deixades per l’urbanisme salvatge de la postguerra, Brussel·les conserva encants per seduir tot tipus de viatger, des de l’apassionat de l’art i l’arquitectura fins a l’exigent gourmet, passant per l’amant de la cervesa o la xocolata, l’escodrinyador de paradetes, l’aficionat al còmic i el noctàmbul impenitent.

La primavera i l’estiu són el moment ideal per visitar Brussel·les, ja que els dies són més llargs i lluminosos i la ciutat acull molts certàmens musicals i culturals. Però també l’hivern té els seus encants, amb el seu mercat nadalenc i la ciutat engalanada, malgrat el fred, la grisaille i la pluja freqüent.

Atomium

La visita de la capital belga ha de començar per la Grand-Place, el majestuós conjunt d’edificis que va meravellar Victor Hugo i que és considerada com una de les places més boniques del món.

La Grand Place s’ha de visi-tar al matí quan el sol fa resplendir els daurats de les majestuoses cases dels gremis que envolten l’impressionant ajuntament gòtic i la seva vertiginosa torre de 96 metres d’altura. Però també s’hi ha de tornar a la nit per deixar-se subjugar per l’aspecte misteriós i màgic que confereixen les ombres i les llums als contorns i relleus dels edificis.

Les terrasses i cafès de la Grand Place constitueixen un lloc ideal per començar a descobrir i degustar algun dels més de 250 tipus de cervesa que existeixen a Bèlgica. Aquells que vulguin aprofundir els seus coneixements sobre aquesta verdadera passió belga poden visitar el Museu de la Cervesa a l’antiga casa gremial dels cervesers, que està situada en un angle de la plaça.

A prop de la Grand Place hi ha l’estatueta del cèlebre Mannequen Pis, que simbolitza l’esperit rebel de la ciutat i que disposa d’un guarda-roba amb més de 800 vestits diferents, inclòs el de l’equip del Barça i la indumentària tradicional catalana.

Parc del Cinquantenari

Per anar fins a la catedral gòtica de Sant Miquel i Santa Gúdula des de la Grand Place és aconsellable passar per les senyorials Galeries Reials de Saint- Hubert, que des de la seva inauguració l’any 1847 s’han convertit en un enclavament clàssic de la capital belga.

Les galeries, amb les seves botigues, llibreries, cafès, restaurants, el seu teatre i el seu cine, són un lloc de pas gairebé obligat per a qualsevol persona que es desplaça pel centre de la ciutat. En l’extrem més pròxim a la catedral hi ha un popular i antic cafè amb un nom que crida l’atenció –A la Mort Subite (A la Mort Sobtada)– en honor a la marca de cervesa belga que té la mateixa denominació.

Art Nouveau

Una altra zona del centre de visita obligada és el barri del Sablon, on es pot arribar caminant des de la Grand Place. El barri està dominat per  l’església gòtica de Nostra Senyora del Sablon, considerada com un dels més bonics edificis del gòtic flamíger de Bèlgica.

A prop de l’església hi ha el museu de Belles Arts, el novíssim museu Magritte i el Palau de Belles Arts (Bozar) amb les seves variades exposicions temporals, sala de concerts, teatre i la filmoteca. El Sablon està ple de botigues d’antiguitats i galeries d’art i els dissabtes i diu-menges es fa una fira d’antiguitats a la plaça.

Una mica més enllà, a partir de l’església gòtica de Nostra Senyora de la Capella, s’estén el popular barri de Marolles, que compta amb un molt concorregut mercat diari d’ocasió, amb objectes i mobles vells, discos, llibres, roba i tota mena de trastos.

A sobre de Marolles s’aixeca imponent el gegantí Palau de Justícia, un dels edificis més grans del món.  D’estil clàssic grec-romà, mereix una visita (de dilluns a divendres) per les seves dimensions colossals.

Mural amb personatges de comic

L’Atòmium, el símbol de l’Exposició Universal de 1958, és un altre dels referents de Brussel·les, encara que es troba en un extrem de la ciutat i s’ha d’utilitzar el metro (estació de Heysel) per poder-lo contemplar de prop.

Per als amants de l’arquitectura, hi ha diferents rutes a través de la ciutat per admirar els edificis de l’Art Nouveau. També existeix una ruta a partir del Museu del Còmic (Centre Belge de la Bande Dessinée) per recórrer els grans murals pintats amb personatges de les historietes gràfiques que estan dispersos per la ciutat. El mateix museu és un edifici emblemàtic de l’Art Noveau de Victor Horta.

Si el temps no acompanya, val la pena visitar, al parc del Cinquantenari, els museus d’Art i Història per la seva col·lecció arqueològica i antropològica, l’Autoworld per la seva col·lecció d’automòbils antics o el de l’Exèrcit per la col·lecció d’avions antics i moderns.

Actuació de Jazz a The Music Village

Brussel·les és també una ciutat de contrastos socials i ètnics. A la zona de l’estació de Midi i entre el Parvis de Saint-Gilles i la porta medieval de Hal, encara hi queden bars i botigues de l’antic barri espanyol de la postguerra, mentre que en altres zones hi domina la cultura magribina (Molenbeek. Anderlecht i Schaerbeek) i subsahariana (Matonge).

La vida nocturna és molt animada al centre de la ciutat i en determinats punts dels diferents barris.  No només hi ha bars i locals que no tanquen fins a l’alba, sinó que també s’hi pot escoltar un jazz excel·lent (The Music Village), ballar salsa fins a caure extenuat (Montecristo) i assaborir tot tipus de còctels (L’Archiduc). Al centre, la zona que hi ha al voltant de l’antic mercat de Saint-Gery està plena de bars i és molt popular entre els expatriats i els autòctons. Qui ha dit que Brussel·les sigui una ciutat avorrida?

Una passió belga

Tot bon belga adora les patates fregides i té la seva paradeta favorita on adquirir-les i on amanir-les amb fins a 28 tipus de salses diferents.  La irresistible passió per les sempre presents 'frites' (patates fregides) és una de les poques coses que comparteixen sense disputa flamencs i francòfons, tan distanciats en la majoria de les altres qüestions en aquest país fracturat.

Maison Antoine a la plaça Jourdan

Els belgues mengen les 'frites' en cucurutxos de paper caminant pel carrer, als bars i cafès, asseguts en una plaça o còmodament instal·lats a casa al matí, migdia, tarda i fins i tot nit. Les 'frites' constitueixen una peça essencial del patrimoni culinari i cultural belga, molt més quotidianes que els també tradicionals musclos, malgrat el seu caràcter dietètic poc saludable. Les parades de fregits no sols són presents a tots els llocs estratègics de les ciutats belgues, sinó que s’escampen com bolets al llarg de les carreteres i autopistes.

El Govern való promociona activament el consum de 'frites' amb una setmana dedicada a la patata fregida per desembre, malgrat les protestes i les queixes dels metges i els nutricionistes, que consideren aquesta promoció perniciosa davant de l'epidèmia d'obesitat entre la població belga, en especial la francòfona, menys inclinada a les activitats esportives que la flamenca.

Amb documents a la mà, els belgues s’atribueixen fins i tot la invenció de les patates fregides i qualifiquen els francesos d’imitadors poc afortunats. Un manuscrit de l’any 1781 de Joseph Gérard narra que ja hi havia la tradició d’elaborar patates fregides a la zona de Namur, Dinant i Andenne, al costat del riu Mosa, des de com a mínim 100 anys abans.

Fritland al vespre en el centra de la capital belga

Les patates tallades en forma allargada i fregides van començar a utilitzar-se com a substitut dels tradicionals peixets fregits quan el riu es gelava i quan la pesca resultava escassa.  Les patates precisament es tallaven de manera allargada per imitar els peixos que substituïen a les taules de la població més humil de la zona valona.

Els belgues sostenen a més a més que el nom anglès de 'French Fries' no es refereix a que siguin d'origen francès, si no que la paraula 'french' deriva en aquest cas del verb utilitzat a Estats Units per referir-se a tallar en palets i que aquesta interpretació ja figurava en un llibre de receptes nord-americà de finals del segle XIX, abans de que els soldats d'Estats Units es familiaritzaren amb les patates fregides en el Front de l'Oest durant la Primera Guerra Mundial.

França, fidel a la seva afició al 'grandeur' també reivindica la paternitat de les 'frites' i assegura que la seva existència està documentada ja en l'època de la gloriosa Revolució de 1789, on es coneixien com les patates del Pont-Neuf, per que allà es servien.

L’opinió més arrelada sosté que la millor parada de fregits de Brussel·les· les és la Maison Antoine de la plaça Jourdan, al límit del barri europeu.  Una reputació aconseguida gràcies a 61 anys de servei continu i consolidada a través de les guies de viatges, els blocs i els comentaris que deixen a Internet tant els belgues com els turistes.

La Maison Antoine va ser fundada el 1948 per Antoine Desmet i la seva dona quan van decidir abandonar la seva activitat de fregidoria ambulant de fira en fira per establir-se al cor d’Etterbeek. La petita barraca original s’ha transformat amb el pas dels anys en un quiosc amb un doble taulell gestionat per la quarta generació familiar i al davant de la qual hi ha gairebé permanentment una doble i llarga fila de clients per comprar les seves 'frites'.

La recentment renovada Frit-Flagey a la plaça Flagey

Però no tothom comparteix aquesta opinió i la petita fregidoria Frit-Flagey, recentment renovada, és considera per molts brussel·lesos com la millor de la ciutat.  Situada a la plaça Flagey, un dels focus de la vida social de Brussel·les fora del barri antic, la petita barraca compta entre els seus fidels defensors la cèlebre escriptora Amélie Nothomb i manté també una cua gairebé permanent de clients.

Algunes altres parades de patates fregides ben populars a Brussel·les· les són Fritland, al centre de la ciutat; Clémentine, a la plaça Saint Job d’Uccle, i Charles, a la plaça Dumon de Stockel, per esmentar-ne tan sols uns pocs exemples.

Uns dies abans d'acabar el 2009, va tencar una altre de les fregidories més clàssiques de la capital, la paradeta Martin, a la plaça de Saint-Josse, després de 78 anys servint patates fregides a tot el popular barri de la capital. La noticia ocupà una capçalera de pàgina en el diaries belgues, de la mateixa manera que la premsa belga recollí àmpliament les múltiples movilitzacions ciutadanes que es van produir successivament per preservar la petita fregidoria de la plaça Flagey durant els avatars de les eternes obres de remodelació de l'indret que es menjaren literalment la plaça durant un pilot d'anys.

(Vaig publicar una primera versió el 22 de gener de 2010)

Bèlgica va a la deriva

(Publicat originalment el 27 de gener de 2011)

Nou mesos  després de la caiguda del Govern i set mesos i mig després de les eleccions generals del 13 de juny, Bèlgica va a la deriva. Les profundes divergències entre els partits de la majoria flamenca i de la minoria francòfona sobre la reforma de l’Estat i del finançament de les regions van conduir ahir a l’últim mediador real a tirar definitivament la tovallola.

Una parella es dona un petó sota la bandera

Albert II ha acceptat la dimissió irrevocable del senador socialista flamenc Johan Vande Lanotte i ha iniciat una nova ronda de consultes per buscar un nou mediador per a una missió que cada vegada més sembla impossible: aconseguir un acord entre flamencs i francòfons i constituir un Govern.

“L’impàs és total”, titulava avui a la portada el diari La Libre Belgique. “Sense compromís no hi ha país” titulava Le Soir. La crida als partits polítics per part dels més de 30.000 manifestants el 23 de gener als carrers de Brussel·les a consensuar un Govern no ha servit de res. “Vergonya”, titulada el diari flamenc De Morgen, recollint l’eslògan dels manifestants.

Els partits flamencs i francòfons es responsabilitzaven avui mútuament del nou fracàs de la classe política belga. Els flamencs acusen els francòfons de tancar-se en un immobilisme i els francòfons els retreuen de pretendre reformes irrealistes.

Estimo Bèlgica, en neerlandés

Els independentistes de la Nova Aliança Flamenca (NVA), vencedors de les últimes eleccions, i els democristians flamencs (CDV), segona força política flamenca, reclamen en la seva última proposta com a mínim una regionalització de les polítiques d’ocupació i assistència sanitària. “Inacceptable”, han respost els socialistes (PS) i centristes (CDH) francòfons, que veuen en això la ruptura de la solidaritat interna del país i la preparació del desmantellament de Bèlgica.

Flandes, la regió més poblada, més rica i més dinàmica del país, reclama un substancial increment de competències i una modificació radical del sistema de finançament per reduir les quantioses transferències de fons cap a la deficitària i empobrida comunitat francòfona, amb una baixa recaptació fiscal, un atur molt elevat i quantiosos subsidis socials.

Una manifestant en favor de l'unitat de Bèlgica

Els partits francòfons volen limitar l’abast de la reforma i del finançament regional per por de veure reduït substancialment el diner públic que la comunitat francòfona rep de l’Estat, cosa que obligaria a retallar les prestacions socials o a apujar els impostos, ja molt elevats.

Tothom coincideix que la convocatòria de noves eleccions no resoldria els problemes, sinó que radicalitzaria encara més la situació. Mentre el monarca inicia una nova ronda desesperada de consultes, Bèlgica s’encamina a batre el rècord mundial de país sense Govern i superar l’Iraq, com a mostra implacablement el comptador digital de la web Le Record du Monde