Castell de Trencin

     Castell de Trencin (Eslovàquia). Segle XIII.

Wieliczka, la mina de sal amb una catedral subterrània

Capella de San Kinga

Wieliczka és una mina de sal situada a uns 14 kilòmetres al sud-est de Cracòvia (Polònia) que té al seu interior una magnífica catedral subterrània excavada a 101metres sota terra: la Capella de San Kinga. L'església, excavada en la roca de la sal, és l'obra de dos germans que varen treballar durant trenta anys per completar-la a la segona meitat del segle XIX, amb el seus altars, escultures i capelles laterals.

La Capella de San Kinga, catalogada com a Patrimoni de la Humanitat per la UNESCO, impressiona per les seves dimensions: amb 12 metres d'alçada i 465 metres quadrats de superfície. Fin i tot les seves llums de cristall estan fetes amb sal.

La mina de Wieliczka és una de les mines de sal més antigues del món encara en funcionament, encara que l'explotació comercial sistemàtica de la sal va concloure al 2007. Amb una profunditat màxima de 327 metres sota terra, la mina forma una laberint de túnels que sumen prop de 300 kilòmetres.

La mina, que començà a construir-se en el segle XIII, pot visitar-se fins a uns 135 metres de profunditat. A lo llarg dels tres kilòmetres del recorregut de la visita es passa al costat de diverses capelles, sales, escultures històriques i d'antics llustres visitants, i fins i tot d'un llac subterrani.  

Capella de San Kinga

Altar principal de la Capella de San Kinga

Capella lateral a la catedral subterrània

Escultura a la Capella de San Kinga

Túnel a la mina de Wieliczka

Una de les capelles de la mina de Wieliczka

Una de les capelles de la mina de Wieliczka

Llac subterrani a la mina

Túnel a la mina de Wieliczka

Una de les escultures a la mina de Wieliczka

La ira de la crisis

Una massiva manifestació, pels cànons de Brussel·les, amb més de 30.000 participants (50.000, segons els sindicats), va recórrer el passat 4 d'abril els carrers del centre de la capital belga i del districte de les institucions de la Unió Europea (UE) per protestar un cop més contra la política d'ajustos i de retallades imposada per la Comissió Europea davant la crisis i per defensaruna altre política econòmica a favor de l'ocupació i de la igualtat social.

La manifestació, convocada per la Confederació Europea de Sindicats (CES), fou fundamentalment pacífica. Però a prop de les institucions europees es produïren violents incidents amb les forces de la policia, protagonitzats principalment per treballadors dels diferents ports de Flandès i que reflecteixen la ràbia generada per la crisis i la seva seqüela interminable d'ajustos laborals, retallades salarials i reduccions de la protecció i de les prestacions socials.

A continuació van unes quantes fotos d'aquests enfrontaments, que col·lapsaren la zona al costa del Consell de Ministres de la UE, la Comissió Europea i el Servei Exterior de la UE.

     

 

 

Altres informacions sobre llibres, blogs:   http://www.eliseooliveras.com/

Més fotos a:  https://www.flickr.com/photos/eliseo-oliveras/

Bèlgica, una crisi existencial

(Publicat originalmente el 24 de maig de 2010)

Quan falten tres setmanes per a unes eleccions legislatives clau per al futur de Bèlgica (13 de juny de 2010), el país fa la impressió d'anar més a la deriva que mai. Mentre els partits i la població flamenca es preparen per anar a les urnes amb el decidit objectiu de transformar l'actual Estat Federal en un Estat Confederal, la població francòfona sembla dominada per l'apatia i els partits francòfons, ancorats en una estratègia de resistència numantina a les exigències de la majoria flamenca, no semblen capaços de presentar cap alternativa viable al progressiu desmantellament de l'estat belga que va fent Flandes.

Jove a favor de l'unitat de Bèlgica

Bèlgica és un país fracturat des de fa molts anys, on les comunitats flamenca i francòfona viuen cada vegada més separades i d'esquena l'una de l'altra, amb una creixent radicalització nacionalista a Flandes en cada una de les eleccions des de l'inici del nou segle.

L'enèsima crisi política del país, amb la tercera dimissió del primer ministre, Yves Leterme, en tan sols dos anys, i la convocatòria d'eleccions anticipades a causa dels conflictes regionals, reflecteix aquesta realitat social amb tota la seva cruesa.

Després de les eleccions del juny del 2007, Bèlgica va necessitar deu mesos de tempestuoses negociacions polítiques per aconseguir formar una inestable coalició governamental democristiana-liberal-socialista de cinc partits. Després dels comicis del 13 de juny, la tasca es presenta encara més àrdua i incerta.

SENSE BASE PER A UN CONSENS

Les posicions entre els partits flamencs i francòfons són tan distants que no hi ha una base a sobre de la qual construir un consens sobre el model d'estat i de relacions entre les dues comunitats. «¿Aquest país té encara algun sentit?», es preguntava a la portada el principal diari francòfon Le Soir el dia 23 de abril, condensant en una sola frase la situació real de Bèlgica.

Kraainem, a la periferia de la capital

L'actual crisi és fruit de la pugna entre flamencs i francòfons pel control polític i lingüístic de la perifèria de Brussel·les. Però és molt més profunda i va molt més enllà del bloqueig de l'escissió del districte electoral i judicial que uneix Brussel·les amb els 35 municipis flamencs de la seva perifèria que ha fet caure el Govern. És la pròpia concepció de Bèlgica i de la convivència de les dues comunitats el que està en qüestió.

Flandes, la comunitat més poblada, rica i dinàmica de Bèlgica, s'ha transformat al llarg de les últimes dècades en una nació de facto, amb una agenda i uns objectius polítics propis i amb la voluntat de convertir-se a la llarga en un Estat.

Després de la segona guerra mundial, els flamencs, la comunitat històricament pobra, marginada i menyspreada socialment i políticament, han anat assumint de mica en mica un creixent pes econòmic i polític a Bèlgica, que els ha permès aconseguir un reconeixement de drets regionals i lingüístics cada vegada més ampli. Ara, al sumar el 60% de la població, detenen així mateix la majoria del Parlament federal.

RADICALITZACIÓ NACIONALISTA

L'èxit electoral de l'extrema dreta independentista flamenca, el Vlaams Belang (Interès Flamenc, antigament denominat Vlaams Blok) ha empès a més els altres partits flamencs a assumir unes posicions cada vegada més nacionalistes i exigir poders cada vegada més amplis per a Flandes.

Oficina del Vlaams Belang a Mechelen

La dissolució de l'antic partit nacionalista flamenc Volksunie (Unió Popular) el 2001 i la integració de part dels seus membres en els altres partits flamencs han accentuat aquesta tendència.

La Nova Aliança Flamenca (NVA), on es van agrupar la majoria dels antics membres de Volksunie i que defensa la independència a mitjà termini de Flandes, apareix precisament com a favorit en les eleccions i els primers sondejos li auguren convertir-se en el partit amb més diputats en el nou Parlament federal belga: 22 de 150 escons.

La NVA obtindria, segons els sondejos, el 22,9% dels vots de Flandes, 4 punts davant dels democristians (CDV). Sumant els vots atribuïts a les forces radicals, Vlaams Belang (12,5%) i Llista Dedecker (3,9%), els partits que donen suport a la independència de Flandes sumen gairebé el 40% de les intencions de vot.

Seu de la Presidència de Flandes

Després d'obtenir un Estat Federal el 1993, l'objectiu ara de Flandes és aconseguir un Estat Confederal, amb una total regionalització dels impostos i de la seguretat social, que la minoria francòfona tem que sigui l'antesala de l'escissió definitiva.

A LA DEFENSIVA I SUBSIDIADA

La comunitat francòfona representa al voltant del 40% de la població i viu repartida a Walonia i Brussel·les. Davant dels flamencs que tenen Flandes com a referència identitària nacional, els francòfons són els que defensen una Bèlgica al més integrada possible, perquè necessiten les subvencions amb els fons recaptats a Flandes per mantenir el seu nivell de vida i perquè si Bèlgica es dissol no els queda res.

Manifestació de maig de 2010

L'abans totpoderosa comunitat francòfona, que va dominar econòmicament, socialment i políticament Bèlgica fins fa poques dècades, es troba a la defensiva. Està empobrida arran de les successives crisis de la mineria i de la indústria siderometal·lúrgica i per la pèrdua de la riquesa procedent del Congo, sense que hagi estat capaç de generar un nou teixit empresarial potent que substitueixi el perdut.

Sense les transferències procedents de Flandes, la protecció social francòfona s'hauria de retallar en un 30%, segons determinats estudis. La comunitat francòfona no ha estat conscient de l'enorme esforç financer que han suposat per a Flandes aquestes ajudes, ni del malestar creixent que es generava al nord del país per l'autoabandonament de Walonia en una crisi endèmica i pel seu acomodament a una cultura del subsidi i a l'assegurança d'atur pràcticament eterna.

SENSE NEXE D'UNIÓ

La fixació de la frontera lingüística definitiva que va instaurar una divisió de Bèlgica per la meitat el 1962, va allunyar decisivament una comunitat de l'altra. Des de fa unes quantes dècades no hi ha cap partit d'àmbit estatal i les relacions entre els partits flamencs i francòfons de la mateixa família política són nul·les. La fragmentació arriba a tots els àmbits de la vida quotidiana, fins i tot les federacions esportives estan separades.

Llibres sobre la crisi belga

Cada comunitat viu al seu món, veu televisions diferents i llegeix uns diaris diferents que només donen notícies negatives del que passa a l'altra part del país: Corrupció francòfona, impunitat dels delinqüents i abusos de la protecció social als mitjans de comunicació flamencs i corrupció flamenca i persecució dels francòfons a Flandes als mitjans de comunicació francòfons.

Fins i tot les novel·les, les pel·lícules, els programes televisius i els còmics d'èxit són diferents en un costat i l'altre de la frontera lingüística. Els flamencs acostumen a saber francès, però eviten parlar-lo al seu territori, mentre que un alt percentatge de francòfons no sap neerlandès.

Noia amb la bandera pintada a la cara

En aquest context, els flamencs exigeixen posar fi al districte electoral i judicial de Brussel·les-Hal-Vilvoorde (BHV) per establir l'homogeneïtat territorial, política i lingüística de Flandes i per frenar el que consideren una creixent «invasió francòfona» del seu territori.

Els partits francòfons es resisteixen a aquesta escissió perquè retallaria el dret dels 150.000 francòfons que resideixen a la perifèria flamenca de Brussel·les a ser jutjats en francès, a utilitzar el francès en les seves relacions amb la administració i a votar partits de la seva llengua. Els francòfons consideren aquesta escissió com una vulneració de les garanties donades quan es va fixar la frontera lingüística del país. Per als flamencs és essencial consolidar la frontera lingüística com a frontera política, mentre que els francòfons hi veuen la preparació de la independència de Flandes.

APATIA I DESCRÈDIT

Malgrat aquest temor francòfon a la ruptura del país, la mobilització ciutadana en defensa de la unitat de Bèlgica és molt feble. Les banderes tricolors belgues han reaparegut a les finestres i balcons de la capital, però amb menys intensitat que el 2007, i la manifestació celebrada el 16 de maig a Brussel·les en defensa de Bèlgica va ser un fracàs. Amb prou feines hi van participar unes 3.000 persones, mentre que el 2007 una manifestació similar va mobilitzar 35.000 persones a la capital, encara que també va suposar una participació escassa per a una població francòfona d'uns 4 milions de persones.

Bandera belga a la finestra d'un pis a la capital

A l'apatia ciutadana s'hi suma un marcat descrèdit dels polítics belgues, en especial dels francòfons, amb l'acumulació de casos de corrupció, prebendes i tripijocs entre amics i cada vegada més allunyats de la realitat quotidiana dels ciutadans.

Els partidaris de boicotejar el vot obligatori per expressar la seva repulsa a l'establishment polític, malgrat el risc de ser multats amb 55 euros, s'estan mostrant molt actius. Aquesta campanya ha trobat el suport públic de figures destacades, com el cantant flamenc Stijn Meuris. El web http://www.jenevotepas.be/ ha aconseguit més de 5.000 adhesions en molt pocs dies i altres grups a Factbook, que proposen anar a la piscina en lloc d'anar a votar també acumulen ja més de 12.000 adherents.

Bèlgica, un país marcat per la Primera Guerra Mundial

(Publicat originalment el 13 de novembre de 2008)

Bèlgica es un país marcat per la Primera Guerra Mundial. Les forces deslliurades per aquella carnisseria sense fi determinen el present social i polític quotidià del fracturat país encara avui, 90 anys després de l'Armistici que posà fi a “la Der des Ders" (La Darrera de les Darreres), com se la va anomenar llavors tant a Bèlgica com a França, i la solemne commemoració del qual es celebrà el passat 11 de novembre, com cada any.

Estatua de soldat belga caigut a la guerra

A diferència d'Alemanya i Àustria, que pa patiren enormes amputacions territorials després de la Gran Guerra, Bèlgica va ampliar el seu territori nacional amb l'incorporació dels cantons alemanys d'Eupen i Malmedy i les seves possessions colonials al cor d'Àfrica s'ampliaren a Ruanda i Burundi. Però la traumàtica ocupació alemana –suau en comparació amb la de la Segona Guerra Mundial-- i l'extrema duresa dels més de quatre anys de guerra de trinxeres a Yser, en el extrem occidental del país, desencadenaren un combatiu nacionalisme flamenc, que determina avui el debat existencial belga i la divisió del país en dos comunitats separades.

La commemoració de l'Armistici es una de les festivitats polítiques més importants del país. Per part de la comunitat francòfona la festivitat està associada a la pròpia supervivència històrica de Bèlgica, mentre que a Flandes es vincula a la reivindicació nacionalista i a un pacifisme en les antípodes de l'exaltació de la pàtria belga.

Després de la finalització del conflicte, la Bèlgica francòfona exaltà els herois salvadors de la pàtria, amb el rei Albert I al capdavant de tots. Foren glorificats l'alcalde de Brussel·les, Adolphe Max, el cardenal Désiré-Joseph Mercier (símbol de la resistència al opcupant), el general Mathieu Leman (defensor de Lieja), el general Jules Marie Alphonse Jacques (defensor de Dixmude), nombrosos oficials i la jove Gabrielle Petit (espia al servei de Gran Bretanya fusellada pels alemanys), entre altres.

Però la glorificació d'aquestes figures es limità a la Bèlgica francòfona. La comunitat flamenca, desproveïda d'oficials, mancava de grans herois que encaixaren dins el motllo de salvadors de la pàtria. Per això, la comunitat flamenca s'orientà a exaltar els valors universals de la fraternitat humana i adoptà una actitud de rebuig a la Gran Guerra, com una reacció front a una Bèlgica francòfona que els depreciava i oprimia.

Soldat britànic i belga de la Gran Guerra

Els grans herois flamencs del conflicte son els germans Edward i Frans Van Raemdonck, sergents d'infanteria, nacionalistes flamencs i morts durant una missió el 26 de mars de 1917 en el front de l'Yser. La llegenda afirma que foren trobats abraçats un amb l'altre i morts en una guerra que no era la seva. La llegenda sosté que Frans havia afirmat la vetlla que, si queia en combat, seria “per Flandes”.

Però a Bèlgica ni siquiera els morts escapen a las querelles regionals que fracturen el país i la comunitat francòfona no tardà a qüestionar aquesta llegenda. Els historiadors sostenen que en realitat Frans Van Raemdonck fou trobat en braços del soldat való Amé Fievez i que Edward resultà mort quan cercava al seu germà en mig de la terra de ningú entre les trinxeres.

Els dos germans reposen com a herois en la cripta de la Torre de l'Yser, el monument a la pau de 84 metres d'alçada que s'aixeca a Dixmude i que es convertí en un símbol del moviment pacifista i nacionalista flamenc. La torre, en forma de creu, està dominada a la seva part superior per les lletres gegants entrecreuades AVV i VVK, que signifiquen: “Tot per Flandes. Flandes per Crist”.

Les paradoxes del destí imposaren que els dos herois flamencs tinguin que compartir la sepultura amb el soldat francòfon Fievez, per que les restes dels tres estaven barrejats a la tomba comú en el cementiri de Westvleteren quan es decidí a 1932 el solemne trasllat dels dos germans a la Torre de l'Yser. Fins a 1996, la presència del soldat való només apareixia reconeguda amb el seu nom a la làpida, sense data de la mort i sense la més mínima menció o explicació.

Soldats alemanys camí d'Ypres

Noranta anys després del fi del conflicte, la Primera Guerra Mundial segueix present a tots els racons del país. Brussel·les està farcida de monuments, escultures i plaques commemoratives del conflicte. I a Ypres, cada dia a les 8 de la tarda es toca des de 1928 el “Last Post” a la porta de Menen en record dels més de 600.000 soldats caiguts en les successives batalles lliurades al voltat de la ciutat durant la guerra.

La política flamenca alemanya durant l'ocupació per preparar la divisió del país en dos estats lingüístics manejables, que es repetí durant la Segona Guerra Mundial, va atreure's la simpatia dels militants flamencs. Però generà una animadversió cap al moviment nacionalista per part de la resta del país i la seva successiva estigmatització com a col·laboracionista.

 Estatua de soldat belga

Malgrat aquest rebuig, el moviment nacionalista flamenc va extreure la seva força de l'utilització massiva dels soldats flamencs com a carn de canó en ofensives inútils per part d'oficials francòfons que els menyspreaven i de la convicció de que Flandes havia pagat un tribut molt més elevat que la resta del país durant el conflicte sense que es reconegués aquest sacrifici. El moviment nacionalista es consolidà associat al pacifisme amb pelegrinatges anuals a la Torre de l'Yser.

La primera Torre de l'Yser fou dinamitada en mars de 1946 en el que es sospità que era una represàlia contra els nacionalistes flamencs pel seu col·laboracionisme durant la Segona Guerra Mundial amb l'ocupant alemany. Com passa amb excessiva freqüència a Bèlgica, l'assumpte mai es va poder aclarir.

Aquesta actitud de rebuig de la Primera Guerra Mundial conduí a que Flandes oblidara algun dels seus herois reals del conflicte, como Marthe Cnockaert, que actuà com espia britànica mentre treballava com infermera a l'hospital alemany Roulers. Condecorada amb les més altes distincions britàniques i franceses, Cnockaert rebé fins i tot la prestigiosa Creu de Ferro alemanya per la seva especial cura dels soldats ferits enemics del seu país.

Poster de "I was a Spy"

Cnockaert, que va assumir el nom de McKenna després del seu casament, va escriure en 1932 com a Marthe McKenna les seves memòries en anglès: “I was a Spy”. El llibre es convertí en un autèntic best-seller, prologat ni més ni menys que per Wiston Churchill, llavors primer lord de l'Almirallat britànic. Del llibre se n'ha produit al menys una pel·lícula en 1933, en la que actuava Conrad Veidt, l'actor alemany anti-nazi protagonista de la versió tecnicolor del “Lladre de Bagdad” i que posteriorment interpretaria al Major Heinrich Strasser a la mítica “Casablanca”.

El llibre de Cnockaert, del que es van vendre llavors més de 200.000 exemplars, fou traduït al francès, al italià i fins i tot al romanès. Però no fou mai traduït al neerlandès fins l'any 2000 i encara gracies al redescobriment de Cnockaert per l'historiadora flamenca Laurence Van Ypersele de l'Universitat Catòlica de Lovaina.

Aquests dies precisament la premsa francòfona denuncia les maniobres internacionals del Govern regional flamenc per “apropiar-se” de la commemoració al 2014 del centenari de l'inici de la Primera Guerra Mundial, davant de la passivitat del Govern federal belga, presidit per un flamenc, i del Govern regional való. L'objectiu del Govern flamenc, segons la premsa francòfona, es convertir el centenari del conflicte del 2014 al 2018 en una exaltació de Flandes que desdibuixi encara més a Bèlgica com a país i beneficiar-se del lucratiu negoci de l'anomenat “turisme de la pau”, que visita els escenaris de la Primera Guerra Mundial.

Kosovo, un paradís pel crim organitzat

(Publicat originalment el 5 de novembre de 2008)

Gairebé nou mesos després de la proclamació unilateral d'independència de Kosovo, l'antiga regió sèrbia continua sent un paradís per al crim organitzat i el tràfic de dones destinades a l'explotació sexual. I tot passa davant de les forces de pau de l'OTAN (Kfor) i de la missió policial i judicial de la Unió Europea (UE) i de l'ONU.

El president Hashim Thaçi

L'informe presentat avui per la Comissió Europea sobre la situació a Kosovo és demolidor: la corrupció governamental és generalitzada, la llibertat d'expressió, més que precària; la protecció de les minories, teòrica, i no existeix una voluntat política per combatre el crim organitzat, el narcotràfic i el tràfic de dones.

Si l'OTAN i l'ONU no van prestar mai especial atenció durant la seva tutela de Kosovo des del 1999 als greus problemes de criminalitat organitzada, la regió, sota el seu flamant govern independent presidit per Hashim Thaçi, continua sent un perillós forat negre per a Europa, emmascarat sota una fictícia imatge d'aparent seguretat.

L'informe elaborat pel comissari europeu responsable de l'Ampliació, el finlandès Olli Rehn, destaca que "Kosovo continua sent una àrea d'origen, trànsit i destí de víctimes del tràfic d'éssers humans". Aquestes persones utilitzades "gairebé exclusivament per a l'explotació sexual procedeixen majoritàriament de Moldàvia, Rússia i Ucraïna", precisa el document. "Un nombre creixent de menors kosovars són captats entre les famílies més vulnerables i desafavorides", afegeix l'informe.

Kosovo, destaca en un altre apartat el document, constitueix una peça central del tràfic d'heroïna cap a la UE. La droga entra al territori a través de la frontera de Macedònia procedent de Turquia i continua cap a Sèrbia, Hongria i Albània. "No hi ha cap pla d'acció, ni estratègia per combatre el narcotràfic", lamenta la Comissió Europea.

"Tampoc hi ha cap pla ni estratègia per combatre el crim organitzat" i el "blanqueig de diners constitueix un problema gravíssim", prossegueix el document. "El crim organitzat és un problema molt greu que afecta el mateix estat de Dret" i el Govern no té la "determinació requerida" per lluitar-hi en contra, subratlla l'informe. 

"La policia tendeix a concentrar-se a mantenir l'ordre en lloc de combatre el crim organitzat", detalla el document. Els jutges i fiscals tampoc tenen motivació per a aquesta tasca, afegeix l'informe.

Celebració de l'independència

La corrupció està tan generalitzada que "soscava el funcionament de les institucions" i és un dels principals problemes de Kosovo, destaca la Comissió Europea. Una anàlisi recent ha mostrat que "desapareixen" del pressupost públic fins a 5 milions d'euros per ministeri cada any.

El respecte a la pràctica dels teòrics drets i llibertats fonamentals garantits per la Constitució de Kosovo resulta així mateix molt problemàtic, en especial en protecció de les minories, llibertat d'expressió, prevenció de la tortura i drets de la dona. L'informe assenyala que els mitjans de comunicació estan sotmesos a "intimidació política" i que "els drets de les dones són violats amb freqüència".

Aquesta és la crua i cruel realitat del nou estat independent dels Balcans, promogut pels Estats Units i beneït per la UE i l'OTAN. I no té res a veure amb la imatge romàntica que pretén transmetre el seu president, Hashim Thaçi, d'un poble que ha conquistat la seva llibertat.

La Comissió Europea vol 'despullar' als viatgers

(Publicat originalment el 23 d'octubre de 2008)

La Comissió Europea, una vegada més, intenta utilitzar el fosc procediment de la comitologia per fer aprovar de forma clandestina noves mesures que comprometen greument els drets fonamentals dels ciutadans europeus. Els comissaris de Transports i de Justícia i Interior, els conservadors Antonio Tajani i Jacques Barrot, pretenen aprovar a través dels comitès tècnics del Consell de Ministres de la UE l'ús generalitzat en els aeroports dels polèmics escàners que despullen el passatger.

Escàner corporal que despulla al viarger

La utilització per part de l'Executiu comunitari d'un procediment reservat a meres normatives tècniques busca, una vegada més, escamotejar al debat públic l'adopció de mesures controvertides pel temor o la convicció que la proposta no s'aprovaria si es tramités amb un procediment normal de debat públic al Consell de Ministres de la UE i al Parlament Europeu.

Mentre que els representants dels 27 estats de la UE en els comitès tècnics no han plantejat grans objeccions a l'aprovació de l'ús generalitzat dels escàners que despullen els passatgers, el Parlament Europeu ha decidit avui expressar públicament i fermament el seu rebuig a aquest abús per la integritat de les persones. La resolució, tot i l'intent del grup popular europeu d'ajornar la votació, ha estat aprovada de forma contundent per 361 vots a favor, 16 en contra i 181 abstencions.

La Comissió Europea pretenia a més aprovar de forma accelerada els nous escàners sense haver realitzat cap estudi científic i mèdic sobre els riscos que pot implicar per a la salut dels passatgers la seva submissió reiterada a aquest tipus de radiacions. I ni tan sols s'havia plantejat l'impacte que podria tenir la decisió sobre els drets dels ciutadans i la dignitat de les persones.

La Comissió Europea, obsessionada per multiplicar sense fi les mesures de control i vigilància als ciutadans amb la gastada excusa de l'amenaça terrorista, justifica el polèmic escàner amb l'argument que permet detectar les armes amagades sota els vestits i que evitarà les cues i els escorcolls manuals als controls dels aeroports.

Si els actuals arcs de control als aeroports detecten peces metàl·liques tan minúscules com els cèrcols dels sostenidors o els pírcings de les jovenetes, resulta impensable que algú aconsegueixi escamotejar una arma a aquest detector de metalls, per més amagada que estigui sota la roba. I a més no consta que ningú hagi aconseguit en un aeroport europeu introduir una arma en un avió amagada sota la roba, perquè aquests arcs funcionen i ofereixen prou protecció i seguretat.

Respecte a les cues, és previsible que aquestes siguin encara més llargues en els escàners corporals, perquè requereixen més temps per efectuar el control del passatger que el mer pas a través dels actuals arcs de control de metalls.

Plantejar com a justificació del nou escàner que serà més còmode que l'escorcoll manual implica partir d'una mentalitat policíaca perillosa que els escorcolls manuals dels passatgers han de constituir la norma, quan en realitat només han de ser l'excepció, si encara pretenem viure en una democràcia.

Una vegada més, ha hagut de ser el Parlament Europeu el que sortís en defensa dels drets dels ciutadans. Ara caldrà esperar a veure si els governs dels Vint-i-set deixen de seguir dòcilment les propostes policials de la Comissió Europea i no passa com amb l'absurda prohibició dels líquids als avions, fruit d'un suposat complot amb explosius líquids a què els tribunals britànics no van donar cap credibilitat.

Lliçons de la guerra de Geòrgia

(Publicat originalment el 15 d'agost de 2008)

La curta però cruenta guerra desenvolupada a Geòrgia durant l'última setmana permet extreure ja algunes primeres lliçons del conflicte en l'actual fase de fràgil treva. La primera és que la Unió Europea (UE), quan actua de forma políticament autònoma, té la capacitat diplomàtica de reconduir greus crisis internacionals cap a solucions pacífiques negociades, com va demostrar la presidència francesa de la UE a l'aconseguir arrencar en un temps rècord de Moscou la suspensió de les operacions militars de represàlia per la brutal agressió de Geòrgia a la població d'Ossètia del Sud. Va ser la UE i no EUA qui va haver de resoldre la crisi.

President de Geòrgia, Mikhail Saakaixvili

La segona lliçó és que Geòrgia, malgrat l'opinió dels EUA i els seus aliats d'Europa de l'Est, no és un país prou madur ni responsable per estrènyer els seus llaços amb la UE i l'OTAN, ja que segueix considerant que els conflictes es resolen per la força de les armes. La política d'aventurisme militar del president georgià, Mikhaïl Saakaixvili, no només ha causat la innecessària destrucció de la capital d'Ossètia del Sud i la mort de centenars dels seus habitants, sinó que ha atret la desgràcia cap al seu propi poble, al desencadenar amb el seu atac suïcida una intervenció militar russa de represàlia. L'atac de l'exèrcit georgià a Ossètia del Sud a més ha destruït probablement qualsevol possibilitat de reintegrar en el futur la regió separatista al si de Geòrgia.

Si Geòrgia fos membre de l'OTAN o estigués en el procés d'adhesió, el conflicte hauria pogut arrossegar l'Aliança Atlàntica a una perillosa confrontació no desitjada amb Rússia. L'experiència demostra que no es pot integrar en una organització militar, com l'OTAN, un estat amb seriosos conflictes regionals sense resoldre, com és el cas de Geòrgia amb Ossètia del Sud i Abkhàzia, les dues regions russòfones semiindependents des de principis dels 90, perquè això transforma els conflictes d'un sol estat en uns conflictes de tots els països aliats.

A la UE, la integració de Xipre sense reunificar és una constant font de tensions i problemes, que compliquen les relacions d'Europa amb Turquia. Aquests contenciosos repercuteixen també al si de l'OTAN, amb obstacles d'Ankara a plantejaments dels països aliats europeus com a represàlia pels vetos xipriotes a gestos europeus cap a la comunitat turca del nord de Xipre.

La UE i el president francès, Nicolas Sarkozy, han aconseguit un èxit internacional de primer ordre al presentar un pla de pau que va fer possible aturar els combats abans que la crisi degenerada. Van ser Sarkozy i el ministre francès d'Afers Estrangers, Bernard Kouchner, els que es van desplaçar a Moscou i Tbilissi per resoldre el conflicte, mentre que EUA es limitava a repetir vàcues amenaces. La secretària d'Estat nord-americana, Condoleezza Rice, només s'ha desplaçat a Tbilissi quan les armes havien callat i per mirar de recolzar públicament a Saakaixvili. Cal recordar que les gestions diplomàtiques europees i del responsable de la política exterior de la UE, Javier Solana, ja van aturar a principis de la dècada la incipient guerra civil ètnica a Macedònia i van facilitar la separació pacífica de Sèrbia i Montenegro.

Geroge Bush i Mikhail Saakaixvili

La tercera lliçó de la guerra de Geòrgia és que cal comptar amb Rússia, tot i que els seus blindats semblin vetustos en comparació amb el modern equipament nord-americà de què disposen les forces de Geòrgia. L'Administració de George Bush ha seguit actuant com si Rússia seguís enfonsada en l'època de Borís Ieltsin, que acabava sotmetent-se o resignant-se a les exigències occidentals.

La metòdica política de reconstrucció de l'Estat rus portada a terme amb procediments autoritaris per l'actual primer ministre i anterior president rus, Vladímir Putin, i els ingents ingressos procedents de les exportacions de gas i petroli han tornat a Rússia la seva capacitat d'actuar com a gran potència. Rússia torna a ser un actor internacional ineludible, i les seves posicions, preocupacions i raonaments cal tenir-los en compte.

La quarta lliçó és que l'exemple de Kosovo comença a repercutir en l'escena internacional. La recepció al Kremlin del president rus, Dmitri Medvédev, als líders de les regions separatistes georgianes d'Abkhàzia i Ossètia del Sud anticipa que Moscou defensarà a partir d'ara amb més afany els interessos de les poblacions dels dos territoris. La pretensió de la UE, l'OTAN i EUA que el Kosovo és "un cas excepcional que no pot invocar-se com a precedent" resulta ingènua i fútil.

L'estratègia nord-americana de refermar la seva influència al Caucas a través del suport incondicional a Saakaixvili i d'alimentar sense fre les seves ambicions s'ha revelat errònia. EUA ha perdut credibilitat entre la població de Geòrgia al no haver aportat el seu suport militar quan les forces russes van repel·lir l'intent de conquistar Ossètia del Sud i Washington corre el risc d'alienar-se amb aquest conflicte la cooperació de Rússia en altres crisis internacionals molt més greus, com la guerra de l'Afganistan, el programa nuclear iranià o el procés de pau de Pròxim Orient.

Sorprèn que des de l'OTAN, les institucions europees i EUA se centrin les crítiques i condemnes en l'actuació de Rússia, sense que en cap moment es condemnés l'atac destructiu i el bombardeig artiller de les forces de Geòrgia a la capital d'Ossètia del Sud, Tskhinvali.

La por ens fa sacrificar drets i llibertats

(Publicat originalment el 6 de juliol de 2008)

La por ens fa oblidar qui som, els nostres valors europeus, els drets i llibertats tan durament conquistats al llarg dels segles. Els governants occidentals atien la por al terrorisme per justificar la retallada severa de les llibertats i dels drets dels ciutadans que pateix Europa i Estats Units. La mateixa por empeny els ciutadans a acceptar gairebé sense dir ni piu aquestes retallades dels seus drets i llibertats, quan fa només una dècada s'hi haurien oposat amb la màxima fermesa.

Els governants de les nostres democràcies occidentals estan sentint una perillosa atracció cada vegada més forta pel malson orwel·lià del "Gran Germà" i multipliquen el control de la vida privada dels ciutadans, sense que estigui demostrat que aquesta pèrdua de llibertats hagi implicat una millora significativa en la seguretat o que aquests mateixos resultats no podrien assolir-se per altres mitjans.

Les mesures que estan adoptant els governs occidentals són tan greus que fa una dècada ells mateixos haurien denunciat com a règim totalitari els països que en aquell moment s'haguessin atrevit a posar-les en pràctica. Però els temps han canviat. El terrorisme s'ha convertit en la gran excusa per justificar allò injustificable, per calmar les consciències i emmordassar les crítiques.

El Parlament britànic, a instàncies del Govern laborista, va aprovar l'11 de juny ampliar fins a 42 dies la possibilitat de detenció dels sospitosos sense que se'ls formuli cap càrrec o acusació. Aquesta és l'última d'una sèrie de mesures restrictives adoptades per la Gran Bretanya sota l'empara de la por al terrorisme. Londres, abans paradigma de la llibertat personal, s'ha convertit en una ciutat on els seus ciutadans són filmats per càmeres de seguretat unes 300 vegades al dia. Però que ningú pensi que és un tret exclusiu de la Gran Bretanya, les càmeres que vigilen el ciutadà proliferen com bolets a la UE.

Suècia, una altra antiga abanderada de les llibertats, acaba d'aprovar al juny una llei que permet als serveis secrets rastrejar totes les trucades telefòniques, correus electrònics i faxos enviats a l'estranger sense ordre judicial. Com que tècnicament és impossible diferenciar entre el trànsit domèstic i internacional d'e-mails, ni tan sols és clar que l'espionatge es limiti al correu electrònic internacional.

El Govern alemany també acaba d'enviar un projecte de llei al Parlament que permet espiar on-line els ordinadors personals dels sospitosos mitjançant la infecció dels mateixos amb programes espia i instal·lar minicàmeres als seus domicilis. Per imposició del Tribunal Constitucional, el Ministeri de l'Interior ha acceptat de mala gana que l'espionatge dels ordinadors requereixi una ordre judicial.

Espanya i els altres països europeus van pactar el 2005 controlar la identitat de totes les persones que realitzaven trucades telefòniques (fixos, mòbils i fins i tot a través d'Internet) i dels seus destinataris i de totes les persones que es connectaven a Internet i que enviaven correus electrònics, així com la durada de les converses i connexions a Internet. Espanya va completar l'any passat la transposició a la legislació nacional d'aquesta polèmica directiva europea.

Els governs europeus, per altra banda, permeten l'entrega a l'Administració nord-americana de totes les dades personals (inclòs el número de la targeta de crèdit i del correu electrònic) dels ciutadans europeus que viatgen als EUA, on són emmagatzemats i utilitzats sense cap control efectiu, en una clara violació de les lleis europees de protecció de les dades personals.

La Comissió Europea, com a alumne avantatjat dels EUA, està impulsant ara que la UE adopti una mesura similar per retenir les dades personals dels passatgers aeris que entrin o surtin del territori comunitari.

Els governs europeus també permeten a l'Administració nord-americana espiar impunement totes les dades de les transaccions financeres mundials, incloses les dels ciutadans europeus, que es realitzen a través de la Society for Worldwide Interbank Financial Telecomunication (SWIFT), instal·lada a Bèlgica. Això suposa una nova violació de la legislació europea sobre protecció de dades.

Els governs europeus així mateix van preferir mirar a un altre costat i tancar els ulls davant el trànsit de vols secrets de la CIA a Europa, el segrest de ciutadans i el trasllat de persones detingudes il·legalment cap a llocs on podien ser torturades.

Malgrat la investigació realitzada pel Consell d'Europa i el Parlament Europeu i les promeses dels governs que no tornaria a passar, el 22 de juny del 2007 un altre avió de la CIA amb destí a Guantánamo va fer escala a la base de Rota (Cadis), segons les dades oficials del control aeri portuguès. Els governs de la UE tampoc han volgut investigar mai les dades disponibles sobre les presons secretes que la CIA va mantenir a Polònia i Romania fins que va esclatar l'escàndol.

I què s’ha de dir dels EUA, on l'Administració del president George Bush recolza i empara la tortura als detinguts per obtenir informació i on la legislació especial antiterrorista permet la detenció indefinida, l'espionatge telefònic generalitzat i fins i tot el control dels llibres que es consulten a les biblioteques.

Per no parlar dels arbitraris controls als aeroports i de l'absurda prohibició de pujar líquids, cremes i gels als avions, imposada per la Comissió Europea i el Govern britànic als altres països europeus en base a una suposada conspiració estiuenca d'explosius líquids de la qual mai més es va saber i els presumptes conspiradors de la qual encara no han estat portats a judici tres anys després de la seva detenció.

Estats Units ja prepara noves restriccions per viatjar al seu territori. A partir del gener serà necessari obtenir abans una autorització electrònica de viatge per poder embarcar en un avió o en un vaixell amb destí als EUA. Aquesta autorització haurà de sol·licitar-se com a mínim 72 hores abans del vol i es convertirà en la pràctica en un visat camuflat que s'imposarà als ciutadans Espanya i els altres països europeus que no requerien visat per entrar al país de visita.

La Comissió Europea, sempre atenta a les mesures de control ciutadanes nord-americanes, està disposada a seguir l'exemple i proposa també que la UE introdueixi una exigència similar per als viatgers que no requereixin visat d'entrada als països europeus.

A poc a poc el malson de George Orwell s'està fent realitat al nostre voltant, per la por.