Bèlgica, un país marcat per la Primera Guerra Mundial

(Publicat originalment el 13 de novembre de 2008)

Bèlgica es un país marcat per la Primera Guerra Mundial. Les forces deslliurades per aquella carnisseria sense fi determinen el present social i polític quotidià del fracturat país encara avui, 90 anys després de l'Armistici que posà fi a “la Der des Ders" (La Darrera de les Darreres), com se la va anomenar llavors tant a Bèlgica com a França, i la solemne commemoració del qual es celebrà el passat 11 de novembre, com cada any.

Estatua de soldat belga caigut a la guerra

A diferència d'Alemanya i Àustria, que pa patiren enormes amputacions territorials després de la Gran Guerra, Bèlgica va ampliar el seu territori nacional amb l'incorporació dels cantons alemanys d'Eupen i Malmedy i les seves possessions colonials al cor d'Àfrica s'ampliaren a Ruanda i Burundi. Però la traumàtica ocupació alemana –suau en comparació amb la de la Segona Guerra Mundial-- i l'extrema duresa dels més de quatre anys de guerra de trinxeres a Yser, en el extrem occidental del país, desencadenaren un combatiu nacionalisme flamenc, que determina avui el debat existencial belga i la divisió del país en dos comunitats separades.

La commemoració de l'Armistici es una de les festivitats polítiques més importants del país. Per part de la comunitat francòfona la festivitat està associada a la pròpia supervivència històrica de Bèlgica, mentre que a Flandes es vincula a la reivindicació nacionalista i a un pacifisme en les antípodes de l'exaltació de la pàtria belga.

Després de la finalització del conflicte, la Bèlgica francòfona exaltà els herois salvadors de la pàtria, amb el rei Albert I al capdavant de tots. Foren glorificats l'alcalde de Brussel·les, Adolphe Max, el cardenal Désiré-Joseph Mercier (símbol de la resistència al opcupant), el general Mathieu Leman (defensor de Lieja), el general Jules Marie Alphonse Jacques (defensor de Dixmude), nombrosos oficials i la jove Gabrielle Petit (espia al servei de Gran Bretanya fusellada pels alemanys), entre altres.

Però la glorificació d'aquestes figures es limità a la Bèlgica francòfona. La comunitat flamenca, desproveïda d'oficials, mancava de grans herois que encaixaren dins el motllo de salvadors de la pàtria. Per això, la comunitat flamenca s'orientà a exaltar els valors universals de la fraternitat humana i adoptà una actitud de rebuig a la Gran Guerra, com una reacció front a una Bèlgica francòfona que els depreciava i oprimia.

Soldat britànic i belga de la Gran Guerra

Els grans herois flamencs del conflicte son els germans Edward i Frans Van Raemdonck, sergents d'infanteria, nacionalistes flamencs i morts durant una missió el 26 de mars de 1917 en el front de l'Yser. La llegenda afirma que foren trobats abraçats un amb l'altre i morts en una guerra que no era la seva. La llegenda sosté que Frans havia afirmat la vetlla que, si queia en combat, seria “per Flandes”.

Però a Bèlgica ni siquiera els morts escapen a las querelles regionals que fracturen el país i la comunitat francòfona no tardà a qüestionar aquesta llegenda. Els historiadors sostenen que en realitat Frans Van Raemdonck fou trobat en braços del soldat való Amé Fievez i que Edward resultà mort quan cercava al seu germà en mig de la terra de ningú entre les trinxeres.

Els dos germans reposen com a herois en la cripta de la Torre de l'Yser, el monument a la pau de 84 metres d'alçada que s'aixeca a Dixmude i que es convertí en un símbol del moviment pacifista i nacionalista flamenc. La torre, en forma de creu, està dominada a la seva part superior per les lletres gegants entrecreuades AVV i VVK, que signifiquen: “Tot per Flandes. Flandes per Crist”.

Les paradoxes del destí imposaren que els dos herois flamencs tinguin que compartir la sepultura amb el soldat francòfon Fievez, per que les restes dels tres estaven barrejats a la tomba comú en el cementiri de Westvleteren quan es decidí a 1932 el solemne trasllat dels dos germans a la Torre de l'Yser. Fins a 1996, la presència del soldat való només apareixia reconeguda amb el seu nom a la làpida, sense data de la mort i sense la més mínima menció o explicació.

Soldats alemanys camí d'Ypres

Noranta anys després del fi del conflicte, la Primera Guerra Mundial segueix present a tots els racons del país. Brussel·les està farcida de monuments, escultures i plaques commemoratives del conflicte. I a Ypres, cada dia a les 8 de la tarda es toca des de 1928 el “Last Post” a la porta de Menen en record dels més de 600.000 soldats caiguts en les successives batalles lliurades al voltat de la ciutat durant la guerra.

La política flamenca alemanya durant l'ocupació per preparar la divisió del país en dos estats lingüístics manejables, que es repetí durant la Segona Guerra Mundial, va atreure's la simpatia dels militants flamencs. Però generà una animadversió cap al moviment nacionalista per part de la resta del país i la seva successiva estigmatització com a col·laboracionista.

 Estatua de soldat belga

Malgrat aquest rebuig, el moviment nacionalista flamenc va extreure la seva força de l'utilització massiva dels soldats flamencs com a carn de canó en ofensives inútils per part d'oficials francòfons que els menyspreaven i de la convicció de que Flandes havia pagat un tribut molt més elevat que la resta del país durant el conflicte sense que es reconegués aquest sacrifici. El moviment nacionalista es consolidà associat al pacifisme amb pelegrinatges anuals a la Torre de l'Yser.

La primera Torre de l'Yser fou dinamitada en mars de 1946 en el que es sospità que era una represàlia contra els nacionalistes flamencs pel seu col·laboracionisme durant la Segona Guerra Mundial amb l'ocupant alemany. Com passa amb excessiva freqüència a Bèlgica, l'assumpte mai es va poder aclarir.

Aquesta actitud de rebuig de la Primera Guerra Mundial conduí a que Flandes oblidara algun dels seus herois reals del conflicte, como Marthe Cnockaert, que actuà com espia britànica mentre treballava com infermera a l'hospital alemany Roulers. Condecorada amb les més altes distincions britàniques i franceses, Cnockaert rebé fins i tot la prestigiosa Creu de Ferro alemanya per la seva especial cura dels soldats ferits enemics del seu país.

Poster de "I was a Spy"

Cnockaert, que va assumir el nom de McKenna després del seu casament, va escriure en 1932 com a Marthe McKenna les seves memòries en anglès: “I was a Spy”. El llibre es convertí en un autèntic best-seller, prologat ni més ni menys que per Wiston Churchill, llavors primer lord de l'Almirallat britànic. Del llibre se n'ha produit al menys una pel·lícula en 1933, en la que actuava Conrad Veidt, l'actor alemany anti-nazi protagonista de la versió tecnicolor del “Lladre de Bagdad” i que posteriorment interpretaria al Major Heinrich Strasser a la mítica “Casablanca”.

El llibre de Cnockaert, del que es van vendre llavors més de 200.000 exemplars, fou traduït al francès, al italià i fins i tot al romanès. Però no fou mai traduït al neerlandès fins l'any 2000 i encara gracies al redescobriment de Cnockaert per l'historiadora flamenca Laurence Van Ypersele de l'Universitat Catòlica de Lovaina.

Aquests dies precisament la premsa francòfona denuncia les maniobres internacionals del Govern regional flamenc per “apropiar-se” de la commemoració al 2014 del centenari de l'inici de la Primera Guerra Mundial, davant de la passivitat del Govern federal belga, presidit per un flamenc, i del Govern regional való. L'objectiu del Govern flamenc, segons la premsa francòfona, es convertir el centenari del conflicte del 2014 al 2018 en una exaltació de Flandes que desdibuixi encara més a Bèlgica com a país i beneficiar-se del lucratiu negoci de l'anomenat “turisme de la pau”, que visita els escenaris de la Primera Guerra Mundial.