Bèlgica, un any sense Govern

Un any després de les eleccions legislatives del 13 de juny del 2010, Bèlgica segueix sense haver aconseguit formar un Govern, i no hi ha cap perspectiva que el pugui consensuar un a curt termini. Les abismals diferències entre els partits flamencs i francòfons sobre la reforma de l’Estat i del sistema de finançament de les regions, que exigeix Flandes, han impedit fins ara qualsevol acord.

Manifestació de maig de 2010 en favro de l'unitat 

Malgrat la successió d’informadors, mediadors, clarificadors, conciliadors i formadors de Govern nomenats pel rei Albert II durant els últims 12 mesos, la situació política és pitjor que fa un any, perquè es manté el bloqueig i ha desaparegut l’esperança post-electoral d’un acord.

Bèlgica «és una mica menys belga», flamencs i francòfons «viuen sota el mateix sostre, però comparteixen poques coses en comú» i la crisi sembla confirmar que «l’Estat belga potser no és indispensable», destacava amb pesar aquest cap de setmana l'editorial del diari Le Soir.

Flandes, la regió més rica i que agrupa al 60% de la població del país, reclama transformar l’Estat federal en una espècie d’Estat confederal, amb una àmplia regionalització dels impostos, la sanitat, la política d’ocupació i les polítiques socials.

El programa confederal de la independentista Nova Aliança Flamenca (NVA), que va guanyar les eleccions passades, compta més o menys amb el suport dels democristians (CDV), els liberals (VLD), els extremistes Vlaams Belang i de la poderosa patronal flamenca.

Un gos amb la bandera belga 

La minoritària comunitat francòfona, liderada pel Partit Socialista (PS), rebutja aquesta àmplia regionalització dels impostos i les polítiques socials, perquè en la pràctica implicaria una dràstica reducció dels fons que rebrien Valònia i Brussel·les (fins ara aportats per les transferències procedents de Flandes), cosa que obligaria a retallar de forma substancial les despeses d’educació, sanitat, desocupació i protecció social.

A més de la reforma del finançament de les regions i la transferència de poders de l’Estat a les regions, flamencs i francòfons mantenen un tens pols entorn a dues qüestions polítiques d’alt calat simbòlic: el futur de Brussel·les i la supressió dels drets especials polítics, lingüístics i judicials dels 150.000 francòfons que viuen a la perifèria flamenca de la capital.

Els sondejos indiquen que el bloqueig de les negociacions està afavorint els independentistes de la NVA, que guanyen uns 7 punts i se situen amb una intenció de vot del 35,1% a Flandes. Entre la comunitat francòfona, els socialistes continuen imbatibles amb un retrocés mínim.

Albert II està decidit a no convocar eleccions anticipades, perquè tem que serien les últimes d’una Bèlgica unida davant la imparable radicalització de Flandes. Fins i tot els partits francòfons ja parlen obertament de preparar un futur sense Flandes.

Bart De Wever, líder de la NVA

De moment, Bèlgica funciona econòmicament per inèrcia amb un bon creixement (2,4% previst el 2011). Però davant l’absència de reformes els problemes que s’acumulen al soterrani amenacen d’enderrocar tot l’edifici a mitjà termini: el deute públic pujarà aquest any al 97% del producte interior brut (PIB), la inflació és molt alta (3,6%), el país perd competitivitat, les prejubilacions es produeixen a partir dels 52 anys, el finançament del sistema de pensions és insostenible i els elevats impostos sobre els assalariats fomenten que els aturats prefereixin seguir cobrant l’assegurança de desocupació.

La Comissió Europea acaba de recomanar al país una sèrie d’importants reformes econòmiques i laborals, entre les quals figuren el retard de l’edat de jubilació, la reforma de l’assegurança d’atur i la supressió de la revisió automàtica dels salaris en funció de la inflació. Però l’actual Govern en funcions no pot portar-les a terme.

Elio Di Rupo, líder del PS

El líder socialista francòfon, Elio Di Rupo, que l’estiu passat va fracassar en el seu primer intent de formar un Govern, ha anunciat que presentarà abans de final de mes una nova «proposta de base» sobre la reforma de l’Estat. Les anteriors propostes de Di Rupo, del líder de la NVA, Bart de Wever, i dels successius mediadors van ser rebutjades alternativament pels flamencs o pels francòfons.

Les declaracions a la televisió aquestes dies del senador de la NVA Karl Vanlouwe, en les què va destacar que “els francòfons encara no han comprès el missatge electoral flamenc”, revelen l’amplitud del diàleg de sords que es repeteix entre les dues comunitats belgues.

Davant la paràlisi política, un grup de 25 intel·lectuals intenta mobilitzar la població a través del denominat manifest G-1000 (utilitzant la mateixa terminologia que el G-8 i el G-20) perquè expressin les seves idees i propostes per superar l’actual bloqueig. L’objectiu és celebrar una cimera ciutadana de “democràcia deliberadora” l’11 de novembre a Brussel·les.

Els diferents intents ciutadans de mobilitzar a la població belga davant de la incapacitat dels polítics i la creixent fractura del país han tingut un èxit molt limitat (35.000 manifestants a Brussel·les el gener passat) i han perdut força en els últims mesos, mentre l’apatia sembla ser la nota dominant.

(Vaig publicar una versió més curta a El Periódico el 12 de juny de 2011)

Bèlgica va a la deriva

(Publicat originalment el 27 de gener de 2011)

Nou mesos  després de la caiguda del Govern i set mesos i mig després de les eleccions generals del 13 de juny, Bèlgica va a la deriva. Les profundes divergències entre els partits de la majoria flamenca i de la minoria francòfona sobre la reforma de l’Estat i del finançament de les regions van conduir ahir a l’últim mediador real a tirar definitivament la tovallola.

Una parella es dona un petó sota la bandera

Albert II ha acceptat la dimissió irrevocable del senador socialista flamenc Johan Vande Lanotte i ha iniciat una nova ronda de consultes per buscar un nou mediador per a una missió que cada vegada més sembla impossible: aconseguir un acord entre flamencs i francòfons i constituir un Govern.

“L’impàs és total”, titulava avui a la portada el diari La Libre Belgique. “Sense compromís no hi ha país” titulava Le Soir. La crida als partits polítics per part dels més de 30.000 manifestants el 23 de gener als carrers de Brussel·les a consensuar un Govern no ha servit de res. “Vergonya”, titulada el diari flamenc De Morgen, recollint l’eslògan dels manifestants.

Els partits flamencs i francòfons es responsabilitzaven avui mútuament del nou fracàs de la classe política belga. Els flamencs acusen els francòfons de tancar-se en un immobilisme i els francòfons els retreuen de pretendre reformes irrealistes.

Estimo Bèlgica, en neerlandés

Els independentistes de la Nova Aliança Flamenca (NVA), vencedors de les últimes eleccions, i els democristians flamencs (CDV), segona força política flamenca, reclamen en la seva última proposta com a mínim una regionalització de les polítiques d’ocupació i assistència sanitària. “Inacceptable”, han respost els socialistes (PS) i centristes (CDH) francòfons, que veuen en això la ruptura de la solidaritat interna del país i la preparació del desmantellament de Bèlgica.

Flandes, la regió més poblada, més rica i més dinàmica del país, reclama un substancial increment de competències i una modificació radical del sistema de finançament per reduir les quantioses transferències de fons cap a la deficitària i empobrida comunitat francòfona, amb una baixa recaptació fiscal, un atur molt elevat i quantiosos subsidis socials.

Una manifestant en favor de l'unitat de Bèlgica

Els partits francòfons volen limitar l’abast de la reforma i del finançament regional per por de veure reduït substancialment el diner públic que la comunitat francòfona rep de l’Estat, cosa que obligaria a retallar les prestacions socials o a apujar els impostos, ja molt elevats.

Tothom coincideix que la convocatòria de noves eleccions no resoldria els problemes, sinó que radicalitzaria encara més la situació. Mentre el monarca inicia una nova ronda desesperada de consultes, Bèlgica s’encamina a batre el rècord mundial de país sense Govern i superar l’Iraq, com a mostra implacablement el comptador digital de la web Le Record du Monde

Bèlgica, una crisi existencial

(Publicat originalmente el 24 de maig de 2010)

Quan falten tres setmanes per a unes eleccions legislatives clau per al futur de Bèlgica (13 de juny de 2010), el país fa la impressió d'anar més a la deriva que mai. Mentre els partits i la població flamenca es preparen per anar a les urnes amb el decidit objectiu de transformar l'actual Estat Federal en un Estat Confederal, la població francòfona sembla dominada per l'apatia i els partits francòfons, ancorats en una estratègia de resistència numantina a les exigències de la majoria flamenca, no semblen capaços de presentar cap alternativa viable al progressiu desmantellament de l'estat belga que va fent Flandes.

Jove a favor de l'unitat de Bèlgica

Bèlgica és un país fracturat des de fa molts anys, on les comunitats flamenca i francòfona viuen cada vegada més separades i d'esquena l'una de l'altra, amb una creixent radicalització nacionalista a Flandes en cada una de les eleccions des de l'inici del nou segle.

L'enèsima crisi política del país, amb la tercera dimissió del primer ministre, Yves Leterme, en tan sols dos anys, i la convocatòria d'eleccions anticipades a causa dels conflictes regionals, reflecteix aquesta realitat social amb tota la seva cruesa.

Després de les eleccions del juny del 2007, Bèlgica va necessitar deu mesos de tempestuoses negociacions polítiques per aconseguir formar una inestable coalició governamental democristiana-liberal-socialista de cinc partits. Després dels comicis del 13 de juny, la tasca es presenta encara més àrdua i incerta.

SENSE BASE PER A UN CONSENS

Les posicions entre els partits flamencs i francòfons són tan distants que no hi ha una base a sobre de la qual construir un consens sobre el model d'estat i de relacions entre les dues comunitats. «¿Aquest país té encara algun sentit?», es preguntava a la portada el principal diari francòfon Le Soir el dia 23 de abril, condensant en una sola frase la situació real de Bèlgica.

Kraainem, a la periferia de la capital

L'actual crisi és fruit de la pugna entre flamencs i francòfons pel control polític i lingüístic de la perifèria de Brussel·les. Però és molt més profunda i va molt més enllà del bloqueig de l'escissió del districte electoral i judicial que uneix Brussel·les amb els 35 municipis flamencs de la seva perifèria que ha fet caure el Govern. És la pròpia concepció de Bèlgica i de la convivència de les dues comunitats el que està en qüestió.

Flandes, la comunitat més poblada, rica i dinàmica de Bèlgica, s'ha transformat al llarg de les últimes dècades en una nació de facto, amb una agenda i uns objectius polítics propis i amb la voluntat de convertir-se a la llarga en un Estat.

Després de la segona guerra mundial, els flamencs, la comunitat històricament pobra, marginada i menyspreada socialment i políticament, han anat assumint de mica en mica un creixent pes econòmic i polític a Bèlgica, que els ha permès aconseguir un reconeixement de drets regionals i lingüístics cada vegada més ampli. Ara, al sumar el 60% de la població, detenen així mateix la majoria del Parlament federal.

RADICALITZACIÓ NACIONALISTA

L'èxit electoral de l'extrema dreta independentista flamenca, el Vlaams Belang (Interès Flamenc, antigament denominat Vlaams Blok) ha empès a més els altres partits flamencs a assumir unes posicions cada vegada més nacionalistes i exigir poders cada vegada més amplis per a Flandes.

Oficina del Vlaams Belang a Mechelen

La dissolució de l'antic partit nacionalista flamenc Volksunie (Unió Popular) el 2001 i la integració de part dels seus membres en els altres partits flamencs han accentuat aquesta tendència.

La Nova Aliança Flamenca (NVA), on es van agrupar la majoria dels antics membres de Volksunie i que defensa la independència a mitjà termini de Flandes, apareix precisament com a favorit en les eleccions i els primers sondejos li auguren convertir-se en el partit amb més diputats en el nou Parlament federal belga: 22 de 150 escons.

La NVA obtindria, segons els sondejos, el 22,9% dels vots de Flandes, 4 punts davant dels democristians (CDV). Sumant els vots atribuïts a les forces radicals, Vlaams Belang (12,5%) i Llista Dedecker (3,9%), els partits que donen suport a la independència de Flandes sumen gairebé el 40% de les intencions de vot.

Seu de la Presidència de Flandes

Després d'obtenir un Estat Federal el 1993, l'objectiu ara de Flandes és aconseguir un Estat Confederal, amb una total regionalització dels impostos i de la seguretat social, que la minoria francòfona tem que sigui l'antesala de l'escissió definitiva.

A LA DEFENSIVA I SUBSIDIADA

La comunitat francòfona representa al voltant del 40% de la població i viu repartida a Walonia i Brussel·les. Davant dels flamencs que tenen Flandes com a referència identitària nacional, els francòfons són els que defensen una Bèlgica al més integrada possible, perquè necessiten les subvencions amb els fons recaptats a Flandes per mantenir el seu nivell de vida i perquè si Bèlgica es dissol no els queda res.

Manifestació de maig de 2010

L'abans totpoderosa comunitat francòfona, que va dominar econòmicament, socialment i políticament Bèlgica fins fa poques dècades, es troba a la defensiva. Està empobrida arran de les successives crisis de la mineria i de la indústria siderometal·lúrgica i per la pèrdua de la riquesa procedent del Congo, sense que hagi estat capaç de generar un nou teixit empresarial potent que substitueixi el perdut.

Sense les transferències procedents de Flandes, la protecció social francòfona s'hauria de retallar en un 30%, segons determinats estudis. La comunitat francòfona no ha estat conscient de l'enorme esforç financer que han suposat per a Flandes aquestes ajudes, ni del malestar creixent que es generava al nord del país per l'autoabandonament de Walonia en una crisi endèmica i pel seu acomodament a una cultura del subsidi i a l'assegurança d'atur pràcticament eterna.

SENSE NEXE D'UNIÓ

La fixació de la frontera lingüística definitiva que va instaurar una divisió de Bèlgica per la meitat el 1962, va allunyar decisivament una comunitat de l'altra. Des de fa unes quantes dècades no hi ha cap partit d'àmbit estatal i les relacions entre els partits flamencs i francòfons de la mateixa família política són nul·les. La fragmentació arriba a tots els àmbits de la vida quotidiana, fins i tot les federacions esportives estan separades.

Llibres sobre la crisi belga

Cada comunitat viu al seu món, veu televisions diferents i llegeix uns diaris diferents que només donen notícies negatives del que passa a l'altra part del país: Corrupció francòfona, impunitat dels delinqüents i abusos de la protecció social als mitjans de comunicació flamencs i corrupció flamenca i persecució dels francòfons a Flandes als mitjans de comunicació francòfons.

Fins i tot les novel·les, les pel·lícules, els programes televisius i els còmics d'èxit són diferents en un costat i l'altre de la frontera lingüística. Els flamencs acostumen a saber francès, però eviten parlar-lo al seu territori, mentre que un alt percentatge de francòfons no sap neerlandès.

Noia amb la bandera pintada a la cara

En aquest context, els flamencs exigeixen posar fi al districte electoral i judicial de Brussel·les-Hal-Vilvoorde (BHV) per establir l'homogeneïtat territorial, política i lingüística de Flandes i per frenar el que consideren una creixent «invasió francòfona» del seu territori.

Els partits francòfons es resisteixen a aquesta escissió perquè retallaria el dret dels 150.000 francòfons que resideixen a la perifèria flamenca de Brussel·les a ser jutjats en francès, a utilitzar el francès en les seves relacions amb la administració i a votar partits de la seva llengua. Els francòfons consideren aquesta escissió com una vulneració de les garanties donades quan es va fixar la frontera lingüística del país. Per als flamencs és essencial consolidar la frontera lingüística com a frontera política, mentre que els francòfons hi veuen la preparació de la independència de Flandes.

APATIA I DESCRÈDIT

Malgrat aquest temor francòfon a la ruptura del país, la mobilització ciutadana en defensa de la unitat de Bèlgica és molt feble. Les banderes tricolors belgues han reaparegut a les finestres i balcons de la capital, però amb menys intensitat que el 2007, i la manifestació celebrada el 16 de maig a Brussel·les en defensa de Bèlgica va ser un fracàs. Amb prou feines hi van participar unes 3.000 persones, mentre que el 2007 una manifestació similar va mobilitzar 35.000 persones a la capital, encara que també va suposar una participació escassa per a una població francòfona d'uns 4 milions de persones.

Bandera belga a la finestra d'un pis a la capital

A l'apatia ciutadana s'hi suma un marcat descrèdit dels polítics belgues, en especial dels francòfons, amb l'acumulació de casos de corrupció, prebendes i tripijocs entre amics i cada vegada més allunyats de la realitat quotidiana dels ciutadans.

Els partidaris de boicotejar el vot obligatori per expressar la seva repulsa a l'establishment polític, malgrat el risc de ser multats amb 55 euros, s'estan mostrant molt actius. Aquesta campanya ha trobat el suport públic de figures destacades, com el cantant flamenc Stijn Meuris. El web http://www.jenevotepas.be/ ha aconseguit més de 5.000 adhesions en molt pocs dies i altres grups a Factbook, que proposen anar a la piscina en lloc d'anar a votar també acumulen ja més de 12.000 adherents.

Bèlgica, un país marcat per la Primera Guerra Mundial

(Publicat originalment el 13 de novembre de 2008)

Bèlgica es un país marcat per la Primera Guerra Mundial. Les forces deslliurades per aquella carnisseria sense fi determinen el present social i polític quotidià del fracturat país encara avui, 90 anys després de l'Armistici que posà fi a “la Der des Ders" (La Darrera de les Darreres), com se la va anomenar llavors tant a Bèlgica com a França, i la solemne commemoració del qual es celebrà el passat 11 de novembre, com cada any.

Estatua de soldat belga caigut a la guerra

A diferència d'Alemanya i Àustria, que pa patiren enormes amputacions territorials després de la Gran Guerra, Bèlgica va ampliar el seu territori nacional amb l'incorporació dels cantons alemanys d'Eupen i Malmedy i les seves possessions colonials al cor d'Àfrica s'ampliaren a Ruanda i Burundi. Però la traumàtica ocupació alemana –suau en comparació amb la de la Segona Guerra Mundial-- i l'extrema duresa dels més de quatre anys de guerra de trinxeres a Yser, en el extrem occidental del país, desencadenaren un combatiu nacionalisme flamenc, que determina avui el debat existencial belga i la divisió del país en dos comunitats separades.

La commemoració de l'Armistici es una de les festivitats polítiques més importants del país. Per part de la comunitat francòfona la festivitat està associada a la pròpia supervivència històrica de Bèlgica, mentre que a Flandes es vincula a la reivindicació nacionalista i a un pacifisme en les antípodes de l'exaltació de la pàtria belga.

Després de la finalització del conflicte, la Bèlgica francòfona exaltà els herois salvadors de la pàtria, amb el rei Albert I al capdavant de tots. Foren glorificats l'alcalde de Brussel·les, Adolphe Max, el cardenal Désiré-Joseph Mercier (símbol de la resistència al opcupant), el general Mathieu Leman (defensor de Lieja), el general Jules Marie Alphonse Jacques (defensor de Dixmude), nombrosos oficials i la jove Gabrielle Petit (espia al servei de Gran Bretanya fusellada pels alemanys), entre altres.

Però la glorificació d'aquestes figures es limità a la Bèlgica francòfona. La comunitat flamenca, desproveïda d'oficials, mancava de grans herois que encaixaren dins el motllo de salvadors de la pàtria. Per això, la comunitat flamenca s'orientà a exaltar els valors universals de la fraternitat humana i adoptà una actitud de rebuig a la Gran Guerra, com una reacció front a una Bèlgica francòfona que els depreciava i oprimia.

Soldat britànic i belga de la Gran Guerra

Els grans herois flamencs del conflicte son els germans Edward i Frans Van Raemdonck, sergents d'infanteria, nacionalistes flamencs i morts durant una missió el 26 de mars de 1917 en el front de l'Yser. La llegenda afirma que foren trobats abraçats un amb l'altre i morts en una guerra que no era la seva. La llegenda sosté que Frans havia afirmat la vetlla que, si queia en combat, seria “per Flandes”.

Però a Bèlgica ni siquiera els morts escapen a las querelles regionals que fracturen el país i la comunitat francòfona no tardà a qüestionar aquesta llegenda. Els historiadors sostenen que en realitat Frans Van Raemdonck fou trobat en braços del soldat való Amé Fievez i que Edward resultà mort quan cercava al seu germà en mig de la terra de ningú entre les trinxeres.

Els dos germans reposen com a herois en la cripta de la Torre de l'Yser, el monument a la pau de 84 metres d'alçada que s'aixeca a Dixmude i que es convertí en un símbol del moviment pacifista i nacionalista flamenc. La torre, en forma de creu, està dominada a la seva part superior per les lletres gegants entrecreuades AVV i VVK, que signifiquen: “Tot per Flandes. Flandes per Crist”.

Les paradoxes del destí imposaren que els dos herois flamencs tinguin que compartir la sepultura amb el soldat francòfon Fievez, per que les restes dels tres estaven barrejats a la tomba comú en el cementiri de Westvleteren quan es decidí a 1932 el solemne trasllat dels dos germans a la Torre de l'Yser. Fins a 1996, la presència del soldat való només apareixia reconeguda amb el seu nom a la làpida, sense data de la mort i sense la més mínima menció o explicació.

Soldats alemanys camí d'Ypres

Noranta anys després del fi del conflicte, la Primera Guerra Mundial segueix present a tots els racons del país. Brussel·les està farcida de monuments, escultures i plaques commemoratives del conflicte. I a Ypres, cada dia a les 8 de la tarda es toca des de 1928 el “Last Post” a la porta de Menen en record dels més de 600.000 soldats caiguts en les successives batalles lliurades al voltat de la ciutat durant la guerra.

La política flamenca alemanya durant l'ocupació per preparar la divisió del país en dos estats lingüístics manejables, que es repetí durant la Segona Guerra Mundial, va atreure's la simpatia dels militants flamencs. Però generà una animadversió cap al moviment nacionalista per part de la resta del país i la seva successiva estigmatització com a col·laboracionista.

 Estatua de soldat belga

Malgrat aquest rebuig, el moviment nacionalista flamenc va extreure la seva força de l'utilització massiva dels soldats flamencs com a carn de canó en ofensives inútils per part d'oficials francòfons que els menyspreaven i de la convicció de que Flandes havia pagat un tribut molt més elevat que la resta del país durant el conflicte sense que es reconegués aquest sacrifici. El moviment nacionalista es consolidà associat al pacifisme amb pelegrinatges anuals a la Torre de l'Yser.

La primera Torre de l'Yser fou dinamitada en mars de 1946 en el que es sospità que era una represàlia contra els nacionalistes flamencs pel seu col·laboracionisme durant la Segona Guerra Mundial amb l'ocupant alemany. Com passa amb excessiva freqüència a Bèlgica, l'assumpte mai es va poder aclarir.

Aquesta actitud de rebuig de la Primera Guerra Mundial conduí a que Flandes oblidara algun dels seus herois reals del conflicte, como Marthe Cnockaert, que actuà com espia britànica mentre treballava com infermera a l'hospital alemany Roulers. Condecorada amb les més altes distincions britàniques i franceses, Cnockaert rebé fins i tot la prestigiosa Creu de Ferro alemanya per la seva especial cura dels soldats ferits enemics del seu país.

Poster de "I was a Spy"

Cnockaert, que va assumir el nom de McKenna després del seu casament, va escriure en 1932 com a Marthe McKenna les seves memòries en anglès: “I was a Spy”. El llibre es convertí en un autèntic best-seller, prologat ni més ni menys que per Wiston Churchill, llavors primer lord de l'Almirallat britànic. Del llibre se n'ha produit al menys una pel·lícula en 1933, en la que actuava Conrad Veidt, l'actor alemany anti-nazi protagonista de la versió tecnicolor del “Lladre de Bagdad” i que posteriorment interpretaria al Major Heinrich Strasser a la mítica “Casablanca”.

El llibre de Cnockaert, del que es van vendre llavors més de 200.000 exemplars, fou traduït al francès, al italià i fins i tot al romanès. Però no fou mai traduït al neerlandès fins l'any 2000 i encara gracies al redescobriment de Cnockaert per l'historiadora flamenca Laurence Van Ypersele de l'Universitat Catòlica de Lovaina.

Aquests dies precisament la premsa francòfona denuncia les maniobres internacionals del Govern regional flamenc per “apropiar-se” de la commemoració al 2014 del centenari de l'inici de la Primera Guerra Mundial, davant de la passivitat del Govern federal belga, presidit per un flamenc, i del Govern regional való. L'objectiu del Govern flamenc, segons la premsa francòfona, es convertir el centenari del conflicte del 2014 al 2018 en una exaltació de Flandes que desdibuixi encara més a Bèlgica com a país i beneficiar-se del lucratiu negoci de l'anomenat “turisme de la pau”, que visita els escenaris de la Primera Guerra Mundial.

Bèlgica, una ficció de país

(Publicat originalment el 16 juliol de 2008)

Des de fa ja molt temps, Bèlgica és només una ficció de país, a la qual s'aferra amb desesperació la minoria francòfona perquè no té res més. Els flamencs, que representen aproximadament el 60% de la població belga, tenen Flandes com a referència nacional d'identitat, però els francòfons només tenen Bèlgica.

Poster en favor de l'unitat de Bèlgica

Els flamencs, la comunitat històricament pobra, marginada i menyspreada socialment i políticament, no només s'ha convertit en la regió més rica i dinàmica de Bèlgica, sinó que s'ha transformat en un nació, amb una agenda i uns objectius polítics propis i amb la voluntat de convertir-se en un Estat.

La tot poderosa comunitat francòfona d'anys enrere, que va dominar econòmicament, socialment i políticament Bèlgica fins fa unes dècades, es troba a la defensiva, empobrida després de les successives crisis de la mineria i la indústria siderometal·lúrgica i per la pèrdua de la riquesa procedent del Congo i les altres colònies africanes, sense que hagi estat capaç de generar un nou teixit empresarial potent que substitueixi el perdut.

La comunitat francòfona, repartida entre Brussel·les i Valònia, depèn dels fons que aporta Flandes per mantenir el seu actual nivell de protecció social, l'assegurança de desocupació, les pensions, les ajudes familiars, l'assistència sanitària i l'educació. Sense aquestes transferències, la protecció social francòfona hauria de retallar-se almenys en un 30%, segons diferents estudis.

Manifestació de 2007 en favor de l'unitat

Els francòfons durant massa anys no han estat conscients de l'enorme esforç financer que han suposat per a Flandes aquestes ajudes, ni del malestar creixent que es generava al nord del país per l'autoabandonament de Valònia en una crisi endèmica i per la seva conformitat amb una cultura del subsidi.

Fa un any i mig, l'informatiu fictici a la televisió pública francòfona sobre la proclamació de la independència de Flandes i la mort de Bèlgica va ser cregut per desenes de milers de teleespectadors, perquè tots són conscients que el país està fracturat de forma irremeiable des de fa molt temps.

Les dues comunitats viuen d'esquena, parlen llengües diferents, llegeixen diaris diferents, veuen programes televisius diferents. Les novel·les, les pel·lícules d'èxit, fins i tot els còmics dels nens són diferents al nord i al sud del país. La majoria dels francòfons desconeix el neerlandès i una part molt important dels flamencs no controla el francès.

Rètol a Kraainem, a la perifèria de la capital

Al marge de la crisi política, els diaris i els informatius de la televisió flamencs i francòfons informen molt poc o gairebé gens del que succeeix a l'altra part del país i només per a notícies negatives: la corrupció, els crims i els abusos de l'Estat del Benestar de la zona francòfona i la persecució del francès, el racisme i la corrupció de Flandes.

No existeix des de fa diverses dècades cap partit polític d'àmbit estatal. Les relacions entre els partits flamencs i francòfons de la mateixa família política són escasses o nul·les. La fragmentació arriba a tots els àmbits de la vida quotidiana, fins i tot les federacions esportives estan separades.

Manifestació a favor de l'unitat de Bèlgica

Les actuals negociacions per reformar l'Estat i ampliar els poders de les regions estaven abocades al fracàs, perquè el que reclama Flandes és inacceptable per als partits francòfons. Aquests partits no poden permetre una retallada dels drets polítics i judicials dels residents francòfons de la perifèria flamenca de Brussel·les, ni són capaços de gestionar l'ajust que implicaria la retallada de les transferències que comporta les reivindicacions de Flandes.

Els partits flamencs tampoc no poden conformar-se amb menys, perquè no poden tornar amb les mans buides després d'haver incitat ells mateixos el seu propi electorat amb la seva visió nacionalista. I menys amb la pressió constant de l'extrema dreta independentista del Vlaams Belang (Interès Flamenc), que constitueix la segona força política de Flandes.

Bèlgica està abocada a un agònic procés de descomposició, perquè les dinàmiques polítiques desencadenades al nord i al sud del país amb motiu de les eleccions del 10 de juny del 2007 han superat durant els últims dotze mesos d'enfrontaments el punt de no retorn i ja no existeix una base compartida sobre la qual es pugui construir un projecte comú estable i durador.