Bèlgica, una crisi existencial

(Publicat originalmente el 24 de maig de 2010)

Quan falten tres setmanes per a unes eleccions legislatives clau per al futur de Bèlgica (13 de juny de 2010), el país fa la impressió d'anar més a la deriva que mai. Mentre els partits i la població flamenca es preparen per anar a les urnes amb el decidit objectiu de transformar l'actual Estat Federal en un Estat Confederal, la població francòfona sembla dominada per l'apatia i els partits francòfons, ancorats en una estratègia de resistència numantina a les exigències de la majoria flamenca, no semblen capaços de presentar cap alternativa viable al progressiu desmantellament de l'estat belga que va fent Flandes.

Jove a favor de l'unitat de Bèlgica

Bèlgica és un país fracturat des de fa molts anys, on les comunitats flamenca i francòfona viuen cada vegada més separades i d'esquena l'una de l'altra, amb una creixent radicalització nacionalista a Flandes en cada una de les eleccions des de l'inici del nou segle.

L'enèsima crisi política del país, amb la tercera dimissió del primer ministre, Yves Leterme, en tan sols dos anys, i la convocatòria d'eleccions anticipades a causa dels conflictes regionals, reflecteix aquesta realitat social amb tota la seva cruesa.

Després de les eleccions del juny del 2007, Bèlgica va necessitar deu mesos de tempestuoses negociacions polítiques per aconseguir formar una inestable coalició governamental democristiana-liberal-socialista de cinc partits. Després dels comicis del 13 de juny, la tasca es presenta encara més àrdua i incerta.

SENSE BASE PER A UN CONSENS

Les posicions entre els partits flamencs i francòfons són tan distants que no hi ha una base a sobre de la qual construir un consens sobre el model d'estat i de relacions entre les dues comunitats. «¿Aquest país té encara algun sentit?», es preguntava a la portada el principal diari francòfon Le Soir el dia 23 de abril, condensant en una sola frase la situació real de Bèlgica.

Kraainem, a la periferia de la capital

L'actual crisi és fruit de la pugna entre flamencs i francòfons pel control polític i lingüístic de la perifèria de Brussel·les. Però és molt més profunda i va molt més enllà del bloqueig de l'escissió del districte electoral i judicial que uneix Brussel·les amb els 35 municipis flamencs de la seva perifèria que ha fet caure el Govern. És la pròpia concepció de Bèlgica i de la convivència de les dues comunitats el que està en qüestió.

Flandes, la comunitat més poblada, rica i dinàmica de Bèlgica, s'ha transformat al llarg de les últimes dècades en una nació de facto, amb una agenda i uns objectius polítics propis i amb la voluntat de convertir-se a la llarga en un Estat.

Després de la segona guerra mundial, els flamencs, la comunitat històricament pobra, marginada i menyspreada socialment i políticament, han anat assumint de mica en mica un creixent pes econòmic i polític a Bèlgica, que els ha permès aconseguir un reconeixement de drets regionals i lingüístics cada vegada més ampli. Ara, al sumar el 60% de la població, detenen així mateix la majoria del Parlament federal.

RADICALITZACIÓ NACIONALISTA

L'èxit electoral de l'extrema dreta independentista flamenca, el Vlaams Belang (Interès Flamenc, antigament denominat Vlaams Blok) ha empès a més els altres partits flamencs a assumir unes posicions cada vegada més nacionalistes i exigir poders cada vegada més amplis per a Flandes.

Oficina del Vlaams Belang a Mechelen

La dissolució de l'antic partit nacionalista flamenc Volksunie (Unió Popular) el 2001 i la integració de part dels seus membres en els altres partits flamencs han accentuat aquesta tendència.

La Nova Aliança Flamenca (NVA), on es van agrupar la majoria dels antics membres de Volksunie i que defensa la independència a mitjà termini de Flandes, apareix precisament com a favorit en les eleccions i els primers sondejos li auguren convertir-se en el partit amb més diputats en el nou Parlament federal belga: 22 de 150 escons.

La NVA obtindria, segons els sondejos, el 22,9% dels vots de Flandes, 4 punts davant dels democristians (CDV). Sumant els vots atribuïts a les forces radicals, Vlaams Belang (12,5%) i Llista Dedecker (3,9%), els partits que donen suport a la independència de Flandes sumen gairebé el 40% de les intencions de vot.

Seu de la Presidència de Flandes

Després d'obtenir un Estat Federal el 1993, l'objectiu ara de Flandes és aconseguir un Estat Confederal, amb una total regionalització dels impostos i de la seguretat social, que la minoria francòfona tem que sigui l'antesala de l'escissió definitiva.

A LA DEFENSIVA I SUBSIDIADA

La comunitat francòfona representa al voltant del 40% de la població i viu repartida a Walonia i Brussel·les. Davant dels flamencs que tenen Flandes com a referència identitària nacional, els francòfons són els que defensen una Bèlgica al més integrada possible, perquè necessiten les subvencions amb els fons recaptats a Flandes per mantenir el seu nivell de vida i perquè si Bèlgica es dissol no els queda res.

Manifestació de maig de 2010

L'abans totpoderosa comunitat francòfona, que va dominar econòmicament, socialment i políticament Bèlgica fins fa poques dècades, es troba a la defensiva. Està empobrida arran de les successives crisis de la mineria i de la indústria siderometal·lúrgica i per la pèrdua de la riquesa procedent del Congo, sense que hagi estat capaç de generar un nou teixit empresarial potent que substitueixi el perdut.

Sense les transferències procedents de Flandes, la protecció social francòfona s'hauria de retallar en un 30%, segons determinats estudis. La comunitat francòfona no ha estat conscient de l'enorme esforç financer que han suposat per a Flandes aquestes ajudes, ni del malestar creixent que es generava al nord del país per l'autoabandonament de Walonia en una crisi endèmica i pel seu acomodament a una cultura del subsidi i a l'assegurança d'atur pràcticament eterna.

SENSE NEXE D'UNIÓ

La fixació de la frontera lingüística definitiva que va instaurar una divisió de Bèlgica per la meitat el 1962, va allunyar decisivament una comunitat de l'altra. Des de fa unes quantes dècades no hi ha cap partit d'àmbit estatal i les relacions entre els partits flamencs i francòfons de la mateixa família política són nul·les. La fragmentació arriba a tots els àmbits de la vida quotidiana, fins i tot les federacions esportives estan separades.

Llibres sobre la crisi belga

Cada comunitat viu al seu món, veu televisions diferents i llegeix uns diaris diferents que només donen notícies negatives del que passa a l'altra part del país: Corrupció francòfona, impunitat dels delinqüents i abusos de la protecció social als mitjans de comunicació flamencs i corrupció flamenca i persecució dels francòfons a Flandes als mitjans de comunicació francòfons.

Fins i tot les novel·les, les pel·lícules, els programes televisius i els còmics d'èxit són diferents en un costat i l'altre de la frontera lingüística. Els flamencs acostumen a saber francès, però eviten parlar-lo al seu territori, mentre que un alt percentatge de francòfons no sap neerlandès.

Noia amb la bandera pintada a la cara

En aquest context, els flamencs exigeixen posar fi al districte electoral i judicial de Brussel·les-Hal-Vilvoorde (BHV) per establir l'homogeneïtat territorial, política i lingüística de Flandes i per frenar el que consideren una creixent «invasió francòfona» del seu territori.

Els partits francòfons es resisteixen a aquesta escissió perquè retallaria el dret dels 150.000 francòfons que resideixen a la perifèria flamenca de Brussel·les a ser jutjats en francès, a utilitzar el francès en les seves relacions amb la administració i a votar partits de la seva llengua. Els francòfons consideren aquesta escissió com una vulneració de les garanties donades quan es va fixar la frontera lingüística del país. Per als flamencs és essencial consolidar la frontera lingüística com a frontera política, mentre que els francòfons hi veuen la preparació de la independència de Flandes.

APATIA I DESCRÈDIT

Malgrat aquest temor francòfon a la ruptura del país, la mobilització ciutadana en defensa de la unitat de Bèlgica és molt feble. Les banderes tricolors belgues han reaparegut a les finestres i balcons de la capital, però amb menys intensitat que el 2007, i la manifestació celebrada el 16 de maig a Brussel·les en defensa de Bèlgica va ser un fracàs. Amb prou feines hi van participar unes 3.000 persones, mentre que el 2007 una manifestació similar va mobilitzar 35.000 persones a la capital, encara que també va suposar una participació escassa per a una població francòfona d'uns 4 milions de persones.

Bandera belga a la finestra d'un pis a la capital

A l'apatia ciutadana s'hi suma un marcat descrèdit dels polítics belgues, en especial dels francòfons, amb l'acumulació de casos de corrupció, prebendes i tripijocs entre amics i cada vegada més allunyats de la realitat quotidiana dels ciutadans.

Els partidaris de boicotejar el vot obligatori per expressar la seva repulsa a l'establishment polític, malgrat el risc de ser multats amb 55 euros, s'estan mostrant molt actius. Aquesta campanya ha trobat el suport públic de figures destacades, com el cantant flamenc Stijn Meuris. El web http://www.jenevotepas.be/ ha aconseguit més de 5.000 adhesions en molt pocs dies i altres grups a Factbook, que proposen anar a la piscina en lloc d'anar a votar també acumulen ja més de 12.000 adherents.