Bèlgica, un any sense Govern

Un any després de les eleccions legislatives del 13 de juny del 2010, Bèlgica segueix sense haver aconseguit formar un Govern, i no hi ha cap perspectiva que el pugui consensuar un a curt termini. Les abismals diferències entre els partits flamencs i francòfons sobre la reforma de l’Estat i del sistema de finançament de les regions, que exigeix Flandes, han impedit fins ara qualsevol acord.

Manifestació de maig de 2010 en favro de l'unitat 

Malgrat la successió d’informadors, mediadors, clarificadors, conciliadors i formadors de Govern nomenats pel rei Albert II durant els últims 12 mesos, la situació política és pitjor que fa un any, perquè es manté el bloqueig i ha desaparegut l’esperança post-electoral d’un acord.

Bèlgica «és una mica menys belga», flamencs i francòfons «viuen sota el mateix sostre, però comparteixen poques coses en comú» i la crisi sembla confirmar que «l’Estat belga potser no és indispensable», destacava amb pesar aquest cap de setmana l'editorial del diari Le Soir.

Flandes, la regió més rica i que agrupa al 60% de la població del país, reclama transformar l’Estat federal en una espècie d’Estat confederal, amb una àmplia regionalització dels impostos, la sanitat, la política d’ocupació i les polítiques socials.

El programa confederal de la independentista Nova Aliança Flamenca (NVA), que va guanyar les eleccions passades, compta més o menys amb el suport dels democristians (CDV), els liberals (VLD), els extremistes Vlaams Belang i de la poderosa patronal flamenca.

Un gos amb la bandera belga 

La minoritària comunitat francòfona, liderada pel Partit Socialista (PS), rebutja aquesta àmplia regionalització dels impostos i les polítiques socials, perquè en la pràctica implicaria una dràstica reducció dels fons que rebrien Valònia i Brussel·les (fins ara aportats per les transferències procedents de Flandes), cosa que obligaria a retallar de forma substancial les despeses d’educació, sanitat, desocupació i protecció social.

A més de la reforma del finançament de les regions i la transferència de poders de l’Estat a les regions, flamencs i francòfons mantenen un tens pols entorn a dues qüestions polítiques d’alt calat simbòlic: el futur de Brussel·les i la supressió dels drets especials polítics, lingüístics i judicials dels 150.000 francòfons que viuen a la perifèria flamenca de la capital.

Els sondejos indiquen que el bloqueig de les negociacions està afavorint els independentistes de la NVA, que guanyen uns 7 punts i se situen amb una intenció de vot del 35,1% a Flandes. Entre la comunitat francòfona, els socialistes continuen imbatibles amb un retrocés mínim.

Albert II està decidit a no convocar eleccions anticipades, perquè tem que serien les últimes d’una Bèlgica unida davant la imparable radicalització de Flandes. Fins i tot els partits francòfons ja parlen obertament de preparar un futur sense Flandes.

Bart De Wever, líder de la NVA

De moment, Bèlgica funciona econòmicament per inèrcia amb un bon creixement (2,4% previst el 2011). Però davant l’absència de reformes els problemes que s’acumulen al soterrani amenacen d’enderrocar tot l’edifici a mitjà termini: el deute públic pujarà aquest any al 97% del producte interior brut (PIB), la inflació és molt alta (3,6%), el país perd competitivitat, les prejubilacions es produeixen a partir dels 52 anys, el finançament del sistema de pensions és insostenible i els elevats impostos sobre els assalariats fomenten que els aturats prefereixin seguir cobrant l’assegurança de desocupació.

La Comissió Europea acaba de recomanar al país una sèrie d’importants reformes econòmiques i laborals, entre les quals figuren el retard de l’edat de jubilació, la reforma de l’assegurança d’atur i la supressió de la revisió automàtica dels salaris en funció de la inflació. Però l’actual Govern en funcions no pot portar-les a terme.

Elio Di Rupo, líder del PS

El líder socialista francòfon, Elio Di Rupo, que l’estiu passat va fracassar en el seu primer intent de formar un Govern, ha anunciat que presentarà abans de final de mes una nova «proposta de base» sobre la reforma de l’Estat. Les anteriors propostes de Di Rupo, del líder de la NVA, Bart de Wever, i dels successius mediadors van ser rebutjades alternativament pels flamencs o pels francòfons.

Les declaracions a la televisió aquestes dies del senador de la NVA Karl Vanlouwe, en les què va destacar que “els francòfons encara no han comprès el missatge electoral flamenc”, revelen l’amplitud del diàleg de sords que es repeteix entre les dues comunitats belgues.

Davant la paràlisi política, un grup de 25 intel·lectuals intenta mobilitzar la població a través del denominat manifest G-1000 (utilitzant la mateixa terminologia que el G-8 i el G-20) perquè expressin les seves idees i propostes per superar l’actual bloqueig. L’objectiu és celebrar una cimera ciutadana de “democràcia deliberadora” l’11 de novembre a Brussel·les.

Els diferents intents ciutadans de mobilitzar a la població belga davant de la incapacitat dels polítics i la creixent fractura del país han tingut un èxit molt limitat (35.000 manifestants a Brussel·les el gener passat) i han perdut força en els últims mesos, mentre l’apatia sembla ser la nota dominant.

(Vaig publicar una versió més curta a El Periódico el 12 de juny de 2011)