Lliçons de la crisi a Líbia

(Publicat originalment el 17 d'abril de 2011)

La crisi a Líbia està lluny de resoldre’s, però els gairebé dos mesos transcorreguts des de l’inici de la protesta popular contra el règim autoritari del coronel Muammar Gaddafi ja permeten extreure algunes lliçons sobre l’estratègia polític-militar de la Unió Europea (UE) que poden ser extrapolables a altres crisis internacionals.

Avió de l'operació de l'OTAN a Líbia

Primer. La diplomàcia declarativa no serveix per a res, només tranquil·litza la consciència de qui les emet. Les pures declaracions de condemna de la repressió del règim de Gaddafi que va emetre inicialment la UE no van tenir, ni podien tenir cap resultat pràctic, perquè no anaven acompanyades de mesures de pressió adequades per intentar aturar aquesta repressió.

Segon. Quan es declara públicament que un règim és il·legítim i ja no pot seguir dirigint un país, com va fer posteriorment la UE amb Gaddafi, s’ha d’estar disposat a adoptar immediatament totes les mesures polítiques, econòmiques i fins i tot militars necessàries per a enderrocar aquest règim i a recolzar activament l’oposició d’aquest país per tots els mitjans possibles sense escatimar recursos. Si no s’està disposat o preparat per a això, és millor llavors no trencar les relacions diplomàtiques amb aquest règim i intentar influir-hi a través d’incentius econòmics i polítics.

Vaixells de l'OTAN a la costa líbia

La UE va posar contra el mur el règim de Gaddafi, però després no va adoptar mesures contundents adequades per empènyer la seva caiguda. Fins i tot, l’adopció de sancions econòmiques es va produir amb una enorme lentitud.

Si no hagués estat per la fermesa de França i la Gran Bretanya, que es van mobilitzar per obtenir un aval de l’ONU per a una intervenció militar limitada a Líbia, les forces de Gaddafi haurien escombrat la població rebel i haurien arribat fins a la frontera egípcia. Llavors, la UE hauria emès una vegada més una declaració de condemna inútil, però Gaddafi s’hauria consolidat en el poder i la revolta popular hauria estat aixafada, cosa que al seu torn hauria enviat un senyal demolidor per a les esperances de democratització al món àrab.

Només s’ha de recordar que el primer atac aeri francès a Líbia el 19 de març es va produir per evitar la imminent caiguda de Benghazi, l’últim bastió dels rebels, després que les forces de Gaddafi haguessin recuperat una darrere l’altra la majoria de les ciutats rebels davant la passivitat de la UE.

Tercer. Quan es decideix una intervenció militar, com en el cas actual de Líbia, s’ha de tenir prèviament una estratègia política clara dels objectius a curt, mitjà i llarg termini que es volen obtenir i els mitjans que s’està disposat a utilitzar. Aquesta estratègia és la gran absent de la intervenció a Líbia i explica els vaivens de les operacions.

Avions de l'OTAN a l'operació a Líbia 

La intervenció s’ha iniciat oficialment per protegir la població civil, però l’objectiu polític real hauria de ser fer possible l’enderrocament del règim de Gaddafi per la seva població, ja que la UE i la comunitat internacional no es poden permetre que es perpetuï en el poder un líder al qual s’ha decidit acusar de crims contra la humanitat i al qual el Tribunal Penal Internacional de l’ONU està preparant la seva imputació.

L’absència d’una estratègia clara explica que els atacs de l’OTAN no hagin estat més contundents i no hagin destruït amb més intensitat i rapidesa les capacitats militars de Gaddafi per precipitar la seva caiguda. Aquesta falta d’una estratègia elaborada també explica l’escàs suport polític, econòmic i logístic als rebels. La UE i l’OTAN estan simplement reaccionant dia a dia l’evolució dels esdeveniments sobre el terreny sense un pla clar a llarg termini i això pot conduir a un conflicte de llarga durada i a un estacament de la situació, amb tota la perillosa inestabilitat regional i pèrdua de credibilitat occidental que genera.

Quart. La crisi ha demostrat que la ministra europea d’Afers Estrangers, Catherine Ashton, no és la persona adequada per a aquest càrrec tan important i en el qual s’havien posat tantes esperances. En lloc de dissenyar i promoure una política exterior adequada per als interessos de la UE i de convèncer cada un dels 27 països de recolzar aquesta política, Ashton s’ha limitat a convertir-se en el portaveu d’Exteriors de la desunió dels Vint-i-set.

Catherine Ashton al Consell de Ministres de l'UE

La falta de visió global internacional i geoestratègica, de coratge polític i d’iniciativa d’Ashton va quedar patent des de l’inici de la revolta àrab a Tunísia, es va agreujar en la crisi d’Egipte i s’ha transformat en un desastre en l’actual crisi de Líbia. Ashton fins i tot va preferir enviar una delegació a Trípoli enmig del conflicte en lloc d’enviar-la a Benghazi.

Ashton ha optat per l’actitud passiva d’assumir el mínim comú denominador de la divisió dels Vint-i-set, en lloc d’actuar hàbilment per sumar voluntats al voltant d’una política exterior europea coherent, com feia el seu antecessor en el càrrec, Javier Solana, amb moltíssims menys mitjans a la seva disposició. Han hagut de ser França i la Gran Bretanya els que assumissin aquest paper de mobilitzar la UE i la comunitat internacional.

Si Ashton no canvia radicalment la seva actitud, la política exterior europea seguirà sent la suma desorganitzada dels interessos divergents dels Vint-i-set, sense cohesió i amb limitada efectivitat i influència a nivell internacional.

Les causes de la nova guerra del Congo

(Publicat originalment el 31 d'octubre de 2008)

L'oblidada guerra de l'est del Congo acaba de tornar a atraure l'atenció internacional amb l'avanç de les tropes rebels cap a Goma, la capital de la regió de Kivu Nord, i la tragèdia televisada de les desenes de milers de desplaçats a causa dels combats i la violència salvatge i indiscriminada contra la població civil. La Unió Europea (UE) acaba d'emprendre una nova ofensiva diplomàtica per buscar una solució política al conflicte, però la tasca resultarà titànica per les complexes arrels de la guerra i els poderosos interessos polítics i econòmics creuats que hi ha al cor de l'Àfrica.

L'actual guerra de Kivu és una seqüela de la no resolta segona guerra del Congo (coneguda també com la gran guerra africana) del 1998-2003. La nova guerra ha estat fomentada per continuar el saqueig dels rics recursos minerals congolesos i està alimentada pels conflictes ètnics acumulats després de massives migracions al llarg del segle XX a la zona i per les seqüeles del genocidi ruandès del 1994, ja que les milícies responsables es van refugiar posteriorment en aquesta zona del Congo.

Nord Kivu (Congo)

Els interessos contraposats de les grans potències a la zona han impedit fins ara una efectiva resolució diplomàtica del conflicte. La incapacitat operativa militar de la força de l'ONU desplegada al territori ha facilitat l'avanç de les forces rebels i ha deixat la població indefensa davant les violències i brutalitats dels diferents grups armats i fins i tot de les mateixes tropes de l'exèrcit congolès.

L'extracció del buscat mineral coltan és un dels factors que financen el conflicte a l'est del Congo. El coltan s'utilitza per a la producció de tàntal, un mineral resistent a la calor i amb propietats elèctriques que es fa servir per fabricar condensadors i components elèctrics essencials en ordinadors, telèfons mòbils, videojocs i multitud d'aparells tecnològics.

El coltan, extret per poblacions sotmeses gairebé a l'esclavitud, és una de les fonts de finançament dels diferents grups armats que operen a la zona i és exportat cap als països veïns amb la connivència de les grans indústries internacionals. El mateix exèrcit de Ruanda ha estat acusat d'haver obtingut en els últims 18 mesos ni més ni menys que 500 milions de dòlars gràcies al saqueig del coltan congolès. El saqueig dels recursos del Congo no es limita a aquest mineral, sinó que també inclou diamants, gemmes i fustes preades.

L'actual fase de la guerra enfronta les milícies del Congrés Nacional per a la Defensa del Poble (CNDP), liderat pel tutsi Laurent Nkunda, amb l'exèrcit oficial congolès: les Forces Armades de la República Democràtica del Congo (FARDC). Nkunda és considerat per l'ONU com un dels responsables de les matances de Kisangani (antiga Stanleyville) el maig del 2002.

Les Forces Armades de la República Democràtica del Congo (FARDC), més que un exèrcit regular constitueixen un desorganitzat contingent armat, mal pagat, propens a la violència contra la població civil i d'escassa capacitat combativa, que es desplaça amb les seves dones i nens en les mateixes zones de combat.

Un altre actor militar del conflicte són les Forces Democràtiques d'Alliberament de Ruanda (FDLR), constituïdes a partir de les tropes que van participar en el genocidi ruandès del 1994 i renovades amb les noves generacions d'hutus nascuts a l'exili congolès. Aquest grup armat ha creat els seus propis regnes de taifes al Kivu Sud i controla una quarta part del territori d'aquesta regió. A Kivu Nord són presents a les zones de forta població d'origen hutu.

Les FDLR han estat aliades de l'exèrcit congolès durant la gran guerra africana i posteriorment. Oficialment ja no ho són, però els dirigents de les FDLR i oficials de l'exèrcit congolès semblen haver desenvolupat interessos comuns en l'explotació dels recursos minerals de la zona. Les forces rebels de Nkuna també combaten aquests grups armats hutus per compte de Ruanda amb la justificació de la seva responsabilitat en el genocidi del 1994.

Missió de l'ONU al Congo (MONUC)

La Missió de l'ONU al Congo (MONUC), que teòricament té 17.000 soldats, només disposa realment sobre el terreny d'uns 6.000 combatents. La MONUC és criticada per la població perquè ofereix poca protecció real i per Kinshasa per la seva debilitat i per tancar els ulls a les incursions de l'exèrcit ruandès, mentre que el rebel CNDP de Nkunda denuncia el seu suport militar a les tropes congoleses.

El tinent general espanyol Vicente Díaz de Villegas, que va ser nomenat el 8 de setembre del 2008 com a comandant en cap de les forces de l'ONU al Congo, acaba de dimitir oficialment per motius personals, però en realitat a causa de la falta de mitjans per dur a terme la missió i de la resistència de les tropes sota el seu comandament (índies, la majoria) a assumir riscos personals per protegir la població local, segons fonts diplomàtiques.

Les successives onades massives d'immigrants d'origen ruandès han generat tensions, conflictes i profunds ressentiments amb les poblacions congoleses autòctones de la zona (hunde i nande) i, al mateix temps, han traslladat els conflictes entre hutus i tutsis al territori congolès.

La primera d'aquestes grans migracions es va produir a principis de segle, fomentada pel Govern belga colonial, que buscava mà d'obra dòcil. Després se'n va produir una altra a principis dels anys 1960, coincidint amb la independència, que l'antic dictador Mobutu va manipular i va utilitzar per fomentar successives tensions ètniques que afavorissin la consolidació del seu poder. I, finalment, després del genocidi de Ruanda el 1994, es va produir l'última, formada per contingents armats i que va acabar de radicalitzar les comunitats locals.

Els interessos contraposats de les grans potències occidentals tampoc no afavoreixen una actuació internacional coordinada per resoldre el conflicte. Els Estats Units i la Gran Bretanya recolzen l'actual règim de Ruanda, del president Paul Kagame, que sostenen les forces rebels del CNDP de Nkunda. França, per la seva part, dóna suport al president congolès, Laurent Kabila, i es troba enfrontada diplomàticament a Kagame, que acusa París d'haver recolzat l'antic govern hutu i d'haver permès les massacres del genocidi. L'actuació diplomàtica de Bèlgica, l'antiga potència colonial, i del comissari europeu de Desenvolupament, el belga Louis Michel, també ha estat criticada com a contraproduent.