Una escapada turística a Brussel·les

Brussel·les, capital de l’Europa reunificada i d’un país fracturat, mereix una escapada turística, curta o llarga. Més enllà de les institucions europees, l’antiga capital de l’imperi on no es ponia mai el sol de Carles I (V per a Bèlgica) no deixa mai de sorprendre al visitant ocasional, ni l’incorregible reincident.

Grand Place amb la catifa de flors del 15 d'agost

Tot i les desoladores ferides arquitectòniques deixades per l’urbanisme salvatge de la postguerra, Brussel·les conserva encants per seduir tot tipus de viatger, des de l’apassionat de l’art i l’arquitectura fins a l’exigent gourmet, passant per l’amant de la cervesa o la xocolata, l’escodrinyador de paradetes, l’aficionat al còmic i el noctàmbul impenitent.

La primavera i l’estiu són el moment ideal per visitar Brussel·les, ja que els dies són més llargs i lluminosos i la ciutat acull molts certàmens musicals i culturals. Però també l’hivern té els seus encants, amb el seu mercat nadalenc i la ciutat engalanada, malgrat el fred, la grisaille i la pluja freqüent.

Atomium

La visita de la capital belga ha de començar per la Grand-Place, el majestuós conjunt d’edificis que va meravellar Victor Hugo i que és considerada com una de les places més boniques del món.

La Grand Place s’ha de visi-tar al matí quan el sol fa resplendir els daurats de les majestuoses cases dels gremis que envolten l’impressionant ajuntament gòtic i la seva vertiginosa torre de 96 metres d’altura. Però també s’hi ha de tornar a la nit per deixar-se subjugar per l’aspecte misteriós i màgic que confereixen les ombres i les llums als contorns i relleus dels edificis.

Les terrasses i cafès de la Grand Place constitueixen un lloc ideal per començar a descobrir i degustar algun dels més de 250 tipus de cervesa que existeixen a Bèlgica. Aquells que vulguin aprofundir els seus coneixements sobre aquesta verdadera passió belga poden visitar el Museu de la Cervesa a l’antiga casa gremial dels cervesers, que està situada en un angle de la plaça.

A prop de la Grand Place hi ha l’estatueta del cèlebre Mannequen Pis, que simbolitza l’esperit rebel de la ciutat i que disposa d’un guarda-roba amb més de 800 vestits diferents, inclòs el de l’equip del Barça i la indumentària tradicional catalana.

Parc del Cinquantenari

Per anar fins a la catedral gòtica de Sant Miquel i Santa Gúdula des de la Grand Place és aconsellable passar per les senyorials Galeries Reials de Saint- Hubert, que des de la seva inauguració l’any 1847 s’han convertit en un enclavament clàssic de la capital belga.

Les galeries, amb les seves botigues, llibreries, cafès, restaurants, el seu teatre i el seu cine, són un lloc de pas gairebé obligat per a qualsevol persona que es desplaça pel centre de la ciutat. En l’extrem més pròxim a la catedral hi ha un popular i antic cafè amb un nom que crida l’atenció –A la Mort Subite (A la Mort Sobtada)– en honor a la marca de cervesa belga que té la mateixa denominació.

Art Nouveau

Una altra zona del centre de visita obligada és el barri del Sablon, on es pot arribar caminant des de la Grand Place. El barri està dominat per  l’església gòtica de Nostra Senyora del Sablon, considerada com un dels més bonics edificis del gòtic flamíger de Bèlgica.

A prop de l’església hi ha el museu de Belles Arts, el novíssim museu Magritte i el Palau de Belles Arts (Bozar) amb les seves variades exposicions temporals, sala de concerts, teatre i la filmoteca. El Sablon està ple de botigues d’antiguitats i galeries d’art i els dissabtes i diu-menges es fa una fira d’antiguitats a la plaça.

Una mica més enllà, a partir de l’església gòtica de Nostra Senyora de la Capella, s’estén el popular barri de Marolles, que compta amb un molt concorregut mercat diari d’ocasió, amb objectes i mobles vells, discos, llibres, roba i tota mena de trastos.

A sobre de Marolles s’aixeca imponent el gegantí Palau de Justícia, un dels edificis més grans del món.  D’estil clàssic grec-romà, mereix una visita (de dilluns a divendres) per les seves dimensions colossals.

Mural amb personatges de comic

L’Atòmium, el símbol de l’Exposició Universal de 1958, és un altre dels referents de Brussel·les, encara que es troba en un extrem de la ciutat i s’ha d’utilitzar el metro (estació de Heysel) per poder-lo contemplar de prop.

Per als amants de l’arquitectura, hi ha diferents rutes a través de la ciutat per admirar els edificis de l’Art Nouveau. També existeix una ruta a partir del Museu del Còmic (Centre Belge de la Bande Dessinée) per recórrer els grans murals pintats amb personatges de les historietes gràfiques que estan dispersos per la ciutat. El mateix museu és un edifici emblemàtic de l’Art Noveau de Victor Horta.

Si el temps no acompanya, val la pena visitar, al parc del Cinquantenari, els museus d’Art i Història per la seva col·lecció arqueològica i antropològica, l’Autoworld per la seva col·lecció d’automòbils antics o el de l’Exèrcit per la col·lecció d’avions antics i moderns.

Actuació de Jazz a The Music Village

Brussel·les és també una ciutat de contrastos socials i ètnics. A la zona de l’estació de Midi i entre el Parvis de Saint-Gilles i la porta medieval de Hal, encara hi queden bars i botigues de l’antic barri espanyol de la postguerra, mentre que en altres zones hi domina la cultura magribina (Molenbeek. Anderlecht i Schaerbeek) i subsahariana (Matonge).

La vida nocturna és molt animada al centre de la ciutat i en determinats punts dels diferents barris.  No només hi ha bars i locals que no tanquen fins a l’alba, sinó que també s’hi pot escoltar un jazz excel·lent (The Music Village), ballar salsa fins a caure extenuat (Montecristo) i assaborir tot tipus de còctels (L’Archiduc). Al centre, la zona que hi ha al voltant de l’antic mercat de Saint-Gery està plena de bars i és molt popular entre els expatriats i els autòctons. Qui ha dit que Brussel·les sigui una ciutat avorrida?

Els belgues celebren el carnaval a Binche

Els belgues, en especial els francòfons, fan cap en massa a celebrar el carnaval a Binche, una petita ciutat medieval situada en el cor de l'antiga regió hullera i metal·lúrgica d'Hainaut, al sud-oest de Brussel·les. Reconegut com Patrimoni Oral e Immaterial de l'Humanitat per l'UNESCO des de el 2003, el carnaval de Binche es el mes famós de tots els que es celebren a Bèlgica i constitueix el moment culminant de la vida de la ciutat.

"Gilles" de Binche

Durant tres dies, desenes de milers de visitants inunden els carrers del centre històric, encotillat dins dels restes d'una imposant muralla medieval. Per imperatiu climàtic, les festivitats estan molt allunyades de les despullades exuberàncies tropicals brasileres. Però el carnaval de Binche gaudeix també d'un bigarrat colorit i una enorme vitalitat autòctona, dominada per la voluminosa presència dels “Gilles”.

Més enllà de la tradicional desfilada carnavalesca, les batalles de confetis, les disfresses i els balls, el que caracteritza el carnaval de Binche es l'inesgotable ballaire pels carrers d'un miler de “Gilles” durant el “Mardi Gras” (dimarts de carnaval), des de la matinada fins al final de la nit.

Aquest personatges emblemàtics apareixen per primera vegada quatre setmanes abans del diumenge de carnaval per anunciar les festivitats que s'acosten i no tornen a aparèixer fins el “Mardi Gras”.

Els “Gilles”, calçats amb esclops de fusta, estan vestits amb una brusa i uns pantalons decorats amb desenes d'estels, lleons i corones. La brusa està folrada per davant i pel darrera de palla, lo que els confereix el seu aspecte aparatós tan característic.

Els “Gilles” sempre es desplacen acompanyats per tambors, ballen per celebrar l'imminència de la primavera, llencen taronges al públic per estimular la fecunditat i porten a la ma un petit feix de fusta que simbolitza la renovació.

Jove Arlequí de Binche 

Durant els balls del matí porten una màscara de cera, amb unes ulleres verdes i una petita barba i bigoti. Per la tarda, durant el llançament de les taronges, porten sobre el seu cap un aparatós barret de plomes d'estruç, que pesa prop de tres quilos.

Aquestes figures llegendàries, els orígens de les quals es perden en les tradicions paganes, s'associen històricament, segons els investigadors, a una festa de disfresses organitzada a 1549 per Maria d'Hongria en honor a la visita del seu germà Carles V (I a Espanya), en la que els invitats disfressats d'inques peruans se'ls denominava “Gils”.

La tradició exigeix que els “Gilles” només mengin ostres i només beguin champagne durant tota la jornada del “Mardi Gras” des de les 4 de la matinada, encara que a algun al·lèrgic al marisc se li permet substituir les ostres per salmó fumat.

Altres regles del comportament públic dels “Gilles” son no fumar, no utilitzar el telèfon mòbil, no menjar pel carrer, no donar signes d'ebrietat, no donar un petó a la seva dona i no agafar als nens en braços.

A la regió flamenca, el carnaval més famós es el d'Aalst (Alost, en francès), al nord de Brussel·les, amb una espectacular desfilada dominical en la que participen més de 70 confraries disfressades i un “Mardi Gras” dominat per la nodrida presència de les “Voil Jeannetten” (literalment Brutes Joanetes, en neerlandès), homes disfressats de dones.

Una visitant del carnval de Binche

Un altre carnaval famós a Bèlgica es el de la localitat valona de Stavelot, on els personatges característics son els “Blancs-Moussis”, vestits amb unes túniques i unes caputxes blanques, que evoquen els hàbits dels monjos i que porten una mascara amb un llarg nas vermell punxegut.

Els “Blancs-Moussis” foren creats per la població a l'Edat Mitja com a reacció a la prohibició decretada a finals del segle XV pel príncep-abat per impedir que els monjos continuaren participant a les festivitats del carnaval com era costum.

Al principi, la població de Stavelot es disfressà amb una indumentària del mateix tipus i color que la dels monjos per expressar el seu rebuig a l'arbitraria decisió del príncep-abat, Al final, després de noves prohibicions, la població optà per una vestimenta blanca menys conflictiva, però que amb la seva caputxa seguia recordant als monjos.

Una passió belga

Tot bon belga adora les patates fregides i té la seva paradeta favorita on adquirir-les i on amanir-les amb fins a 28 tipus de salses diferents.  La irresistible passió per les sempre presents 'frites' (patates fregides) és una de les poques coses que comparteixen sense disputa flamencs i francòfons, tan distanciats en la majoria de les altres qüestions en aquest país fracturat.

Maison Antoine a la plaça Jourdan

Els belgues mengen les 'frites' en cucurutxos de paper caminant pel carrer, als bars i cafès, asseguts en una plaça o còmodament instal·lats a casa al matí, migdia, tarda i fins i tot nit. Les 'frites' constitueixen una peça essencial del patrimoni culinari i cultural belga, molt més quotidianes que els també tradicionals musclos, malgrat el seu caràcter dietètic poc saludable. Les parades de fregits no sols són presents a tots els llocs estratègics de les ciutats belgues, sinó que s’escampen com bolets al llarg de les carreteres i autopistes.

El Govern való promociona activament el consum de 'frites' amb una setmana dedicada a la patata fregida per desembre, malgrat les protestes i les queixes dels metges i els nutricionistes, que consideren aquesta promoció perniciosa davant de l'epidèmia d'obesitat entre la població belga, en especial la francòfona, menys inclinada a les activitats esportives que la flamenca.

Amb documents a la mà, els belgues s’atribueixen fins i tot la invenció de les patates fregides i qualifiquen els francesos d’imitadors poc afortunats. Un manuscrit de l’any 1781 de Joseph Gérard narra que ja hi havia la tradició d’elaborar patates fregides a la zona de Namur, Dinant i Andenne, al costat del riu Mosa, des de com a mínim 100 anys abans.

Fritland al vespre en el centra de la capital belga

Les patates tallades en forma allargada i fregides van començar a utilitzar-se com a substitut dels tradicionals peixets fregits quan el riu es gelava i quan la pesca resultava escassa.  Les patates precisament es tallaven de manera allargada per imitar els peixos que substituïen a les taules de la població més humil de la zona valona.

Els belgues sostenen a més a més que el nom anglès de 'French Fries' no es refereix a que siguin d'origen francès, si no que la paraula 'french' deriva en aquest cas del verb utilitzat a Estats Units per referir-se a tallar en palets i que aquesta interpretació ja figurava en un llibre de receptes nord-americà de finals del segle XIX, abans de que els soldats d'Estats Units es familiaritzaren amb les patates fregides en el Front de l'Oest durant la Primera Guerra Mundial.

França, fidel a la seva afició al 'grandeur' també reivindica la paternitat de les 'frites' i assegura que la seva existència està documentada ja en l'època de la gloriosa Revolució de 1789, on es coneixien com les patates del Pont-Neuf, per que allà es servien.

L’opinió més arrelada sosté que la millor parada de fregits de Brussel·les· les és la Maison Antoine de la plaça Jourdan, al límit del barri europeu.  Una reputació aconseguida gràcies a 61 anys de servei continu i consolidada a través de les guies de viatges, els blocs i els comentaris que deixen a Internet tant els belgues com els turistes.

La Maison Antoine va ser fundada el 1948 per Antoine Desmet i la seva dona quan van decidir abandonar la seva activitat de fregidoria ambulant de fira en fira per establir-se al cor d’Etterbeek. La petita barraca original s’ha transformat amb el pas dels anys en un quiosc amb un doble taulell gestionat per la quarta generació familiar i al davant de la qual hi ha gairebé permanentment una doble i llarga fila de clients per comprar les seves 'frites'.

La recentment renovada Frit-Flagey a la plaça Flagey

Però no tothom comparteix aquesta opinió i la petita fregidoria Frit-Flagey, recentment renovada, és considera per molts brussel·lesos com la millor de la ciutat.  Situada a la plaça Flagey, un dels focus de la vida social de Brussel·les fora del barri antic, la petita barraca compta entre els seus fidels defensors la cèlebre escriptora Amélie Nothomb i manté també una cua gairebé permanent de clients.

Algunes altres parades de patates fregides ben populars a Brussel·les· les són Fritland, al centre de la ciutat; Clémentine, a la plaça Saint Job d’Uccle, i Charles, a la plaça Dumon de Stockel, per esmentar-ne tan sols uns pocs exemples.

Uns dies abans d'acabar el 2009, va tencar una altre de les fregidories més clàssiques de la capital, la paradeta Martin, a la plaça de Saint-Josse, després de 78 anys servint patates fregides a tot el popular barri de la capital. La noticia ocupà una capçalera de pàgina en el diaries belgues, de la mateixa manera que la premsa belga recollí àmpliament les múltiples movilitzacions ciutadanes que es van produir successivament per preservar la petita fregidoria de la plaça Flagey durant els avatars de les eternes obres de remodelació de l'indret que es menjaren literalment la plaça durant un pilot d'anys.

(Vaig publicar una primera versió el 22 de gener de 2010)

La jove de Nevers

Mai vaig arribar a saber el seu nom. De ondulada cabellera i engrescador somriure, l'encisadora mirada del seus profunds ulls foscos podia arribar a fer oblidar la voluptuositat de les seves generoses i apreciables formes. En una Nevers molt allunyada dels recordats personatges de Paul Féval, ella evolucionava entre les taules d'aquella terrassa de la plaça Carnot amb la mateixa despreocupació que Aurora en un dels balls de la cort borbònica de la novel·la “El Geperut” .

Palau dels Ducs de Nevers dels segles XV i XVI

M'havia aturat a aquesta ciutat al costat del riu Loire per les seves ressonàncies literàries personals: Nevers, l'estocada de Nevers, aquella seqüència imbatible d'atacs i parades amb l'espasa que conduïen a l'inevitable i definitiva estocada mortal entre ells ulls, el secret de la qual s'havia transmès de generació en generació dins de l'antic llinatge ducal i que la discutida veracitat de la mateixa reivindiquen actualment els clubs d'esgrima de la ciutat com un fet demostrat. Sí, una novel·la i una estocada m'havien conduit a aquest allunyat racó de la França profunda, fora dels principals eixos de comunicació i d'aspecte adormit, malgrat la destacada riquesa del seu patrimoni cultural.

Estatua de la Catedral de Nevers

Per a la meva generació, que va haver d'aprendre masses coses del llibres, figures llegendàries com l'imbatible Enric de Lagardère formen part del nostre imaginari col·lectiu, d'aquella educació romàntica rebuda a través de les novel·les, que ens feren interioritzar un sentit de l'honor i del deure, potser anacrònic en aquests temps d'utilitarisme exacerbat i d'una deshumanitzada tecnologia punta.

Després de tants anys, encara ressonen en les meves oïdes frases grandiloqüents com aquella de “si tu no vas a Lagardère, Lagardère irà a per tu”, de l'època de les meves lectures infantils i del enlluernament davant de la pel·lícula d'André Hunebelle, en la que el carismàtic Jean Marais interpretava a Enric de Lagardère i François Chaumette al malèvol príncep de Gonzague, una pel·lícula literalment devorada en el cine de Figueres acompanyat dels meus avis, en aquelles desaparegudes sessions dobles dels anys seixanta, abans de que la televisió i el vídeo imposessin els seus propis ritmes, tant allunyats de la màgia inoblidable de les sales fosques del cines Sala Edison, Juncaria, Teatre Jardí o Las Vegas de la capital de l'Alt Empordà.

Torre de la Porta de Croux a Nevers (S. XIV)

Després d'haver explorat tots els racons possibles de la històrica Nevers, la meva mirada i la meva atenció es concentraven ara en aquesta Aurora contemporània, encara que la seva despreocupada remenada entre les taules lluint unes esveltes cames amb prou feines tapades per una escassa minifaldilla em feia pensar cada cop més en la provocativa Léonore (Eleanor Parker) de la pel·lícula Scaramouche que en la ingènua filla del duc de Nevers.

Inclinat-se sobre la meva taula per que no em perdés cap detall de la rotunda bellesa exuberant dels seus joves pits, que una brusa negligentment descordada pretenia realçar encara més, em recomanà una cervesa artesanal de nom prometedor i insinuant: “Cervesa de l'Abadia de Gaudir”. Però abans de que pogués expressar-li la meva satisfacció per el seu encertat consell i intentar esbrinar al menys el seu nom, ella havia desaparegut misteriosament del local, deixant darrera d'ella el record d'una bellesa desbordant i inaccessible, com la majoria dels somnis.

(Publicat originalment el 2 de gener de 2011)            

Lliçons de la crisi a Líbia

(Publicat originalment el 17 d'abril de 2011)

La crisi a Líbia està lluny de resoldre’s, però els gairebé dos mesos transcorreguts des de l’inici de la protesta popular contra el règim autoritari del coronel Muammar Gaddafi ja permeten extreure algunes lliçons sobre l’estratègia polític-militar de la Unió Europea (UE) que poden ser extrapolables a altres crisis internacionals.

Avió de l'operació de l'OTAN a Líbia

Primer. La diplomàcia declarativa no serveix per a res, només tranquil·litza la consciència de qui les emet. Les pures declaracions de condemna de la repressió del règim de Gaddafi que va emetre inicialment la UE no van tenir, ni podien tenir cap resultat pràctic, perquè no anaven acompanyades de mesures de pressió adequades per intentar aturar aquesta repressió.

Segon. Quan es declara públicament que un règim és il·legítim i ja no pot seguir dirigint un país, com va fer posteriorment la UE amb Gaddafi, s’ha d’estar disposat a adoptar immediatament totes les mesures polítiques, econòmiques i fins i tot militars necessàries per a enderrocar aquest règim i a recolzar activament l’oposició d’aquest país per tots els mitjans possibles sense escatimar recursos. Si no s’està disposat o preparat per a això, és millor llavors no trencar les relacions diplomàtiques amb aquest règim i intentar influir-hi a través d’incentius econòmics i polítics.

Vaixells de l'OTAN a la costa líbia

La UE va posar contra el mur el règim de Gaddafi, però després no va adoptar mesures contundents adequades per empènyer la seva caiguda. Fins i tot, l’adopció de sancions econòmiques es va produir amb una enorme lentitud.

Si no hagués estat per la fermesa de França i la Gran Bretanya, que es van mobilitzar per obtenir un aval de l’ONU per a una intervenció militar limitada a Líbia, les forces de Gaddafi haurien escombrat la població rebel i haurien arribat fins a la frontera egípcia. Llavors, la UE hauria emès una vegada més una declaració de condemna inútil, però Gaddafi s’hauria consolidat en el poder i la revolta popular hauria estat aixafada, cosa que al seu torn hauria enviat un senyal demolidor per a les esperances de democratització al món àrab.

Només s’ha de recordar que el primer atac aeri francès a Líbia el 19 de març es va produir per evitar la imminent caiguda de Benghazi, l’últim bastió dels rebels, després que les forces de Gaddafi haguessin recuperat una darrere l’altra la majoria de les ciutats rebels davant la passivitat de la UE.

Tercer. Quan es decideix una intervenció militar, com en el cas actual de Líbia, s’ha de tenir prèviament una estratègia política clara dels objectius a curt, mitjà i llarg termini que es volen obtenir i els mitjans que s’està disposat a utilitzar. Aquesta estratègia és la gran absent de la intervenció a Líbia i explica els vaivens de les operacions.

Avions de l'OTAN a l'operació a Líbia 

La intervenció s’ha iniciat oficialment per protegir la població civil, però l’objectiu polític real hauria de ser fer possible l’enderrocament del règim de Gaddafi per la seva població, ja que la UE i la comunitat internacional no es poden permetre que es perpetuï en el poder un líder al qual s’ha decidit acusar de crims contra la humanitat i al qual el Tribunal Penal Internacional de l’ONU està preparant la seva imputació.

L’absència d’una estratègia clara explica que els atacs de l’OTAN no hagin estat més contundents i no hagin destruït amb més intensitat i rapidesa les capacitats militars de Gaddafi per precipitar la seva caiguda. Aquesta falta d’una estratègia elaborada també explica l’escàs suport polític, econòmic i logístic als rebels. La UE i l’OTAN estan simplement reaccionant dia a dia l’evolució dels esdeveniments sobre el terreny sense un pla clar a llarg termini i això pot conduir a un conflicte de llarga durada i a un estacament de la situació, amb tota la perillosa inestabilitat regional i pèrdua de credibilitat occidental que genera.

Quart. La crisi ha demostrat que la ministra europea d’Afers Estrangers, Catherine Ashton, no és la persona adequada per a aquest càrrec tan important i en el qual s’havien posat tantes esperances. En lloc de dissenyar i promoure una política exterior adequada per als interessos de la UE i de convèncer cada un dels 27 països de recolzar aquesta política, Ashton s’ha limitat a convertir-se en el portaveu d’Exteriors de la desunió dels Vint-i-set.

Catherine Ashton al Consell de Ministres de l'UE

La falta de visió global internacional i geoestratègica, de coratge polític i d’iniciativa d’Ashton va quedar patent des de l’inici de la revolta àrab a Tunísia, es va agreujar en la crisi d’Egipte i s’ha transformat en un desastre en l’actual crisi de Líbia. Ashton fins i tot va preferir enviar una delegació a Trípoli enmig del conflicte en lloc d’enviar-la a Benghazi.

Ashton ha optat per l’actitud passiva d’assumir el mínim comú denominador de la divisió dels Vint-i-set, en lloc d’actuar hàbilment per sumar voluntats al voltant d’una política exterior europea coherent, com feia el seu antecessor en el càrrec, Javier Solana, amb moltíssims menys mitjans a la seva disposició. Han hagut de ser França i la Gran Bretanya els que assumissin aquest paper de mobilitzar la UE i la comunitat internacional.

Si Ashton no canvia radicalment la seva actitud, la política exterior europea seguirà sent la suma desorganitzada dels interessos divergents dels Vint-i-set, sense cohesió i amb limitada efectivitat i influència a nivell internacional.

Bèlgica va a la deriva

(Publicat originalment el 27 de gener de 2011)

Nou mesos  després de la caiguda del Govern i set mesos i mig després de les eleccions generals del 13 de juny, Bèlgica va a la deriva. Les profundes divergències entre els partits de la majoria flamenca i de la minoria francòfona sobre la reforma de l’Estat i del finançament de les regions van conduir ahir a l’últim mediador real a tirar definitivament la tovallola.

Una parella es dona un petó sota la bandera

Albert II ha acceptat la dimissió irrevocable del senador socialista flamenc Johan Vande Lanotte i ha iniciat una nova ronda de consultes per buscar un nou mediador per a una missió que cada vegada més sembla impossible: aconseguir un acord entre flamencs i francòfons i constituir un Govern.

“L’impàs és total”, titulava avui a la portada el diari La Libre Belgique. “Sense compromís no hi ha país” titulava Le Soir. La crida als partits polítics per part dels més de 30.000 manifestants el 23 de gener als carrers de Brussel·les a consensuar un Govern no ha servit de res. “Vergonya”, titulada el diari flamenc De Morgen, recollint l’eslògan dels manifestants.

Els partits flamencs i francòfons es responsabilitzaven avui mútuament del nou fracàs de la classe política belga. Els flamencs acusen els francòfons de tancar-se en un immobilisme i els francòfons els retreuen de pretendre reformes irrealistes.

Estimo Bèlgica, en neerlandés

Els independentistes de la Nova Aliança Flamenca (NVA), vencedors de les últimes eleccions, i els democristians flamencs (CDV), segona força política flamenca, reclamen en la seva última proposta com a mínim una regionalització de les polítiques d’ocupació i assistència sanitària. “Inacceptable”, han respost els socialistes (PS) i centristes (CDH) francòfons, que veuen en això la ruptura de la solidaritat interna del país i la preparació del desmantellament de Bèlgica.

Flandes, la regió més poblada, més rica i més dinàmica del país, reclama un substancial increment de competències i una modificació radical del sistema de finançament per reduir les quantioses transferències de fons cap a la deficitària i empobrida comunitat francòfona, amb una baixa recaptació fiscal, un atur molt elevat i quantiosos subsidis socials.

Una manifestant en favor de l'unitat de Bèlgica

Els partits francòfons volen limitar l’abast de la reforma i del finançament regional per por de veure reduït substancialment el diner públic que la comunitat francòfona rep de l’Estat, cosa que obligaria a retallar les prestacions socials o a apujar els impostos, ja molt elevats.

Tothom coincideix que la convocatòria de noves eleccions no resoldria els problemes, sinó que radicalitzaria encara més la situació. Mentre el monarca inicia una nova ronda desesperada de consultes, Bèlgica s’encamina a batre el rècord mundial de país sense Govern i superar l’Iraq, com a mostra implacablement el comptador digital de la web Le Record du Monde

EUA comença a cobrar pel permís per viatjar al país

(Publicat originalment el 9 de setembre de 2010)

Mentre els Estats Units sotmeten els ciutadans europeus que viatgen al seu país a un nova imposició arbitrària, la Unió Europea (UE), la Comissió Europea i els principals governs europeus callen i es comporten com simples súbdits en comptes dels aliats independents que afirmen que són.

Aeroport de Zaventem (Bèlgica)

Els ciutadans espanyols i europeus que vulguin viatjar als EUA per a estades curtes d'oci o negocis han de pagar des del 8 de setembre del 2010 una tarifa de 14 dòlars (uns 11 euros al canvi actual) per obtenir l'Autorització Electrònica de Viatge (ESTA, en anglès), sense la qual no podran pujar a bord de l'avió o del vaixell amb destinació a aquest país.

La nova imposició constitueix un nou desequilibri en contra d'Europa en les relacions transatlàntiques i una nova mostra de la profunda debilitat política de la Unió Europea (UE) davant els EUA, que es poden permetre maltractar el seu principal soci polític sense conseqüències.

Els ciutadans nord-americans visiten Europa sense pagar cap taxa, sense controls humiliants a l'arribada i sense la necessitat d'entregar les dades de la seva targeta de crèdit, ni el correu electrònic, domicili...etc. als serveis secrets o policials europeus.

Per contra, els ciutadans europeus que viatgen als EUA han d'entregar totes les seves dades personals (incloent-hi el número de la targeta de crèdit amb què ha pagat el bitllet) a l'Administració nord-americana a través de les companyies aèries. A l'arribar als EUA se'ls prenen les empremtes dactilars dels deu dits i se'ls fitxa fotografiant fins i tot l'iris de l'ull com si es tractés de delinqüents. Ara, a més han de pagar una taxa per poder viatjar al país.

Aeroport de Lisboa (Portugal)

Malgrat aquest tracte discriminatori, la UE, la Comissió Europea i els governs dels Vint-i-set s'afanyen a satisfer qualsevol exigència nord-americana, com ja va passar amb l'entrega i l'emmagatzematge durant anys de totes les dades personals dels viatgers i amb l'autorització per espiar les transaccions financeres, que primer els EUA van començar de manera clandestina fins que es va descobrir la jugada. Ara han acceptat la reintroducció d'un visat encobert sense dir ni piu.

El permís electrònic per viatjar als EUA es va introduir de forma obligatòria el 12 de gener del 2009 per als ciutadans dels 36 països del món que, com Espanya i la majoria dels països de la UE, estaven exempts fins llavors de visat per a visites d'una durada de fins a 90 dies.

L'Administració nord-americana va introduir aquest visat encobert amb l'argument de reforçar la seguretat nacional i evitar que persones sospitoses d'activitats terroristes o delictives puguin viatjar al país.

L'autorització electrònica, que s'ha de sol·licitar a través d'internet almenys 72 hores abans de l'inici del vol (https://esta.cbp.dhs.gov/esta/), era inicialment gratuïta, però des del principi Washington ja va insinuar que aquesta gratuïtat era només temporal.

Ara, els EUA han introduït dues taxes diferents per finançar-la que sumen els esmentats 14 dòlars i que reforcen el caràcter real de visat encobert que constitueix l'Autorització Electrònica de Viatge.

Aeroport de Zaventem (Bélgica) de matinada 

Els primers quatre dòlars serveixen per pagar els costos nord-americans de tramitació de la sol·licitud. Els altres 10 dòlars addicionals es carreguen al concedir el permís electrònic de viatge. Si l'autorització no es concedeix, aquesta segona taxa no es carrega al sol·licitant. El pagament s'ha de fer mitjançant una targeta de crèdit Visa, American Express, MasterCard o Discover, les dades de la qual s'han d'introduir a l'omplir la sol·licitud.

L'autorització és valida per dos anys, a menys que el passaport expiri abans. A més de les dades personals, el viatger ha de respondre si té alguna malaltia contagiosa, algun problema físic o mental, si és consumidor o addicte a drogues i si ha estat detingut o condemnat per qüestions morals o per possessió de substàncies il·lícites. Després hi ha les habituals preguntes relatives al terrorisme, l'espionatge i la immigració i una de relativa als conflictes de custòdia de nens en què un dels progenitors sigui nord-americà.

L'obtenció de l'autorització electrònica no garanteix totalment l'entrada als EUA, com adverteixen les autoritats nord-americanes, ja que els agents fronterers als aeroports tenen potestat per denegar l'entrada al país si ho consideren pertinent, malgrat disposar del permís de viatge.

La comissària europea d'Interior, Cecilia Malmström, va expressar a l'agost el seu «profund» malestar pels plans dels EUA de cobrar la taxa, però després la Comissió Europea no ha adoptat cap mesura efectiva de pressió, ni ha proposat als governs dels Vint-i-set cap mena de resposta a Washington.

Bèlgica, una crisi existencial

(Publicat originalmente el 24 de maig de 2010)

Quan falten tres setmanes per a unes eleccions legislatives clau per al futur de Bèlgica (13 de juny de 2010), el país fa la impressió d'anar més a la deriva que mai. Mentre els partits i la població flamenca es preparen per anar a les urnes amb el decidit objectiu de transformar l'actual Estat Federal en un Estat Confederal, la població francòfona sembla dominada per l'apatia i els partits francòfons, ancorats en una estratègia de resistència numantina a les exigències de la majoria flamenca, no semblen capaços de presentar cap alternativa viable al progressiu desmantellament de l'estat belga que va fent Flandes.

Jove a favor de l'unitat de Bèlgica

Bèlgica és un país fracturat des de fa molts anys, on les comunitats flamenca i francòfona viuen cada vegada més separades i d'esquena l'una de l'altra, amb una creixent radicalització nacionalista a Flandes en cada una de les eleccions des de l'inici del nou segle.

L'enèsima crisi política del país, amb la tercera dimissió del primer ministre, Yves Leterme, en tan sols dos anys, i la convocatòria d'eleccions anticipades a causa dels conflictes regionals, reflecteix aquesta realitat social amb tota la seva cruesa.

Després de les eleccions del juny del 2007, Bèlgica va necessitar deu mesos de tempestuoses negociacions polítiques per aconseguir formar una inestable coalició governamental democristiana-liberal-socialista de cinc partits. Després dels comicis del 13 de juny, la tasca es presenta encara més àrdua i incerta.

SENSE BASE PER A UN CONSENS

Les posicions entre els partits flamencs i francòfons són tan distants que no hi ha una base a sobre de la qual construir un consens sobre el model d'estat i de relacions entre les dues comunitats. «¿Aquest país té encara algun sentit?», es preguntava a la portada el principal diari francòfon Le Soir el dia 23 de abril, condensant en una sola frase la situació real de Bèlgica.

Kraainem, a la periferia de la capital

L'actual crisi és fruit de la pugna entre flamencs i francòfons pel control polític i lingüístic de la perifèria de Brussel·les. Però és molt més profunda i va molt més enllà del bloqueig de l'escissió del districte electoral i judicial que uneix Brussel·les amb els 35 municipis flamencs de la seva perifèria que ha fet caure el Govern. És la pròpia concepció de Bèlgica i de la convivència de les dues comunitats el que està en qüestió.

Flandes, la comunitat més poblada, rica i dinàmica de Bèlgica, s'ha transformat al llarg de les últimes dècades en una nació de facto, amb una agenda i uns objectius polítics propis i amb la voluntat de convertir-se a la llarga en un Estat.

Després de la segona guerra mundial, els flamencs, la comunitat històricament pobra, marginada i menyspreada socialment i políticament, han anat assumint de mica en mica un creixent pes econòmic i polític a Bèlgica, que els ha permès aconseguir un reconeixement de drets regionals i lingüístics cada vegada més ampli. Ara, al sumar el 60% de la població, detenen així mateix la majoria del Parlament federal.

RADICALITZACIÓ NACIONALISTA

L'èxit electoral de l'extrema dreta independentista flamenca, el Vlaams Belang (Interès Flamenc, antigament denominat Vlaams Blok) ha empès a més els altres partits flamencs a assumir unes posicions cada vegada més nacionalistes i exigir poders cada vegada més amplis per a Flandes.

Oficina del Vlaams Belang a Mechelen

La dissolució de l'antic partit nacionalista flamenc Volksunie (Unió Popular) el 2001 i la integració de part dels seus membres en els altres partits flamencs han accentuat aquesta tendència.

La Nova Aliança Flamenca (NVA), on es van agrupar la majoria dels antics membres de Volksunie i que defensa la independència a mitjà termini de Flandes, apareix precisament com a favorit en les eleccions i els primers sondejos li auguren convertir-se en el partit amb més diputats en el nou Parlament federal belga: 22 de 150 escons.

La NVA obtindria, segons els sondejos, el 22,9% dels vots de Flandes, 4 punts davant dels democristians (CDV). Sumant els vots atribuïts a les forces radicals, Vlaams Belang (12,5%) i Llista Dedecker (3,9%), els partits que donen suport a la independència de Flandes sumen gairebé el 40% de les intencions de vot.

Seu de la Presidència de Flandes

Després d'obtenir un Estat Federal el 1993, l'objectiu ara de Flandes és aconseguir un Estat Confederal, amb una total regionalització dels impostos i de la seguretat social, que la minoria francòfona tem que sigui l'antesala de l'escissió definitiva.

A LA DEFENSIVA I SUBSIDIADA

La comunitat francòfona representa al voltant del 40% de la població i viu repartida a Walonia i Brussel·les. Davant dels flamencs que tenen Flandes com a referència identitària nacional, els francòfons són els que defensen una Bèlgica al més integrada possible, perquè necessiten les subvencions amb els fons recaptats a Flandes per mantenir el seu nivell de vida i perquè si Bèlgica es dissol no els queda res.

Manifestació de maig de 2010

L'abans totpoderosa comunitat francòfona, que va dominar econòmicament, socialment i políticament Bèlgica fins fa poques dècades, es troba a la defensiva. Està empobrida arran de les successives crisis de la mineria i de la indústria siderometal·lúrgica i per la pèrdua de la riquesa procedent del Congo, sense que hagi estat capaç de generar un nou teixit empresarial potent que substitueixi el perdut.

Sense les transferències procedents de Flandes, la protecció social francòfona s'hauria de retallar en un 30%, segons determinats estudis. La comunitat francòfona no ha estat conscient de l'enorme esforç financer que han suposat per a Flandes aquestes ajudes, ni del malestar creixent que es generava al nord del país per l'autoabandonament de Walonia en una crisi endèmica i pel seu acomodament a una cultura del subsidi i a l'assegurança d'atur pràcticament eterna.

SENSE NEXE D'UNIÓ

La fixació de la frontera lingüística definitiva que va instaurar una divisió de Bèlgica per la meitat el 1962, va allunyar decisivament una comunitat de l'altra. Des de fa unes quantes dècades no hi ha cap partit d'àmbit estatal i les relacions entre els partits flamencs i francòfons de la mateixa família política són nul·les. La fragmentació arriba a tots els àmbits de la vida quotidiana, fins i tot les federacions esportives estan separades.

Llibres sobre la crisi belga

Cada comunitat viu al seu món, veu televisions diferents i llegeix uns diaris diferents que només donen notícies negatives del que passa a l'altra part del país: Corrupció francòfona, impunitat dels delinqüents i abusos de la protecció social als mitjans de comunicació flamencs i corrupció flamenca i persecució dels francòfons a Flandes als mitjans de comunicació francòfons.

Fins i tot les novel·les, les pel·lícules, els programes televisius i els còmics d'èxit són diferents en un costat i l'altre de la frontera lingüística. Els flamencs acostumen a saber francès, però eviten parlar-lo al seu territori, mentre que un alt percentatge de francòfons no sap neerlandès.

Noia amb la bandera pintada a la cara

En aquest context, els flamencs exigeixen posar fi al districte electoral i judicial de Brussel·les-Hal-Vilvoorde (BHV) per establir l'homogeneïtat territorial, política i lingüística de Flandes i per frenar el que consideren una creixent «invasió francòfona» del seu territori.

Els partits francòfons es resisteixen a aquesta escissió perquè retallaria el dret dels 150.000 francòfons que resideixen a la perifèria flamenca de Brussel·les a ser jutjats en francès, a utilitzar el francès en les seves relacions amb la administració i a votar partits de la seva llengua. Els francòfons consideren aquesta escissió com una vulneració de les garanties donades quan es va fixar la frontera lingüística del país. Per als flamencs és essencial consolidar la frontera lingüística com a frontera política, mentre que els francòfons hi veuen la preparació de la independència de Flandes.

APATIA I DESCRÈDIT

Malgrat aquest temor francòfon a la ruptura del país, la mobilització ciutadana en defensa de la unitat de Bèlgica és molt feble. Les banderes tricolors belgues han reaparegut a les finestres i balcons de la capital, però amb menys intensitat que el 2007, i la manifestació celebrada el 16 de maig a Brussel·les en defensa de Bèlgica va ser un fracàs. Amb prou feines hi van participar unes 3.000 persones, mentre que el 2007 una manifestació similar va mobilitzar 35.000 persones a la capital, encara que també va suposar una participació escassa per a una població francòfona d'uns 4 milions de persones.

Bandera belga a la finestra d'un pis a la capital

A l'apatia ciutadana s'hi suma un marcat descrèdit dels polítics belgues, en especial dels francòfons, amb l'acumulació de casos de corrupció, prebendes i tripijocs entre amics i cada vegada més allunyats de la realitat quotidiana dels ciutadans.

Els partidaris de boicotejar el vot obligatori per expressar la seva repulsa a l'establishment polític, malgrat el risc de ser multats amb 55 euros, s'estan mostrant molt actius. Aquesta campanya ha trobat el suport públic de figures destacades, com el cantant flamenc Stijn Meuris. El web http://www.jenevotepas.be/ ha aconseguit més de 5.000 adhesions en molt pocs dies i altres grups a Factbook, que proposen anar a la piscina en lloc d'anar a votar també acumulen ja més de 12.000 adherents.

Els escàners que despullen ataquen de nou

(Publicat originalment el 7 de gener de 2010)

A causa d'un error generalitzat dels serveis d'intel·ligència nord-americans, que va possibilitar que un jove extremista nigerià que figurava en la llista de presumptes terroristes pugés a bord d'un avió amb destinació a Detroit sense cap control específic, els polèmics escàners corporals que despullen el viatger han tornat a ressorgir amb un ímpetu aclaparador a Europa.

Exemple d'escàner que despulla

El fallit atemptat, en comptes de promoure la revisió intel·ligent d'una estratègia de seguretat que s'ha demostrat poc eficaç, sembla que només ha reafirmat la posició de les autoritats nord-americanes en el sentit que tot passatger és sospitós i que, per tant, s'han de reforçar encara més els controls. No obstant, com va assenyalar encertadament el president de Lufthansa, Wolfgang Mayrhuber, encara és hora que s'enxampi un sol terrorista en els controls de seguretat dels aeroports.

La instal·lació generalitzada dels escàners que despullen, que va intentar promoure la Comissió Europea el 2008, va ser paralitzada gràcies al sentit comú del Parlament Europeu i d'un grup de governs europeus, encapçalat per Alemanya. Els EUA estan pressionant des de principis del 2010 els governs europeus perquè instal·lin aquests aparells i perquè facin un control individual i personalitzat de cada passatger. La Gran Bretanya, Holanda i Itàlia han anunciat que els instal·laran.

L'Executiu comunitari també ha anunciat que tornarà a proposar la instal·lació generalitzada d'aquests controvertits escàners als aeroports europeus una vegada es comprovi que no tenen efectes perjudicials per a la salut, que són eficaços i que es protegeix la intimitat de les persones. És sorprenent que la Comissió Europea només descobrís que havia de preocupar-se dels possibles efectes nocius per a la salut humana de la reiterada submissió dels passatgers a radiacions quan l'Eurocambra va plantejar aquest problema.

Una vegada més, davant un nou risc de seguretat, les autoritats dels EUA i Europa s'inclinen per multiplicar els controls per demostrar que fan alguna cosa, encara que aquesta complicació addicional de la vida dels viatgers tingui tan poca eficàcia, com la restricció imperant sobre els líquids en l'equipatge de mà.

L'únic cas d'un avió de passatgers destruït per un atemptat en què es van utilitzar explosius líquids es va produir el 29 de novembre de 1987, en un Boeing 707 de Korean Airlines, en què van morir 115 persones. Després d'aquest atemptat la gent va seguir volant sense especials controls, ni restriccions, fins que la psicosi creada pels atemptats de l'11 de setembre a Nova York va introduir una política de control extrem, com si cada passatger planegés destruir l'avió en què vola.

Un escàner corporal al aeroport

La restricció en el transport de líquids en l'equipatge de mà només es va introduir gairebé 20 anys després d'aquest únic atemptat exitós. La restricció va ser imposada per la Gran Bretanya a la resta del món el 2006, quan la policia va descobrir l'agost del 2006 un complot que pretenia combinar a bord dels avions uns explosius líquids. Els autors van ser detinguts abans que es plantegessin ni tan sols obtenir el material per a les bombes casolanes i, a més, hi ha dubtes que haguessin estat capaços de fabricar-les.

És a dir, no hi ha hagut mai ni el més mínim risc real que es produís un atemptat contra els vols amb destinació als EUA i el Canadà que sortien de l'aeroport londinenc de Heathrow, malgrat que el llavors ministre de l'Interior britànic, John Reid, va intentar persuadir el món del contrari amb l'operació antiterrorista aeroportuària més paranoica i caòtica que s'hagi desfermat mai.

Malgrat això, els viatgers són obligats a desfer-se de qualsevol líquid o gel que no hagin facturat i que estigui en un recipient superior a 100 mil·lilitres, per no parlar de l'obsessió per fer descalçar els viatgers i treure's el cinturó. Només a l'aeroport de Frankfurt es calcula que els passatgers són forçats a abandonar 1,5 tones de líquids cada dia (begudes, licors, perfums, pasta dentífrica, cosmètics...).

Els líquids autoritzats, continguts en una bossa de plàstic transparent d'un litre com a màxim, han de ser trets de l'equipatge de mà i passats a través de la maquina de raigs x. Aquest control únicament serveix per vigilar que els recipients tenen la mida autoritzada, ja que l'aparell és incapaç de distingir un líquid normal d'un d'explosiu. És més, fins ara no s'ha descobert cap explosiu líquid en els controls dels aeroports.

Els experts en seguretat coincideixen a dir que les úniques mesures realment efectives que s'han adoptat després de l'11 de setembre del 2001 són l'assegurament de la cabina de pilotatge de l'avió i la predisposició dels passatgers a reduir immediatament qualsevol viatger que adopti un comportament sospitós. Tota la resta és pur xou per fer la impressió que tot està sota control, quan en realitat no és així.

En els controls de seguretat, als passatgers se'ls retiren des d'un petit tornavís fins a eines de manicura. Però després aquest mateix passatger pot obtenir als restaurants de la zona segura tots els ganivets que vulgui, per citar només un exemple.

En comptes de tractar tots els passatgers com a criminals en potència fins que no demostrin el contrari després de sotmetre's pacientment a desmesurats controls i escorcolls, les autoritats haurien de focalitzar el control i la vigilància en les persones perilloses, dels extremistes, de la gent vinculada amb grups extremistes.

Un altre escàner corporal a EUA

Els EUA tenen una obsessió per recopilar per endavant totes les dades privades dels passatgers aeris amb destí al seu territori. No només les companyies aèries han de facilitar amb antelació a les autoritats nord-americanes fins a la més mínima dada personal dels viatgers, sinó que aquests, a més, han d'obtenir un visat o una autorització electrònica prèvia per desplaçar-se als EUA. Cap d'aquests requisits va permetre detectar amb anticipació l'extremista nigerià Umar Faruk Abdulmutal·lab que va pretendre atemptar contra l'avió que el transportava a Detroit, tot i figurar en la llista de presumptes terroristes.

L'obsessió per recopilar massa dades impedeix al final detectar la informació clau, perquè està submergida sota una muntanya gegant de dades impossible de processar. De manera que també s'hauria de reorientar la tasca dels serveis d'intel·ligència i seguretat cap a una actuació més focalitzada i efectiva.

Els extremistes islàmics s'han apuntat la gran victòria de fer caure els EUA i Europa en una psicosi de pànic i por irracional, que arriba a la màxima expressió en els controls desmesurats dels aeroports, més propis d'un règim policial dictatorial que d'una democràcia.

Els fets han demostrat que existeix un risc real d'atemptats en altres mitjans de transport com els trens o el metro, com va passar a Madrid i Londres, però no per això ningú s'ha plantejat introduir aquesta mena de controls aeris en altres mitjans de transport, perquè seria inviable.

Malgrat que el risc d'atemptat és probablement el mateix en tots els transports col·lectius (per no parlar dels llocs públics, com estadis esportius, mercats, festivals...), els governs europeus semblen predisposats a fer un altre pas de rosca inútil en les mesures de seguretat dels aeroports i acceptar els controvertits escàners que despullen, per a desgràcia dels ciutadans.